Arriba Junqueras; finalitza la divisió interna d'ERC?

Oriol Junqueras ja és, oficialment, president d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). En el seu primer discurs després de ser proclamat president es va plantejar, a grans trets, dos objectius: “unir i reflotar Esquerra.” Dues fites que no caldria assolir si l’anterior direcció no hagués dut a terme una política que s’ha acabat demostrant erràtica. Sóc dels que creu, però, que el plantejament que en un principi es va fer no era pas ni negatiu ni erràtic. L’objectiu era portar l’alternança de govern a Catalunya creant una aliança amb els partits d’esquerra i, per tant, avantposar, per primer cop en la història contemporània d’ERC, l’eix ideològic a l’eix nacional, cosa que significava trencar amb una manera de fer comuna de les successives direccions del partit des de la recuperació de la democràcia. Així, quin va ser el problema? Doncs que una gran part dels votants d’Esquerra, que sempre havien donat una importància cabdal a l’eix nacional i a tot allò que servís per a fer avançar el país en el seu camí cap a l’emancipació nacional, se sentiren traïts. Però alerta. No amb els tripartits en general. Sinó amb el segon tripartit i les característiques i diferències que presentava respecte del primer.

Oriol Junqueras durant el seu primer discurs com a president d'Esquerra Republicana de Catalunya

El primer, el de Pasqual Maragall com a president, l’havien entès i l’havien acollit amb simpatia. Maragall representava el sector més catalanista i federalista (de debò) del PSC. Era la figura del socialisme català amb qui semblava que es podia parlar d’avançament nacional. Així, davant una Convergència i Unió que havia preferit el PP com a soci estable per a tot i que per tant semblava haver renunciat a sortir de l’estreta autonomia amb què es comptava el 2003, els militants d’ERC van veure en el PSC de Maragall l’opció de seguir endavant i, a més a més, d’ampliar el ventall nacionalista català incloent completament en aquest posició els socialistes.

Però el segon tripartit atemptava contra tota lògica nacionalista i, encara més, independentista. Montilla no era Maragall, i no parlo pas de carisma. Montilla era un home que després de portar 30 anys a Catalunya encara no parlava correctament la llengua catalana malgrat haver ostentat càrrecs públics de tanta rellevància com pot ser l’alcaldia de Cornellà de Llobregat, una de les ciutats més importants de l’àrea metropolitana de Barcelona. I per si això fos poc, havia primat la seva carrera política a Madrid, arribant a ser ministre d’Indústria del primer executiu del president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero. Aquesta realitat xocava frontalment amb l’ideari d’ERC. Així, mentre el 2003 molts a Esquerra s’alegraren de fer president Maragall enlloc de Mas, el 2006 molts s’estiraren els cabells en veure com el seu partit feia president a un bust espanyol, Montilla, mentre Artur Mas s’anava apropant mica en mica –i sempre discretament, bo és recordar-ho– cap a tesis que finalment han acabat tocant al sobiranisme i que, lògicament, són molt més properes al votant tradicional d’ERC.

Montilla, un perfil incompatible amb la presidència de Catalunya per a molts votants propers a ERC

És en aquest context que ara fa uns mesos, després de la pèrdua de més de la meitat dels electors que els votaren el 2006, apareix Oriol Junqueras. Un militant de base del partit que després de passar pel Parlament Europeu representant Esquerra, es presenta amb el discurs que la militància desenganyada d’ERC espera: reunir altre cop tot aquell que hagi simpatitzat amb la formació amb dues idees. Primera, ambició nacional (després de l’episodi Montilla i tot el que hem pogut viure a posteriori com són la sentència del TC contra l’Estatut o l’intent per part de la justícia espanyola de carregar-se l’escola en català) i, segona, recuperació de la centralitat deixant de banda els motlles ideològics en un moment en què el país sembla necessitar-ho. D’aquí que la nova etapa d’ERC amb Junqueras al capdavant es pugui resumir en tres paraules: “independència” i “mà estesa”.

I veient que la reunificació del partit no serà ni fàcil ni curta, Junqueras aposta per fer senyals que demostrin que el que promet no és fum. “Independència”, “mà estesa”? Doncs a restablir ponts amb CiU. D’una banda perquè la federació nacionalista ha fet un pas imprescindible per a la consecució de la plena llibertat de Catalunya: la sobirania fiscal (en un futur no gaire llunyà veurem si a CiU es queden en això o es creuen el projecte independentista). I de l’altra perquè en moments tan complicats com el que estem vivint cal ajudar un govern en minoria d’un partit, CiU, que pot ser catalogat de moltes coses, però de contrari a l’estat del benestar quan en fou el més gran impulsor des del govern de Catalunya és, certament, ben difícil. Amb les incomprensibles retallades dels darrers mesos incloses.