L’inescrutable anàlisi de les audiències radiofòniques

.

De nou, i després de sis mesos, nova onada d’audiències de les emissores radiofòniques, el mitjà que disposa de dades de seguidors amb una freqüència temporal més perllongada, únicament un cop cada quatre mesos per any de mitjana. I mentre a Espanya la cadena SER manté el seu lideratge un cop més, i ja van dues dècades, a Catalunya tornem a tenir xifres que donen un empat tècnic entre les dues grans cases del país: la privada, RAC1, i la pública, Catalunya Ràdio.

1. RAC 1                   582.000 oients
2. Catalunya Ràdio     514.000 oients

Si bé és cert que entre les dues primeres ràdios la diferència és força important, les dades de l’Estudi General de Mitjans (EGM) fetes públiques avui al matí contrasten amb les del Baròmetre de la Comunicació presentat ahir, que donava el lideratge, cada cop per menys marge, a l’emissora pública de la Generalitat.

El duel entre RAC1 i Catalunya Ràdio s'ha aguditzat en el darrer any degut al fort creixement d'audiència de la privada.

Aquesta diferència entre estudis fa que defensors d’una emissora i de l’altra s’hagin documentat i desacreditin aquell estudi que no dóna els resultats que més els agraden. Cal destacar que hi ha algunes diferències importants entre ambdós estudis però no és cert que un sigui més fidel que l’altre.

Mentre que el Baròmetre de la Comunicació està basat en força més entrevistes al territori gràcies al fet que centri el seu àmbit d’estudi únicament al nostre país, l’EGM elabora les dades de seguidors amb una mostra més reduïda degut al fet que el seu àmbit demoscòpic és Catalunya però també tota la nació veïna del sud, Espanya.

Per contra, les dades de l’EGM són més fidels als canvis de tendència a curt termini perquè els seus estudis analitzen les audiències dels dos mesos anteriors a la seva públicació, mentre que el Baròmetre es basa en les dades recollides en tot un any. Així, les xifres de l’EGM reflecteixen de manera més clara els canvis d’hàbit de l’audiència quan un programa experimenta modificacions importants com alteracions en la franja d’emissió, canvi de la persona encarregada de la presentació del programa, etc. que s’acostumen a produir al començament de les temporades radiofòniques, que coincideixen amb l’inici del curs escolar.

Malgrat tot això, ambdós estudis coincideixen en quelcom més que destacat: les dues emissores més escoltades a Catalunya emeten íntegrament en llengua catalana. Siguin públiques o siguin privades. Una dada històrica que succeeix des de fa poc més d’un any i que no fa més que consolidar-se onada d’audiència rere onada d’audiència. I una altra dada: les emissores generalistes en català (deixant de banda les radiofórmules musicals) sumen prop de 1.250.000 oients. El sorpasso de la ràdio en català respecte de la ràdio en llengua castellana ja és aquí, el toquem amb els dits...

Experts en tergiversar la realitat

Poc abans de les eleccions espanyoles d’aquest passat 20 de novembre, el diari amb seu a Madrid ABC anunciava en portada un reportatge sobre el funcionament del Parlament de Catalunya i l’existència de quatre diputats dels 135 que formen la cambra que realitzaven –i segueixen realitzant– les seves intervencions davant la resta de diputats en llengua castellana. Fins aquí, res noticiós. La cosa però canvia en observar com apostà per titular aquest fet  el diari: “Cuatro por la libertad”. Sí, una altra d’aquelles frases del nacionalisme espanyol que pretenen convèncer l’opinió pública de Madrid que a Catalunya el nacionalisme català no afluixa mai en la seva pressió contra todo lo común entre los catalanes y el resto de españoles. Si el titular ja era més que suggeridor, el subtítol no tenia pèrdua: “Son los únicos diputados que desafían al nacionalismo y hablan en español en el Parlamento catalán”. Feia temps que, personalment, no veia tanta demagògia i ignorància concentrada a les pàgines de l’ABC, un diari que ja habitualment demostra observar amb ulleres de cul de got la realitat catalana però que amb aquesta portada aconseguia fer un pas més cap a la seva total desacreditació, de moment només superada per La Gaceta del grup Intereconomía. Explicaré el perquè del meu posicionament.

La portada de l'ABC en qüestió

Primerament, el diari fundat per Luca de Tena parla de el nacionalismo, com volent deixar clar que l’únic nacionalisme existent és el català. Perquè és cert, el nacionalisme espanyol no existeix, eh? Les declaracions patriòtiques i exacerbades de Bono, Aguirre o d’altres que es fan dir periodistes com Pedro J. Ramírez, no són espanyolistes, defensen el bien común, oi? Dir que Carme Chacón no pot ser la nova líder del PSOE perquè “és catalana” no és pas un comentari nacionalista, no? Potser és patriòtic? En definitiva, una mostra més de la incapacitat de les ments espanyoles d’entendre el terme “nacionalisme”, derivat del mot “nació”.

Però endinsem-nos en el contingut de la portada. El que més sobta llegint titular i subtítol és que el diari presenta els quatre diputats com a rebels, dient que “desafien” al catalanisme. Res més lluny de la realitat. Al Parlament de Catalunya mai s’ha sentit cap crítica de cap diputat que anés en el sentit de vexar o faltar el respecte dels diputats que, lliurement, han optat per emprar la llengua castellana a la cambra catalana. De fet, la presència del castellà al Parlament deixa constància de l’existència de més d’una llengua en la nostra societat, cosa per la qual ens hauríem de sentir orgullosos tots els catalans pel que representa el castellà: una eina de gran utilitat per a moure’ns pel món cada cop més globalitzat que tenim. I, evidentment, per un altre motiu: sense els catalans castellanoparlants mai s’assolirà a Catalunya una majoria prou sòlida com per decidir grans temes de país com poden ser, sembla que a curt termini, la consecució del concert econòmic o, ja amb més temps, l’autodeterminació de Catalunya com a nació que és, mal pesi a alguns.

Per altra banda, tornant a la portada del sempre amigable amb els catalans ABC, costa entendre com en sortir alguns diputats parlant en castellà als òrgans de representació de Catalunya se’ls presenta als mitjans de Madrid com a herois i, en canvi, quan un diputat o senador intenta parlar en català, basc o gallec a les cambres de representació espanyoles (Congrés i Senat) de seguida rep la reprovació dels diputats del sempre progressista, moderat i respectuós amb les minories Partit Popular i com des de la caverna mediàtica madrilenya se li llença la cavalleria per sobre en qüestió de segons desacreditant l’ús de la resta de llengües amb presència a Espanya “porque es muy caro introducir sistemas de traducción y en un país normal esto no se produce”. Davant aquesta resposta, ja em perdonareu, diria a tota aquesta colla d’especialistes en remenar excrements que ja podrien aprendre, com a mínim, català i gallec, que són idiomes ben propers al castellà i que per entendre'ls no fa falta ser un master of the universe (també convinc que amb el basc la cosa ja és un pèl més complicada).

