Que el dret a l’autodeterminació és a primera plana en el
debat no només mediàtic sinó també de base, en converses d’amics, familiars i
companys de feina; és una evidència. Aquest és un element cabdal per bona part
de la ciutadania del país, ja sigui amb posicions afirmatives, negatives o
dubitatives.
Des de la posició del “no” rotund es repeteix una i altra
vegada que aquest no és un tema important, ni tan sols digne de menció i
conversa perquè és quelcom “fora de la llei i, per tant, impossible de
materialitzar”. Una posició il·lògica, doncs el temps que esmerça en tractar
aquest tema fa que realment el consideri com el que és, destacat, com ho són
d’altra banda l’atur imperant, la retallada de drets socials que vol imposar el
govern espanyol o la crisi econòmica que castiga les persones, els que viuen
pitjor de com ho feien abans i els que, directament, no viuen sinó que malviuen
després de patir les majors conseqüències de la crisi.
Malgrat l’escenari, però, a Catalunya el debat
independentista s’ha fet forat i aconsegueix ser elemental per bona part de la
societat. Fins i tot una part d’ella veu la sortida independentista com una
porta per a una societat millor, més forta i més ràpida a l’hora de
recuperar-se. És una incertesa si aquest escenari es produirà amb uns o altres
detalls, però el que és clar i manifestament evident és que la porta de sortida
d’Espanya com a porta d’entrada a la creació d’un nou Estat és una possibilitat
que cada cop esdevé menys utòpica i més factible.
I pels que neguen la major escudant-se en la sagrada
Constitució elaborada en una sala rodejada de soldats de l’exèrcit franquista
fa més de 3 dècades, una reflexió feta des de l’experiència que ens dóna la
història del món que coneixem a dia d’avui. De processos com el català, n’hi ha
exemples a cabassos. Cadascun, certament, amb les seves peculiaritats, però
tots demostrant que la via és possible malgrat que la llei de l’estat on es
pertany no ho permeti o no ho prevegi.
Per no anar excessivament lluny en el temps, el cas
d’Eslovènia. Aquesta república, que a dia d’avui forma part de la UE des de fa
una dècada i que té una de les taxes d’atur més baixes del continent, formava
part d’una Iugoslàvia creada artificialment amb cultures diverses al seu si que
eren fortament reprimides per la matriu sèrbia.
Aquesta petita nació europea va votar en referèndum
il·legal en aquell moment segons Iugoslàvia la seva independència el desembre
del 1990. El dia de la revetlla de Sant Joan del següent any, el llavors
territori iugoslau declarava que esdevindria independent en qüestió de
setmanes; minuts després d’anunciar les intencions, el govern alemany del
moment, encapçalat per l’històric Helmut Kohl, declarava que NO reconeixeria un
hipotètic estat eslovè.
El 25 de juny el govern eslovè declarava la independència
i feia aixecar en armes l’exèrcit iugoslau. 48 hores després Alemanya i tots
els països centreeuropeus havien reconegut el nou estat eslovè i, unes setmanes
més tard, no quedava ni un sol membre de les forces d’ordre iugoslaves al
territori del nou estat.
El coneixement ens fa més lliures, ens permet reflexionar
amb major lucidesa i ens demostra que el que vaga eternament per l’espai són
els asteroides, no les nacions sense estat que simplement volen estar en
igualtat amb les que sí que en tenen.
 |
| Imatge de @LuisBenguerel |
