El perquè del “sí” del PP i el “no” del PSC als Pressupostos

Convergència i Unió creu que té la paella pel mànec per demanar un nou “pacte fiscal” a Madrid però a dia d’avui és Mas qui depèn del PP al Parlament i no Rajoy qui depèn de CiU al Congrés

Aquesta setmana es tramiten al Parlament de Catalunya els Pressupostos de la Generalitat per al 2011, uns comptes que arriben finalment a la cambra amb mesos de retard i amb, finalment, una majoria que els recolzarà tot i significar la primera reducció de la despesa de la màxima institució de Catalunya. Una reducció que afectarà, en major o menor mesura, a l’estat del benestar present al nostre petit país mediterrani.

L’executiu de Convergència i Unió, al govern des del passat desembre, ja ha obtingut la garantia del Partit Popular que els comptes podran tirar endavant. Els diputats comandats per Alícia Sánchez-Camacho s’abstindran en la votació permetent que CiU pugui tombar les esmenes de la resta de grups que, apartant al PP, sumen 54 vots davant els 62 de la federació nacionalista.

Les converses per al pacte fiscal ja han començat i al PP no estan disposats a que els nacionalistas els colin un gol

Les negociacions entre ambdues forces han sigut llargues i els populars no s’han venut pas per un minso tros de pa. En tot cas, en aquest article no indagarem en les contraprestacions que han demanat els nois de l’Alícia  al govern de CiU sinó en els motius que han empès la resta de forces polítiques a dir un “no” rotund als Pressupostos presentats pel govern d’Artur Mas i les raons per les quals el PP s'ha posat receptiu davant l'ajuda demanada pel Molt Honorable.

1)      PSC: enfonsat en una crisi identitària (tant en l’eix nacional com ideològic) sense precedents prefereix tancar files i no donar suport a unes mesures de contenció extraordinàries que si hagués començat a implantar durant el seu mandat ara no serien un autèntic risc per a l’estat del benestar català. A més, a un sector del partit força important ja li interessa distanciar-se de CiU i mostrar-se com una força política de primer nivell amb una alternativa ideològica en favor de les polítiques socials (“nosaltres som l’esquerra, CiU la dreta d’aquest país”).

2)      ICV: no pot votar favorablement uns Pressupostos que són, precisament, la seva millor campanya electoral pel fet de donar a entendre als seus potencials electors els dos missatges que ja han esdevingut leitmotiv pels ecologistes: “CiU es vol carregar l’estat del benestar, perquè és un partit al servei de la burgesia i l’empresariat” i “CiU és un partit que a la mínima que pot pacta amb el PP, és a dir, la dreta”.

3)      ERC: sembla ser l’únic dels tres excomponents del govern d’entesa que ha entès que part de culpa de la situació actual es deu a la gestió del darrer tripartit, liderat per José Montilla. Els republicans però, volen i dolen, però no poden. Han patit la patacada més sonada que recorden en unes eleccions i a més, saben que amb els seus 10 diputats no poden capgirar la balança de vots si la resta de grups parlamentaris (PSC, PP, ICV-EUiA i Grup Mixt) voten en contra. I a això, cal sumar-hi els aires precongressuals que es respiren al partit i el fet que la tragèdia ha sigut de tal magnitud, que encara no se n’han pogut refer.

4)      Solidaritat: tampoc pot donar el vistiplau als Pressupostos perquè, i tenen raó, “amb estat propi, Catalunya no hauria de realitzar aquestes retallades a l’estat del benestar de la ciutadania pel fet que genera superàvit”. Superàvit que acaba esdevenint dèficit en enviar un 10% del nostre PIB cada any a Madrid per a poder pagar les anades de butxaca dels senyors extremenys, andalusos o castellans de torn que, fins ara, han semblat aliens en les seves autonomies a la crisi econòmica que pateix Espanya i Europa.

5)      Ciutadans: fa el seu paper de partit residual a Catalunya (únic lloc on es presenta, dit de passada). No pot votar favorablement a uns Pressupostos que prepara un partit “separatista”, segons el seu argot. I si a més, tenim en compte que C’s es cataloga com a partit progressista, tot i que la majoria de ciutadans del país el vegin com un partit de centredreta o extrema dreta (CEO, juliol 2011), és impossible seguint un raonament lògic que Albert Rivera i la seva inseparable Carmen de Rivera hi votin a favor.

Vist tot plegat, només queda un PP que està interessat per diversos motius en “ajudar” al govern de CiU. D’entrada vol allunyar de les tesis més sobiranistes la cúpula del partit que actualment lidera la Generalitat. A més a més, mai se sap, pot necessitar l’ajuda dels nacionalistes en la formació del futur govern espanyol, que hores d’ara encara no se sap quan es produirà, ja que les eleccions anticipades són una opció i un rumor però no pas una realitat. I tot i que totes les enquestes els donen majoria absoluta, els populars no volen endur-se una sorpresa de darrera hora com passà el 2004 i saben que el rival que tenen al davant, el candidat Rubalcaba, és un expert en el combat dialèctic que, si no fos per la mala gestió de Zapatero, tindria molts números de mantenir la Moncloa per al PSOE. 

I en darrer terme però no menys important, per estratègia política. Els populars volen demostrar a CiU que són els nacionalistes catalans qui necessiten al PP i no al revés. El missatge és clarament en clau econòmica. El PP sap que quan arribi al govern (totes les quinieles apunten que serà en aquestes properes eleccions), CiU demanarà un nou tracte fiscal per a Catalunya amb un pacte “en la línia del concert econòmic” que diuen en Mas i companyia. I el fet que CiU no tingui assegurada una majoria parlamentària a Catalunya però els populars sí a Espanya servirà a aquests últims d’element de dissuasió de les demandes dels nacionalistes catalans liderats per Duran i Lleida a Madrid.