El darrer element a comentar, relacionat amb la portada i que confirma la desacreditació total del per a mi mai prou estimat diari ABC són els resultats de l’enquesta que el periòdic portava a la primera plana i que es resumia en el titular: “El PP supera a CiU en votos en Cataluña”. Em perdonareu que m’indisposi un moment per anar a consultar els resultats electorals del 20-N a Catalunya. Un momentet, eh? ... Bé, ja sóc aquí i, els resultats, aquí mateix:

Dient que CiU ha superat el milió de vots, el PSC ha assolit els 900.000 i el PP amb prou feines ha trencat la barrera dels 700.000 crec que no fa falta dir res més sobre el diari ABC, els seus reportatges i les seves enquestes sempre més que creïbles...

Eleccions espanyoles 2011 - Seguiment de la jornada electoral del 20-N

La portada de l'Ara d'aquest dilluns, gran resum gràfic de les eleccions d'aquest 20 de novembre

Assassinat massiu en una reserva natural de l’Equador

Quan els interessos particulars passen per sobre de la racionalitat

Rebia ahir d’un company l’enllaç al nou blog de Joan Miró, candidat per Barcelona de Convergència i Unió, on pretén exposar quins són els temes en matèria d’igualtat que el partit pensa portar i proposar al Congrés dels Diputats espanyol durant la legislatura que s’iniciarà un cop celebrats els comicis del 20 de novembre.

El primer que em va sobtar en llegir el que allà hi havia escrit eren algunes propostes. Miró feia referència directa a la despatologització i normalització de la transsexualitat en la societat i una mica més endavant en el redactat, deixava anar això:

“Els diputats de CDC que surtin escollits després del 20-N no permetran que es revisin a la baixa els nostres drets [els del col·lectiu LGBT: Lesbianes, Gais, Bisexuals i Transsexuals]”

Caram! El primer que em va passar pel cap, va ser Josep Antoni Duran i Lleida, el número 1, el cap doncs, de la llista on també trobem a Joan Miró. Duran i Lleida, polític que ha defensat en reiterades ocasions les teràpies psicològiques als homosexuals, pensa mantenir els drets de què gaudeix actualment el col·lectiu LGTB? Hem de tenr en compte, també, que la llei de matrimonis homosexuals aprovada pel PSOE en la primera legislatura de Zapatero s’inclou en aquests “drets”. Ràpidament, em vaig fixar en un detall de la frase que a primera vista no havia percebut. Potser alguns ja l’haureu vist. Es tracta de les primeres quatre paraules de la frase. “Els diputats de CDC”. Ah, alerta! Resulta que aquest seguit de drets només els defensaran aquells membres de la llista que pertanyen a Convergència. I els d’Unió? Doncs sembla que no, com a mínim aparentment. “Molt bé, doncs anem a saber qui és d’Unió en la llista de CiU del proper 20-N”, vaig pensar. Va ser fàcil.

Esquerra 2003-2011: radiografia d’una època convulsa

A principis d'aquest mes d'octubre finalitzava el procés de renovació directiva d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) amb l’entrega del testimoni de president que Joan Puigcercós feia a Oriol Junqueras. Un canvi en l’esfera més alta del partit que arriba per canviar el rumb d’ERC després de la patacada electoral més sonada de la formació independentista fundada l’any 1931. Per entendre aquest daltabaix en els comicis i el viratge de la nova direcció nacional, realitzem a continuació un petit repàs del què ha passat al voltant d’ERC en els darrers vuit anys.

L’hora del canvi (2003)

L’any 2003, Esquerra Republicana de Catalunya obtenia els seus millors resultats en unes eleccions des de la Segona República (1931-1936). Josep-Lluís Carod-Rovira obtenia 23 diputats en una cambra catalana que veia com els partits d’esquerra sumaven majoria després de dues dècades i com Convergència i Unió s’allunyava definitivament de la majoria absoluta baixant fins als 46 escons i perdent els comicis contra el PSC de Pasqual Maragall en nombre de vots. “Aquest és un escenari que demostra que els catalans volen un canvi després de 23 anys. Cal que entri aire fresc a Palau [de la Generalitat]”, deia Carod-Rovira. Sens dubte, les declaracions demostraven que el partit hegemònic durant els anys trenta del segle passat apostava per apartar Convergència i Unió del poder en un exercici d’higiene democràtica i donar la presidència de la Generalitat al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), liderat en aquells moments pel líder del sector catalanista i carismàtic exalcalde de Barcelona, Pasqual Maragall.

Un PP ‘catalan friendly’

Des de fa unes setmanes, la relació d’amor-odi que el Partit Popular (PP) té amb Catalunya ha tornat al primer dels dos adjectius després de mesos i mesos d’estar ancorat en el segon. Sembla que a dia d’avui els conservadors s’han adonat que anar contra Catalunya no els permetrà assegurar-se la majoria absoluta en les eleccions d’aquest proper 20 de novembre o, si més no, legitimar-la. Sota l’estora queden doncs amagades, momentàniament, les qüestions identitàries i lingüístiques que fins fa ben poc seguien promovent els populars però que ara els podrien suposar un obstacle important per penetrar electoralment al Principat on, sense anar més lluny, ja van quedar-se amb un mal sabor de boca a les eleccions generals del 2008, després d’adonar-se que en només un sol territori dels que actualment formen Espanya, aquest, no van poder certificar un augment en vots i diputats.

Jorge Fernández-Díaz, gat vell i cara amable i pragmàtica del PP a Catalunya, és candidat per Barcelona aquest 20-N.

Espanya: un país on exterminar cultures és ben vist

Aquest mes de juliol passat ha esdevingut una època d’or per a tots aquells a qui els agrada veure Espanya realitzant el seu paper de nació colonitzadora, totalitària i mediocre. Coincidint amb la darrera setmana d’aquell mes, dos tribunals espanyols diferents feien públiques dues resolucions antagòniques a allò que s’acostuma a definir com a sentit comú. La primera, la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que donava ordres a la Generalitat perquè fes les modificacions necessàries en el sistema educatiu de Catalunya amb l’objectiu d’incorporar la llengua castellana com a llengua vehicular a totes les escoles del Principat. Una manera directa de fer política per part del poder judicial i que a llarg termini pot comportar l’extinció de les dues llengües naturals d’aquest país, com explico en un altre article publicat en el bloc aquí present. La segona resolució, la sentència del Tribunal Constitucional contra la llei de l’aranès aprovada en el marc de l’Estatut de Catalunya del 2006 i que elimina la paraula preferent de la següent frase: “l’aranès és la llengua preferent a la Val d’Aran”, deixant sense validesa legal el que significava un pas bàsic per a la protecció de la llengua més minoritària del nostre petit país: l’aranès. 

La sentència del Tribunal Constitucional contra la llei de l’aranès deixa sense validesa legal el que significava un pas bàsic per a la protecció de la llengua aranesa, actualment en perill elevat de desaparició

Arriba Junqueras; finalitza la divisió interna d'ERC?

