11 d’abril. I ara, què?

Més de 250.000 persones han acabat votant en la consulta per la independència que aquest 10 d’abril s’ha celebrat a Barcelona. El balanç dels organitzadors és més que positiu. Alfred Bosch, portaveu de Barcelona Decideix, l’entitat que ha organitzat aquest referèndum de caràcter no vinculant, va manifestar ahir a la nit, tan bon punt es van conèixer les xifres de participació, la seva sorpresa per la quantitat de barcelonins que van acabar dipositant la seva papereta a les urnes repartides per la ciutat. “No ens esperàvem una participació superior al 10%, però és que ni els més optimistes de l’organització s’imaginaven que podíem reunir més d’un 20% del cens.” I és que finalment la participació en la consulta ha assolit el 21,5% del cens (18% del padró), cosa que per al portaveu de la consulta a la capital catalana “trenca la tesi que diu que la independència és un tema banal i que no interessa” i evidencia al present Govern liderat per Convergència i Unió que aquest tema serà un dels pilars dels propers anys i, per tant, també de la legislatura actual.

El portaveu de Barcelona Decideix, Alfred Bosch, fa públiques les dades de participació en la consulta del 10 d'abril

De moment, el portaveu del grup parlamentari de CiU i secretari general adjunt de Convergència Democràtica, Oriol Pujol, ja ha anunciat que l’executiu “en pren nota”, d’aquest 10 d’abril. Veurem què significa per a Pujol “prendre nota” del tema. Significarà aplanar el terreny per un pacte amb el PP d’aquí un any, després de les eleccions espanyoles? O plantar-se fermament a Madrid per a la consecució del “pacte fiscal en la línia del concert econòmic” que tan repeteixen? O potser pot significar tirar pel dret i seguir el camí que marquen els novells parlamentaris de Solidaritat Catalana per la Independència?

“Després de la consulta del proppassat 10 d’abril, CiU s’ha de mullar. Esperem que el 'prendre’n nota' d’Oriol Pujol vagi en aquesta direcció”

Probablement, i coneixent la manera de fer de CiU des de fa anys, la posició de la federació nacionalista tornarà a ser ambigua i oscil·lant. Si poden, intentaran pactar amb el partit que surti victoriós de les eleccions espanyoles de l’any vinent. Però si el partit guanyador en qüestió els acaba dient que de pacte fiscal ni hablar, els veurem traient pit i plantejant-se “iniciar un camí separats de l’Estat espanyol”. Sempre però, sense trencar la “cohesió interna de Catalunya” i, per tant, evitant el trencament “si la gran majoria de catalans no ho volen”. En definitiva, tot sembla indicar que viurem una versió 2.0 del peix el cove i del qui dia passa, any empeny que CiU ha practicat des de temps impertèrrits, des de temps en què Manuel Fraga encara era un jove dirigent polític.

Artur Mas, durant el míting de final de campanya de les eleccions nacionals del passat novembre

Ironies a banda però, esperem que aquest discurs ambigu de la Convergència i Unió d’Artur Mas acabi esvaint-se i no sigui un simple estratagema electoral per mantenir l’hegemonia a Catalunya. I és que els fets són evidents: després dels passats comicis del 28 de novembre, CiU torna a tenir la majoria parlamentària a la cambra catalana, amb els seus millors resultats des del 1992. I Mas i companyia han de tenir clar que si han aconseguit uns resultats tan extraordinaris en uns temps tan difícils, és perquè han sabut connectar amb l’electorat gràcies a un seguit de missatges no gaire clars, amb mitges tintes, que han llançat i que l’electorat ha fet seus en la seva recerca d’una opció política que tregui el país de la disbauxa i la ruïna econòmica que semblaven evocar els executius de Montilla i Zapatero.

Farà bé Mas de seguir el nou camí de “transició cap al dret a decidir” si no vol deixar una societat encara més assedegada després de la sentència del Tribunal Constitucional i les constants pressions unionistes que arriben des de Madrid. Catalunya volia el canvi i es va decantar per CiU. Esperem que, realment, a partir d’ara CiU segueixi el camí que va semblar entreobrir després de la manifestació del 10 de juliol a Barcelona. Al gra i sense embuts. Sense mitges tintes. Perquè ens hi va el futur. L’econòmic i el cultural. El nostre i el de les properes generacions.