A principis d'aquest mes d'octubre finalitzava el procés de renovació directiva d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) amb l’entrega del testimoni de president que Joan Puigcercós feia a Oriol Junqueras. Un canvi en l’esfera més alta del partit que arriba per canviar el rumb d’ERC després de la patacada electoral més sonada de la formació independentista fundada l’any 1931. Per entendre aquest daltabaix en els comicis i el viratge de la nova direcció nacional, realitzem a continuació un petit repàs del què ha passat al voltant d’ERC en els darrers vuit anys.
L’hora del canvi (2003)
L’any 2003, Esquerra Republicana de Catalunya obtenia els seus millors resultats en unes eleccions des de la Segona República (1931-1936). Josep-Lluís Carod-Rovira obtenia 23 diputats en una cambra catalana que veia com els partits d’esquerra sumaven majoria després de dues dècades i com Convergència i Unió s’allunyava definitivament de la majoria absoluta baixant fins als 46 escons i perdent els comicis contra el PSC de Pasqual Maragall en nombre de vots. “Aquest és un escenari que demostra que els catalans volen un canvi després de 23 anys. Cal que entri aire fresc a Palau [de la Generalitat]”, deia Carod-Rovira. Sens dubte, les declaracions demostraven que el partit hegemònic durant els anys trenta del segle passat apostava per apartar Convergència i Unió del poder en un exercici d’higiene democràtica i donar la presidència de la Generalitat al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), liderat en aquells moments pel líder del sector catalanista i carismàtic exalcalde de Barcelona, Pasqual Maragall.