Oriol Junqueras ja és, oficialment, president d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). En el seu primer discurs després de ser proclamat president es va plantejar, a grans trets, dos objectius: “unir i reflotar Esquerra.” Dues fites que no caldria assolir si l’anterior direcció no hagués dut a terme una política que s’ha acabat demostrant erràtica. Sóc dels que creu, però, que el plantejament que en un principi es va fer no era pas ni negatiu ni erràtic. L’objectiu era portar l’alternança de govern a Catalunya creant una aliança amb els partits d’esquerra i, per tant, avantposar, per primer cop en la història contemporània d’ERC, l’eix ideològic a l’eix nacional, cosa que significava trencar amb una manera de fer comuna de les successives direccions del partit des de la recuperació de la democràcia. Així, quin va ser el problema? Doncs que una gran part dels votants d’Esquerra, que sempre havien donat una importància cabdal a l’eix nacional i a tot allò que servís per a fer avançar el país en el seu camí cap a l’emancipació nacional, se sentiren traïts. Però alerta. No amb els tripartits en general. Sinó amb el segon tripartit i les característiques i diferències que presentava respecte del primer.

Oriol Junqueras durant el seu primer discurs com a president d'Esquerra Republicana de Catalunya

Compte enrere per a conèixer el full de ruta de CiU

Coincidint amb el darrer dia d’aquest mes d’octubre en què ja estem immersos, la comissió per al pacte fiscal del Parlament de Catalunya presentarà les conclusions de l’esborrany de proposta de nou model econòmic per a Catalunya que el Govern haurà d’enviar a Madrid (un cop l'aprovi el Parlament) amb l’objectiu de negociar un nou encaix fiscal del Principat dins d’Espanya. L’activa participació i mà estesa d’Esquerra Republicana amb el Govern de Convergència i Unió en aquest tema acabarà propiciant que la iniciativa portada a terme per part de la comissió parlamentària sigui força ambiciosa, eliminant la possibilitat que hi havia que CiU pretengués portar una proposta descafeïnada de concert econòmic que no adoptaria ni aquest nom després de veure com des de les files de la federació nacionalista s’hagués optat per definir aquest nou marc de relació econòmic com a “pacte fiscal”, traient l’afegitó de “en la línia del concert econòmic” per haver d’evitar qualsevol comparació amb els models vigents tant al País Basc com a Navarra.

CiU i ERC, juntament amb el diputat no adcrit Joan Laporta, van aprovar la setmana passada una resolució a favor d'un model de pacte fiscal fora del règim comú

Nova aturada parcial a Renfe, d’11 a 15 i de 18 a 22 hores

Aquest dijous Renfe torna a patir una jornada de vaga parcial que afectarà tots els serveis (tan la xarxa de rodalia de Barcelona, com els serveis regionals i els trens de llarga distància). En el cas del dia d’avui, l’aturada es produirà entre les 11 del matí i les 15 de la tarda en una primera franja i entre les 18 de la tarda i les 22 de la nit en una segona franja. El sindicat convocant, Comissions Obreres (CC.OO.), ha indicat que es respectaran els serveis mínims establerts per la Conselleria d’Empresa i Ocupació.

Els serveis mínims a la xarxa de rodalia de Barcelona en l'aturada parcial d'aquest dijous

CC.OO. convoca dues jornades de vaga als serveis de Renfe

Després de pràcticament un any sense aturades, Renfe viu avui dilluns i el proper dijous, 29 de setembre, una vaga que afectarà parcialment la circulació de tots els seus serveis: rodalies, regionals i trens de llarga distància.

La principal incidència té lloc a la xarxa de rodalia de Barcelona. Durant el dia d’avui, entre les 7 i les 9 del matí i de 20 a 22 hores del vespre, el sindicat Comissions Obreres (CC.OO.) ha convocat una aturada que, en principi, respectarà els serveis mínims establerts per la Conselleria d’Empresa i Ocupació. Aquests són:

- Circulació d’un 66% dels trens en hora punta (2 de cada 3 combois)

- Circulació d’un 33% dels trens en hora vall (1 de cada 3 serveis)

Albert Rivera, el do de la paraula al servei de l’espanyolisme recalcitrant

Ha sortit en els darrers dies com l’abanderat de la llibertat al nostre país. Albert Rivera, president de Ciutadans, ha tingut un orgasme desbocat amb la darrera sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Per fi per a ell, la instància judicial de referència al Principat ha respost la demanda de tres famílies perquè els seus fills puguin rebre l’ensenyament a parts iguals entre llengua catalana i llengua castellana eliminant així l’actual desequilibri a favor del català a les escoles.   

El líder de Ciutadans (C's), Albert Rivera, en una compareixença pública l'any 2007

Rivera ha sortit ràpidament a la palestra a indicar que aquesta sentència és una victòria del “sentit comú” perquè la interlocutòria del TSJC permetrà que, per fi, “es puguin fer classes en castellà deixant de banda l’assignatura de gramàtica castellana pròpiament dita.” I, ràpidament, fent ús de la seva gran capacitat retòrica –que cal reconèixer– ha sortit a indicar que Ciutadans (C’s) no vol carregar-se el català, senzillament vol “que les dues llengües oficials de Catalunya, el castellà i el català, estiguin en igualtat de condicions a l’escola”. L’objectiu d’aquest canvi és crear “un model de convivència lingüística entre les dues llengües oficials”, cosa que significa que per al líder de Ciutadans a dia d’avui no hi ha convivència lingüística i que per tant, la situació més o menys d’igualtat entre ambdues llengües a la societat catalana no es produeix. Si algú coincideix en l’opinió de Rivera, li recomano que surti al carrer i comprovi de nou el que creu.

El pitjor dia per a Catalunya

Aquest passat 2 de setembre ha sigut un dia trist per a la nostra societat. Des del juny del passat 2010 no sofríem un atac tan directe al país i a la seva llengua. La jornada d’avui ha significat un fort retrocés a nivell polític i a nivell judicial. D’una banda el Congrés dels Diputats, la cambra legislativa espanyola, ha aprovat una reforma de la Constitució que retalla l’autonomia financera de la Generalitat, la màxima institució de Catalunya. Per si no n’hi havia prou, a la tarda hem sabut que el TSJC ha dictat una sentència que obliga a imposar la llengua castellana al nostre sistema educatiu, una de les bases de la cohesió social del país i motor de protecció tant del català com de l’aranès. A més a més, la sentència indica que aquesta aplicació s’ha d’executar abans de dos mesos i preveu multes tan econòmiques com penals a aquells polítics i professors que ho impedeixin. En definitiva, una situació que assenta el retrogrés (el temps segueix passant però en realitat no fem més que retrocedir i tornar cap a situacions de dècades enrere gens desitjables) d’Espanya i que l’apropa a la dictadura franquista, amb la diferència que a dia d’avui són els jutges els que garanteixen que aquest atac a la protecció de llengües minoritzades tingui cabuda en la “democràcia” espanyola. A continuació presentem l’evolució del dia pel que fa als atacs contra el nostre país. Perquè, sí, som un país. Mal els pesi, ho som i així ho sentim.

La poca vista socialista: rebutjar el grup propi al Congrés espanyol

 

Finalment sembla que el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) tornarà a renunciar a tenir veu pròpia al Congrés dels Diputats, la cambra legislativa espanyola. Tot i que cap dirigent hagi fet aquesta declaració explícita, aquesta conclusió que presentem és el resultat del full de ruta que s’ha marcat el PSC pel propers mesos. Davant l’anunci d’avançament electoral del cap de govern espanyol, els socialistes catalans han optat per mantenir el seu congrés per finals d’any, és a dir, per després de les eleccions generals. És una manera discreta de dir que el grup propi ni hi és ni se l’espera, ja que en cas que la militància li donés el vot favorable, aquesta decisió es produiria un cop la cambra espanyola ja s’hauria constituït de nou i, per tant, quan el registre per inscriure els grups parlamentaris ja s’hauria tancat. Una manera, com dèiem, molt discreta de dir que les aspiracions del principal partit d’esquerres de Catalunya tendeixen a la nul·litat.

Tot sembla indicar que el PSC seguirà formant part indissoluble del PSOE al Congrés. Així, les campanyes electorals en clau espanyola dels socialistes catalans, com la del 2008 (a la imatge), sembla que continuaran

Certament, que el PSC no es vulgui treure la bena dels ulls i actuar d’una vegada per totes amb autonomia allà on es couen les castanyes és una vertadera llàstima perquè la decisió socialista de tapar-se la boca amb esparadrap no fa res més que seguir donant ales al centredreta català de Convergència i Unió (CiU). La formació liderada per Artur Mas ha sigut la parella de ball preferida tant de PP com de PSOE en les legislatures en què aquestes dues forces no han disposat de majoria absoluta. I ho ha sigut per diversos motius. D’una banda per la inexistència d’una tercera força amb implantació al conjunt d’Espanya que pugui decantar la balança cap a uns o altres. A la resta de democràcies europees aquesta tercera via existeix i actua quan el sistema no atorga una majoria absoluta a cap de les dues formacions majoritàries. Parlem de partits com els liberaldemòcrates al Regne Unit o els liberals de l’FPD a Alemanya. Aquests darrers, sense anar més lluny, gràcies al seu paper de tercera força han format part de la pràctica totalitat d’executius alemanys en els darrers 50 anys, ja fos amb els conservadors de la CDU o amb els socialdemòcrates de l’SPD. L’altre motiu pel qual CiU ha estat i sembla que seguirà essent la força idònia per al pacte és la seva àmplia representació al Congrés espanyol (entre 10 i 18 escons segons la legislatura) gràcies al fet que sigui una força nacionalista d’un territori molt poblat –i, per tant, amb força escons al Congrés– com és Catalunya. La demografia catalana doncs, els permet presentar-se com un soci de govern estable sense necessitat de pactar amb cap altra petita força del Congrés (amb CiU ja n’hi ha prou per sumar majoria).

 

La Jornada Mundial de la Joventut, un acte més que qüestionable

Aquesta setmana se celebra a Madrid la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ), un acte que anualment celebra l’Església catòlica en una ciutat del planeta amb l’objectiu de transmetre la moral cristiana a les noves generacions i frenar "el laïcisme que s’estén cada cop més pel món", un fet que en la meva opinió és inherent a l’evolució que porta realitzant l’ésser humà des que va aparèixer sobre la superfície de la Terra. Doncs bé, coincidint amb aquest acte diversos col·lectius han decidit organitzar-se i protestar per la visita papal a Espanya o, més ben dit, per com serà la visita papal a Espanya. Entre els organitzadors hi podem trobar des del moviment del 15-M i associacions d’ateus i agnòstics fins a entitats catòliques com Redes Cristianas o Crishom. Els motius per a la protesta són diversos però convé escoltar amb deteniment els que vénen des de moviments que pertanyen i se senten dins l’Església catòlica com aquests que acabem d’esmentar i que ha recollit el diari Público aquesta setmana.

La JMJ, un acte que anualment celebra l’Església catòlica en una ciutat del planeta amb l’objectiu de “transmetre la moral cristiana a les noves generacions i frenar el laïcisme que s’estén cada cop més pel món”

Redes Cristianas o Crishom són associacions de cristians amb implantació a Espanya que s’han mostrat reticents a la visita del Papa a Madrid pels postulats que ha decidit adoptar l’Església en aquest viatge a l’estat espanyol. El primer dels dos col·lectius es mostra contrari a les idees que l’Església té de l’Estat. Per a aquesta associació, l’Església ha d’entendre que en la societat actual amb una democràcia consolidada i multiconfessional (així com també amb gran part de la població agnòstica o atea) no és comprensible defensar que els estats com Espanya hagin de declarar-se catòlics i que per tant només els membres d’una fe siguin considerats “ciutadans de primera” pel fet de creure en la religió oficial del país. Per altra banda, Crishom, una associació que aglutina cristians gais i lesbianes, defensa que si la visita del Papa ha de mostrar un model d’Església que exclou creients per la seva condició sexual (gais, lesbianes o transsexuals) o d’estat civil (divorciats o casats en segones núpcies), val més que aquesta no se celebri, ja que mostrarà una imatge d’església de la qual molts en queden exclosos.

El model alemany o com endur-se els nacionalistes per davant

A Alfredo Pérez Rubalcaba només li faltaria aconseguir que el PP no obtingués majoria absoluta en les eleccions generals de la propera tardor perquè tot li surti rodó. En un moment en què els socialdemòcrates de tot el món es troben en un moment de descol·locació absoluta, el candidat incombustible dels socialistes ha pujat a l’arena electoral i, en qüestió de dies, ha aconseguit capgirar la tendència de les enquestes, passant d’una davallada que semblava no tenir fons a una recuperació de les files socialistes que també ha portat una petita baixada de la intenció de vot del PP, que duia anys pujant i pujant fins arribar a sondejos que li pronosticaven gairebé la meitat dels sufragis que s’expediran en les properes eleccions generals espanyoles. A més, Rubalcaba ha arribat al lideratge de facto del PSOE (és candidat a les eleccions més importants a les que acudeix el seu partit) amb propostes que no ha hagut ni de preparar perquè han sorgit del Moviment del 15-M, que ara fa tres mesos que va començar a plantejar propostes de canvi i noves mesures per aconseguir recuperar la confiança de la ciutadania en la política.

El candidat socialista i líder de facto del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba

Una de les mesures que el moviment dels indignats ha demanat que s’apliqui, i que Rubalcaba s’ha posat com a fita si guanya els comicis del novembre, és la reforma de la llei electoral “amb l’objectiu de fer més proporcional l’actual sistema electoral”. Sota aquest objectiu a priori tan noble, el candidat socialista ha declarat que el canvi en la llei electoral passaria per apropar-la al model alemany. “A mi me gusta mucho el modelo alemán”, ha declarat. De seguida tothom ha anat a cercar com és aquest model i n’han començat a cantar les coses bones que té. “És un sistema molt més proporcional”, “practiques un doble vot: esculls una llista electoral nacional i votes un candidat pel teu districte electoral”... Tot plegat sembla una millora si observem els punts bàsics que alhora són els forts del sistema de les terres alemanyes. Però si ens endinsem en les regles del joc i coneixem com està compost el Parlament federal alemany (l’anomenat Bundestag), alguns arribem a pensar que la maniobra del candidat socialista té un doble objectiu i no només millorar la proporcionalitat i per tant la qualitat democràtica de l’estat espanyol.

No és la Gran Bretanya, és Anglaterra

La Vanguardia presentava aquest diumenge un reportatge que estudiava els aldarulls que s’han produït aquesta passada setmana als suburbis de ciutats angleses com Londres, Liverpool o Manchester. L’escrit explicava les desigualtats del sistema anglès, on el 10% de la població té gairebé 300 cops més diners que el 90% restant. L’anàlisi convidava a la reflexió i oferia els punts de vista d’analistes dels diaris més importants del país, el progressista i pròxim als postulats liberaldemòcrates i laboristes The Guardian (que, per cert, ha tingut un paper clau en la sortida a la llum de l’escàndol Murdoch) i The Daily Telegraph, el diari conservador per antonomàsia del Regne Unit.

Una imatge pel titular, al meu parer incorrecte, de La Vanguardia: “La Gran Bretanya, un model en crisi”

Hi ha només una cosa però, que no m’acabava de convèncer. El titular de portada, que amb tota probabilitat no va escriure el corresponsal del diari, Rafael Ramos, estava compost per la següent frase: “La Gran Bretanya, un model en crisi”. No estic d’acord amb la localització que fa del model, la Gran Bretanya. De fet, no crec que gaire gent que resideix al Regne Unit ho hauria definit així. I és que el país britànic no és uniforme en el seu conjunt, ni lingüísticament parlant, ni culturalment parlant, ni, i aquest és el punt important en el tema que ens atén, socialment parlant. Si ens fixem on s’han produït els disturbis, observem com totes les àrees que han patit altercats es troben a Anglaterra. Cap ciutat de Gal·les. Cap ciutat d’Escòcia. Cap ciutat de la convulsa Irlanda del Nord.

El pla Rajoy per les generals i l’obstacle de la darrera illa socialista

A finals d’aquest juliol, coincidint amb el darrer consell de ministres del govern espanyol abans de les vacances d’agost, el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va anunciar l’avançament de les eleccions generals al proper 20 de novembre, coincidint amb el 31è aniversari de la mort del darrer dictador que ha tingut Espanya, el general Franco. Aquest anunci suposa retallar quatre mesos la legislatura vigent amb l’objectiu d’oficiar el canvi de govern el més ràpid possible per a poder fer front a les estrictes mesures que caldrà seguir imposant els propers mesos per evitar la caiguda del quart estat més gran de la zona euro en volum econòmic i demogràfic, només per darrere d’Alemanya, França i Itàlia (aquest darrer també en el punt de mira, per cert). La mesura anunciada per Zapatero, entronca amb la demanda que tant Mariano Rajoy com el conjunt del seu grup, el Partit Popular, porta mesos llançant a l’opinió pública.

La majoria de barons del PP frisen perquè Rajoy arribi ja a la Moncloa i poder així començar les necessàries però impopulars retallades

La idea de Rajoy

Els plans de Rajoy passen per arribar com més aviat millor a la Moncloa per dos motius. D’entrada cal posar en marxa les mesures per pal·liar el dèficit existent (això requerirà retallades en potes de l’estat del benestar, ja sigui educació, serveis socials i/o sanitat) i fer les reestructuracions necessàries en diversos àmbits, dels quals el que corre més pressa és el del mercat laboral espanyol (no pot ser que la taxa d’atur sigui sempre el doble que la de la resta de països de la Unió Europea). El segon motiu és merament electoralista però sembla que és el que més por fa als populars. Després de les eleccions autonòmiques del passat mes de maig, el PP ha pujat al poder de la pràctica totalitat d’autonomies on hi havia comicis, només ha perdut a Astúries i a Navarra fruit d’un parell d’errors que ells mateixos han comès (a Astúries l’expopular Álvarez-Cascos ha convençut la majoria dels seus conciutadans i ha pres el lloc al PP amb el seu partit Foro Asturias i a Navarra la Unión del Pueblo Navarro-UPN que fins fa un any es presentava amb el PP ha guanyat les eleccions i pactant amb el PSN ha deixat els populars fora del govern foral). I amb un blau quasi monocolor a Espanya (només Andalusia i Euskadi queden en mans socialistes), els nous presidents autonòmics del PP, que acaben d’assolir el poder, s’han posat les mans al cap en veure el dèficit existent a les arques dels governs regionals. Si al desembre amb l’arribada de CiU al govern de Catalunya començaven les retallades dràstiques al nostre petit país, ara són aquests nous governs populars els que han de retallar a tot arreu si no volen que els governs de les regions espanyoles entrin en fallida econòmica després d’acumular ja un munt d’impagaments. Però clar, si comencen a retallar la imatge del PP serà la que se’n ressentirà, i Rajoy no vol pas manifestacions com les que ja han començat a Catalunya en contra de retallades socials en plena campanya electoral. Així que, per no cremar-se al darrer moment Rajoy no pensa parar de demanar un nou avançament electoral per evitar que les retallades comencin abans que se celebrin les eleccions. Només calia veure la portada del diari conservador La Gaceta després de l’anunci de Zapatero per veure que al PP la data encara els quedava massa lluny: “Hay que adelantar las elecciones adelantadas”. Més clar, l’aigua.

Partit Popular: emmascarant populisme en pro de la llibertat

Aquest passat mes de juny, la líder del Partit Popular (PP) pujava un esglaó més de la catalanofòbia que destil·la el seu partit des que va ser fundat ara fa tres dècades. Alícia Sánchez-Camacho, la presidenta de la sucursal del partit fundat per un incomptable grup de franquistes reticents a la democratització d’Espanya, presentava davant la conselleria d’Ensenyament una instància perquè el seu fill pugui rebre una “educació bilingüe en les dues llengües oficials, de manera proporcionada i sense desequilibri entre totes dues”. En un discurs en què va alternar el català i el castellà, Sánchez-Camacho va assegurar que feia aquesta petició com a presidenta del PP a Catalunya, però també “com una mare més que vol fer valer els drets que tenim els pares”. 

Alícia Sánchez-Camacho amb diversos membres de l'associació Convivència Cívica Catalana presentant una instància al Departament d'Educació perquè el seu fill pugui rebre una "educació bilingüe en les dues llengües oficials"

D’aquesta manera, la líder del Partit Popular deixava entreveure clarament el seu desconeixement de la realitat de Catalunya. D’entrada, perquè indicava que a Catalunya hi ha “dues llengües oficials”. Qualsevol persona que segueixi l’actualitat parlamentària (se suposa que Sánchez-Camacho és diputada al Parlament) sap que, en realitat, a Catalunya conviuen actualment 3 llengües oficials i no pas dues, com ella indicava. D’una banda, les dues llengües pròpies del país, l’aranès (variant de l’occità) i el català; i, de l’altra, la llengua que no és pròpia del Principat però que imposa l’estat espanyol al país, el castellà.

El perquè del “sí” del PP i el “no” del PSC als Pressupostos

Convergència i Unió creu que té la paella pel mànec per demanar un nou “pacte fiscal” a Madrid però a dia d’avui és Mas qui depèn del PP al Parlament i no Rajoy qui depèn de CiU al Congrés

Aquesta setmana es tramiten al Parlament de Catalunya els Pressupostos de la Generalitat per al 2011, uns comptes que arriben finalment a la cambra amb mesos de retard i amb, finalment, una majoria que els recolzarà tot i significar la primera reducció de la despesa de la màxima institució de Catalunya. Una reducció que afectarà, en major o menor mesura, a l’estat del benestar present al nostre petit país mediterrani.

L’executiu de Convergència i Unió, al govern des del passat desembre, ja ha obtingut la garantia del Partit Popular que els comptes podran tirar endavant. Els diputats comandats per Alícia Sánchez-Camacho s’abstindran en la votació permetent que CiU pugui tombar les esmenes de la resta de grups que, apartant al PP, sumen 54 vots davant els 62 de la federació nacionalista.

Les converses per al pacte fiscal ja han començat i al PP no estan disposats a que els nacionalistas els colin un gol

L’aterratge de Cuní a 8tv o l’inici de la normalització de la TV a Catalunya

El pas d’un dels grans periodistes del país a la privada beneficiarà, segur, a la llengua catalana.

La setmana passada es féu pública la marxa de la televisió nacional de Catalunya d’un dels periodistes més importants del país, l’actual conductor del magazine matinal de TV3 Els matins, Josep Cuní. Amb la marxa a 8tv, el periodista presentarà un magazine d’actualitat en la franja de vespre (de 19:00 a 22:00 hores). Però no només això, també ocuparà la direcció d’Informatius de la cadena del Grup Godó i, amb molta probabilitat, el podrem llegir a La Vanguardia i sentir a RAC1, com és habitual en aquells que treballen en un dels mitjans del Grup, que apareixen fent col·laboracions en la resta de propietats dels Godó.

Metro del Vallès: 15 anys

El 25 de juny del 1996 entrà en servei el Metro del Vallès. Actualment és un model a seguir per la resta de companyies però està arribant a una saturació important en realitzar una gestió molt més que correcta

D’aquí a una setmana celebrarem una efemèride important dins el món ferroviari al nostre petit país, la millora que Ferrocarrils de la Generalitat impulsà a la línia que uneix el Vallès Occidental amb Barcelona i que rebé el nom de “Metro del Vallès”. Aquest nom volia fer referència a la principal conseqüència que portarien les millores en la xarxa, el pas d’un servei de rodalia força lent i desfasat a una línia interurbana que oferiria una de les millors freqüències de pas d’Europa en hora punta amb una notable millora de la velocitat comercial.

Per posar en situació. A dia d’avui, 15 de juny però d’ara fa una dècada i mitja, els Ferrocarrils de la Generalitat oferien tant a Sabadell com a Terrassa un tren cada 20 minuts en hora punta amb una durada del trajecte fins a la Plaça de Catalunya de la capital catalana que ascendia als 45 minuts. Això feia que un cop unides les dues línies a Sant Cugat, des d’aquest punt i fins a Barcelona hi hagués un tren cada 10 minuts. El servei era, per tant, d’aprovat justet, perquè cal tenir en compte que s’oferia aquesta freqüència en unes ciutats de pràcticament 200.000 habitants (Sabadell i Terrassa) i en localitats grans de més de 50.000 habitants com Rubí o Sant Cugat del Vallès.

La millora que es va realitzar, constà de:

-         Compra de material mòbil nou, amb l’adquisició de 16 trens (més tard se n’hi afegiren 6 més) que formaren l’anomenada sèrie 112.

-          Renovació de les instal·lacions i la infraestructura.

-          Reforma de les estacions de Provença i Muntaner, ampliant-les perquè hi cabessin les noves unitats de fins a 4 cotxes.

L'any 1996 es posà en marxa el Metro del Vallès gràcies, entre d'altres, a la compra de material mòbil nou, amb l’adquisició de 16 trens que formaren l’anomenada sèrie 112.

A banda també fou molt important la gran millora en la comunicació, que portà panells lluminosos, megafonia, i teleindicadors d’informació tant a les estacions com als trens, tot un seguit de millores que van ser qualificades de gran avenç (cal recordar que estem parlant de l’any 1995).

El conjunt de millores fou molt ben rebut per la població, de manera que només en els primers 6 mesos de millora del servei, els usuaris nous van assolir la xifra del mig milió.

Amb els anys l’augment d’usuaris s’ha anat consolidant gràcies al binomi bones freqüències de pas + bon funcionament del servei. Per tot plegat, actualment es percep com, en hores punta, els Ferrocarrils de la Generalitat estan patint l’èxit com quelcom que pot acabar sent contraproduent. I és que l’increment de la demanda fins fa un parell d’anys va ser continuat i a això cal afegir-li la propera ampliació de la línia tant a Sabadell com a Terrassa, que suposarà un augment dels usuaris en una línia on l’oferta és difícilment ampliable a curt termini.

De tota manera, avui és important destacar aquesta efemèride que significà una gran catapulta cap a l’excel·lència que FGC ha assolit en els darrers anys en totes les seves explotacions, no només la xarxa que connecta amb el Vallès. La millora també ha sigut més que destacada a la xarxa Llobregat-Anoia (que connecta Barcelona amb Martorell, Manresa i Igualada), en les línies més turístiques com el cremallera de Núria o la reestrena del cremallera de Montserrat i en línies com el funicular de Gelida o el de Vallvidrera.

El mes de febrer del 2013 es posaran en servei les primeres unitats de la nova sèrie 113.

El futur més immediat

Des del hòlding ferroviari català ja s’estan preparant mesures amb l’objectiu de no arribar a una saturació del que és el servei ferroviari més ben puntuat al país. Els primers canvis sembla que arribaran amb la posada en marxa de l’ampliació dels Ferrocarrils a Terrassa d’aquí a poc més d’un any. Aquest perllongament de la línia, sumat a les millores que es faran a l’estació de Gràcia, permetran incrementar les freqüències de pas cap al Vallès. El canvi però no es podrà fer efectiu del tot fins que no es posin en marxa les unitats de la nova sèrie 113, que estan actualment en construcció, i que permetran disposar de més trens sobre les vies. Això serà al mes de febrer del 2013, quan el primer d’aquests combois entrarà en servei.

Plataforma per Catalunya: l’amenaça del vot ocult

Sovint el vot ocult a Catalunya ha sigut associat al Partit Popular, la força política que habitualment ha presentat un programa electoral més reticent i contrari a l’obtenció d’un més alt grau d’autonomia per al nostre país. En aquest context, en cada contesa electoral que s’ha produït al Principat des de la recuperació de la democràcia a finals dels anys setanta del passat segle, el partit que actualment lidera Alícia Sánchez-Camacho ha obtingut sempre uns resultats molt més favorables en les eleccions que el que els sondejos pronosticaven setmanes o dies abans dels comicis, ja fossin municipals, nacionals o espanyols. 

Sovint el "vot ocult" a Catalunya ha sigut associat al Partit Popular

Des del passat mes de novembre sembla però que una altra força política ha robat gran part del sac del vot ocult al Partit Popular. Es tracta de Plataforma per Catalunya (PxC). Molts encara recordem la nit electoral del passat 28 de novembre en què durant gran part de l’escrutini (fins vora dues terceres parts d’aquest) la formació xenòfoba liderada per Josep Anglada obtenia uns gens menyspreables 3 escons al Parlament de Catalunya, igualant en nombre de vots a partits com Solidaritat Catalana per la Independència (Joan Laporta) o els Ciutadans d’Albert Rivera.

I el que feia realment sorprenent aquest fet era que a pràcticament ningú se li havia ocorregut atorgar un nombre de vots tan alt a la PxC. Per què? Doncs perquè cap de les enquestes publicades durant les setmanes anteriors preveien l’accés de la plataforma xenòfoba i cap li donava més d’un 1,5% dels sufragis enfront del 3% necessari per accedir a la cambra legislativa catalana per primera vegada.

L'amenaça de Plataforma per Catalunya (PxC) es féu palesa durant la nit electoral del passat 28-N

Enquestes com les d’El Periódico o La Vanguardia indicaven l’accés de Joan Laporta amb una parell de diputats i el manteniment de Ciutadans mentre que d’altres com la realitzada per RAC1 encertaven gran part dels resultats i situaven en 4 escons el partit de Joan Laporta i 3 el d’Albert Rivera mentre preveien entre 62 i 63 escons a la Convergència i Unió que finalment guanyà els comicis amb la primera d’aquestes dues xifres. Però, insistim, de Plataforma per Catalunya, ningú en parlava. Ni les enquestes que més s’aproparen al veredicte dels ciutadans aquell 28 de novembre. Aquest fou el motiu pel qual la gran majoria ens sorprenguéssim en veure una part del formatge, que realitzat per TV3 representava la composició del nou Parlament, amb el logotip de la PxC. Perquè cap estudi previ ho esperava.

Sense cap mena de dubte, que PxC no aparegués en cap enquesta fou perquè la gran majoria de ciutadans que acabaren decantant-se per aquesta opció a les eleccions nacionals no indicaren el seu vot o, com a mínim, no pas aquell que acabarien emetent realment. I això és el que des de sempre havia succeït a Catalunya amb el PP. Molta gent el votava (el partit conservador espanyol ha aconseguit en les eleccions celebrades les darreres dues dècades més de 300.000 vots al conjunt del país) però poca ho admetia i ho feia públic en les enquestes.

Per aquest motiu, crida molt l’atenció l’enquesta que la setmana passada publicava El Periódico de Catalunya per als resultats a l’Hospitalet de Llobregat aquest proper 22 de maig. Segons es desprenia de l’enquesta, el partit de Josep Anglada obtindria un 4,5% dels vots a l’Hospitalet, pràcticament duplicant el resultat previst per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC, amb un 2,7%) i aconseguint el que seria una tercera part dels vots de Convergència i Unió en aquesta ciutat (13,9%). Amb aquestes xifres, PxC tindria a tocar l’accés al consistori hospitalenc, situat en el 5% dels sufragis. I a això li hem d’afegir el fet que no estem parlant d’una població qualsevol, on amb un parell de centenars de vots es pot obtenir un regidor, sinó que parlem de la que és la segona ciutat de Catalunya amb més de 250.000 habitants.

Segons es desprenia de l’enquesta d'El Periódico, la PxC de Josep Anglada tindria bastants números d'obtenir regidor a l’Hospitalet

Si ni apareixent en les enquestes, el partit de Josep Anglada gairebé s’escolava al Parlament el passat 28 de novembre, què pot arribar a passar aquest proper 22 de maig on, com ja hem indicat, el citat partit té moltes opcions d’aconseguir representació en molts municipis on ara no en té (cas de l’Hospitalet de Llobregat que acabem de presentar) i consolidar o ampliar aquesta en els municipis on ja és present (sens dubte, l’exemple més clar d’aquest grup seria Vic, on aspira a esdevenir la força més votada)?

El 22 de maig ens ho dirà. De fet, els ciutadans ho decidirem. Però anem amb compte amb el que fem perquè donant peixet a un partit filofeixista amagat darrere la màscara de la xenofòbia ens la juguem. I molt.

Més informació sobre la ideologia de l'artífex de "Plataforma per Catalunya"

Reportatge de Josep Anglada a El País: "De franquista a conseguidor"

Perfil de Josep Anglada, per Àlex Romaguera, a El Triangle

.

El Departament de Territori i Sostenibilitat modificarà la xarxa de Rodalia de Barcelona amb una nova línia a partir del 26 de juny

.
El proper 26 de juny es posaran en marxa les modificacions que el Departament de Territori i Sostenibilitat ha estat preparant per a la xarxa de Rodalia de Barcelona, l'antiga Rodalies Barcelona de Renfe. La principal novetat serà la posada en marxa de la línia R8 de Rodalies, que circularà entre Martorell i Granollers Centre passant per Rubí, Sant Cugat i la UAB, evitant així el pas per Barcelona. La posada en marxa d'aquesta línia significarà la reducció de l'actual línia R7, que quedarà limitada al trajecte Cerdanyola Universitat-Sant Andreu-Arenal i també s’aprofitarà per establir nous horaris basats en les freqüències estables de pas a les línies R1 (Maresme) i R4 (Vallès Occidental). Tot plegat ho ha anunciat en roda de premsa a l’estació de Montgat Nord (el Maresme) el conseller de Territori i Sostenibilitat, Lluís Recoder.

Així és com quedarà la xarxa de rodalia de Barcelona a partir del proper 26 de juny.

Nova línia R8

La principal novetat serà la posada en marxa de la línia R8 de Rodalies, que circularà entre Martorell i Granollers Centre passant per Rubí, Sant Cugat i la UAB, evitant així el pas per Barcelona. Per a fer-ho s'utilitzarà la infraestructura ja existent de la línia Papiol-Mollet, que fins ara havia estat destinada només al transport de mercaderies. Aquesta nova línia comptarà inicialment amb un tren cada hora per sentit amb possibilitat d’incrementar-se si la demanda així ho fa necessari. La posada en marxa d'aquesta línia significarà la reducció de l'actual línia R7, que quedarà limitada al trajecte Cerdanyola Universitat-Sant Andreu-Arenal.

“La nova línia R8, que disposarà d’un tren per hora i sentit, circularà entre Martorell, Cerdanyola Universitat i Granollers sense passar per Barcelona”

Modificació de l’actual R7 i anul·lació del servei directe Rubí-Sant Cugat-Barcelona

La nova reestructuració de la xarxa suposarà una modificació total de l’actual línia R7, que passarà de circular entre l’Hospitalet, Barcelona, Cerdanyola Universitat i Martorell a fer-ho només entre Barcelona i Cerdanyola Universitat. Els trens que actualment realitzen aquest trajecte el canviaran i circularan entre Granollers, Cerdanyola Universitat i Martorell sense passar per Barcelona. Això significarà l’eliminació dels serveis directes que actualment Rodalies de Catalunya ofereix entre Rubí, Sant Cugat i Barcelona. Des de Rodalies, el seu coordinador, Marc Garcia, ha volgut insistir en què aquest canvi ha sigut necessari perquè els trens que es dirigiran a Granollers són els que ara circulen fins a Barcelona i l’Hospitalet i ha volgut destacar que la majoria d’usuaris d’aquestes dues poblacions que es dirigeixen a Barcelona utilitzen el servei del Metro del Vallès dels Ferrocarrils de la Generalitat (FGC), de manera que els pocs usuaris afectats seguiran comptant amb el servei directe a la capital catalana a través de les línies S1, S2, S5 i S55 dels FGC.

“La línia R7 passarà a ser un servei llançadora entre Sant Andreu-Arenal i l'estació de la UAB (Cerdanyola Universitat)”

Homogeneïtzació de les freqüències de pas a les línies R1 i R4

La inauguració de la nova línia R8 també s’aprofitarà per a homogeneïtzar els horaris de les línies R1 (Maçanet > Mataró > Barcelona) i R4 (Manresa > Terrassa > Barcelona), que comptaran amb els mateixos serveis que fins ara però repartits d’una manera més equitativa. Així, a partir d’ara en aquestes línies no caldrà consultar l’hora en què circularan els trens perquè ho faran seguint una freqüència de pas concreta.

A la línia R1 hi haurà un servei cada 8 minuts entre les 06:30 i les 07:30, cada 6 minuts entre les 07:30 i les 08:30, cada 8 minuts entre les 08:30 i les 09:30 i cada 10 minuts la resta del dia. Pel que fa a la línia R4, hi haurà un servei cada 10 minuts entre les 06:00 i les 07:00, cada 8 minuts entre les 07:00 i les 09:00 i cada 15 minuts la resta del dia.

“S’aprofitarà per homogeneïtzar les freqüències a les línies R1 i R4 i introduir nous serveis amb destinació Mataró, Terrassa i Vic”

Nous serveis a les línies R1, R3 i R4

Els nous horaris també suposaran la posada en marxa d’un parell de nous serveis a les línies R1 i R4 i d’un nou servei a la línia R3 que circularà en hora punta de tarda entre l’Hospitalet i Vic. Des de Rodalies de Catalunya també s’ha volgut destacar que els canvis que s’introduiran el proper 26 de juny també serviran per poder reduir el temps en el restabliment dels horaris quan es produeixin avaries a la xarxa de rodalia de Barcelona.

En un principi s'havia anunciat que l'estació terme de la línia R7 després de la reestructuració seria La Sagrera-Meridiana (veure imatge adjunta). Posteriorment el Departament ha rectificat i ha anunciat que la terminal seria Sant Andreu-Arenal.

Retards a FGC per l'avaria en un canvi d'agulles a Sarrià

Una avaria en un canvi d’agulla de l’estació de Sarrià pels volts de les set del matí ha provocat que la línia Barcelona-Vallès circulés aquest dimarts al matí amb un servei excepcionalment reduït. El canvi d’agulla espatllat ha obligat a circular en ambdós sentits (Barcelona i Sabadell/Terrassa) per una única via i a partir de dos quarts de vuit Ferrocarrils de la Generalitat (FGC) ha apostat per suspendre els serveis de les línies S5-Rubí i S55-Universitat Autònoma i reduïr el servei de la línia L6-Reina Elisenda a trens llançadora entre Sarrià i l'esmentada estació de destí. D’aquesta manera, només s’han mantingut els trens de les línies S1-Terrassa i S2-Sabadell, que paraven excepcionalment a totes les estacions. A les nou del matí s’ha aconseguit arreglar l’agulla de l’estació de Sarrià però els retards s’han mantingut durant tot el matí i el servei no s’ha pogut normalitzar totalment fins poc abans del migdia.

Tot i que FGC ha planificat un servei excepcional basat en la supressió dels trens de les línies S5 i S55 i l'aturada a totes les estacions dels serveis S1 i S2, el cert és que a partir de les vuit del matí només sortien de Plaça de Catalunya els trens de la línia L7-Avinguda Tibidabo, que en circular per un traçat diferent de la resta podien seguir operant amb normalitat. Entre les vuit i dos quarts de nou del matí només han sortit de Plaça de Catalunya cap al Vallès dos trens, un en sentit Sabadell i l’altre en sentit Terrassa.  Això ha sigut degut al fet que en haver-se espatllat l’agulla de l’estació de Sarrià els serveis que provenien del Vallès i un cop arribats a Barcelona havien de tornar a sortir cap a les capitals del Vallès Occidental no arribaven a Plaça de Catalunya. Això ha provocat que en escassos minuts l’estació terme dels Ferrocarrils de la Generalitat al centre de la capital catalana quedés plena de gom a gom, amb centenars de persones que s’anaven amuntegant a les andanes i passadissos de l’estació. Una situació similar s'ha viscut a la resta d'estacions de la xarxa Barcelona-Vallès i especialment a les estacions amb més demanda d'usuaris: Provença, Gràcia, Sarrià, Sant Cugat, Rubí, Sabadell i Terrassa.

Aspecte que oferia l'estació de Rubí (S1-S5) pels volts de les nou del matí. Imatge: Twitter @Castefa

A les nou del matí s’ha aconseguit arreglar l’agulla de l’estació de Sarrià però els retards s’han mantingut durant gran part del matí i el servei no s'ha pogut normalitzar en la seva totalitat fins a quarts d'onze del matí.

Com a darrer apunt també comentar el cas singular del tren de les vuit del matí amb destinació Sabadell. El servei ha acabat sortint ple a rebentar a les 08:15 hores i no ha arribat a la co-capital del Vallès Occidental fins les 09:20 hores. La gran quantitat de gent dins el tren i les andanes de cadascuna de les estacions ha complicat el tancament de portes en cada aturada i durant tot el trajecte el comboi ha hagut d'anar advertint mitjançant el xiulet que s'acostava a les estacions, on els usuaris s'amuntegaven molt a prop de les vies. En total, 1 hora i 5 minuts per un trajecte que normalment es cobreix en uns 40 minuts.

.