dimarts, 30 de novembre del 2010

Pluja blaugrana de gols al Camp Nou

El Barça endossa un 5-0 històric i recupera el liderat de la Lliga deixant un potentíssim Reial Madrid a l'alçada del betum


La nit d’avui passarà a la història mundial del futbol. El Barça ha controlat amb mà de ferro el partit des del minut 1 amb un domini del centre del camp, de la possessió (superior al 60%) i de la iniciativa que ha col·lapsat el ja etern rival. El Madrid, que ha jugat sense Higuaín lesionat i que només ha aconseguit fer un sol xut entre els tres pals de Valdés, s'ha vist superat només començar la primera meitat del matx.

Xavi ha obert la llauna amb un toc suau que ha deixat inhabilitat Casillas al minut 9. Pocs instants després, Pedro ha fet el segon en rematar una assistència de David Villa. L’asturià també ha tingut el seu minut de glòria quan es complia el 10 de la segona part. Però sembla que no n'ha tingut prou i, tres minuts més tard,  ha marcat el quart gol que ha acabat d'enfonsar un Madrid amb un Mourinho al capdavant que ja no sabia quins canvis realitzar per salvar els mobles. El jugador de la pedrera Jeffren ha completat l'allau blaugrana al límit del temps reglamentari.

El partit no ha estat absent de jugades polèmiques. Ja al primer temps Guardiola i Cristiano s'han enganxat, després que el de Madeira donés una empenta al tècnic blaugrana. La resposta immediata dels jugadors ha sigut la defensa del seu entrenador. Abans d’acabar la primera meitat, Messi ha vist una targeta groga per exagerar una agressió de Carvalho. I la segona part del partit ha viscut un ambient encara més calent tot i el fred i la pluja que queia al Camp Nou. Sergio Ramos ha acabat expulsat després de fer una entrada antiesportiva a Messi i d’agredir a Carles Puyol.

Amb el partit conclòs, el panorama no pot ser millor per al Barça i pitjor per al Madrid. El modestíssim Cristiano Ronaldo segueix sense marcar als blaugranes. Sembla que el futbol no és la seva especialitat. Potser que es dediqui a predir humiliacions blanques. El 8-0 que va anunciar no s'ha allunyat gaire del que finalment s'ha vist sobre la gespa...

dilluns, 29 de novembre del 2010

Convergència i Unió torna a liderar el país 7 anys després amb un Parlament sense una oposició clara

El líder de CiU i futur president de la Generalitat, Artur Mas, i la seva esposa, Helena Rakosnik, han saludat als seguidors del partit des del balcó de l’Hotel Majèstic de Barcelona

Els dubtes que podien quedar aquests darrers dies, s’han esvaït totalment. Artur Mas serà el nou president del govern del país i ho serà recolzat per una majoria sòlida de la seva força política, Convergència i Unió, que en aquests comicis del 28-N ha obtingut un total de 62 escons, el que representa per a la federació nacionalista quedar-se a només 6 diputats de la majoria absoluta a la cambra legislativa catalana.

La victòria de Convergència i Unió (CiU) ha vingut, a més, acompanyada per un ensorrament destacadíssim de la segona força del país, el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), que s’ha quedat amb una xifra de 28 escons (els pitjors resultats de la seva història), fet pel qual el seu cap de llista, José Montilla, ja ha anunciat la seva renúncia a ocupar el seu escó i càrrec com a cap de l'oposició.

Els altres partits perjudicats en aquests comicis han sigut la resta de membres del fins ara govern de Catalunya. La pitjor part se l'ha endut Esquerra Republicana (ERC), que ha perdut la meitat dels seus suports electorals i 11 dels 21 escons amb què comptava al legislatiu català durant aquests darrers quatre anys. Per la seva banda, ICV-EUiA ha vist minvada la seva representació en dos escons, passant dels 12 del 2006 als 10 actuals.

I els beneficiats de la nit, són la resta. L'alegria menys continguda s'ha repetit, igual que a la seu de CiU amb la victòria aplastant en els comicis, a la seu de la Solidaritat Catalana per la Independència de Joan Laporta, que amb només quatre mesos de vida aconsegueix accedir amb 4 escons a la cambra catalana. Per la seva part, el Partido Popular creix fins a quatre escons assolint així un nou rècord de representants al Parlament de Catalunya (18) i Ciutadans, el partit d'Albert Rivera, es consolida al legislatiu amb 3 escons.

El projecte de CiU
Però qui realment ha sigut el vencedor de la nit electoral, ha sigut Artur Mas, que després d'obtenir una majoria àmplia ara haurà de col·locar-se al capdavant del país. Ara bé, tot i la gran victòria obtinguda, el primer que ha demanat el líder convergent aquesta passada nit ha sigut “una mobilització popular per sortir de la crisi” i “sumar esforços el conjunt de forces polítiques del país per aixecar Catalunya i respondre a les demandes que han fet els ciutadans d’aquest país que servim”. Amb aquestes paraules, Mas ha estès la mà a tots els partits polítics que han obtingut representació parlamentària en un gest de respecte pels votants que han dipositat la seva confiança en la resta d'opcions polítiques.

Pel que fa als objectius de la legislatura, Mas ha posat el reflotament de l’economia com a primer repte del nou govern. Per a fer-ho, el candidat de CiU opta per “estimular el teixit productiu del país creant llocs de treball”. Alhora, també ha considerat realment important recuperar l’esperit i el prestigi internacional de Catalunya i reduir l’immens fracàs escolar existent actualment.

“Tenim molta feina per fer senyor Cuní” és la frase amb la que Mas ha finalitzat la breu conversa que ha mantingut amb el periodista i presentador de l’‘Especial eleccions’ de TV3. Una frase que resumeix perfectament allò que afrontarà CiU de cara als propers quatre anys. El Govern, el liderarà el partit de Mas. Ara, si aquest govern serà monocolor o no, ho veurem en les properes jornades.

Pots visualitzar els resultats de les eleccions nacionals d’aquest 28 de novembre, així com també el seguiment de la jornada electoral realitzat, a la pàgina web:

*Seguiment electoral d'aquest 28-N:
1. Convergència i Unió (62 escons): Nil Sanmartí.
2. Partit dels Socialistes de Catalunya (28 escons): Víctor Romero.
3. Partido Popular (18 escons): Albert Sánchez.
4. Iniciativa per Catalunya-Verds, Esquerra Unida i Alternativa (10 escons): Marina Sánchez.
5. Esquerra Republicana de Catalunya (10 escons): Adrià Guxens.
6. Solidaritat Catalana per la Independència (4 escons): Mireia Biel.
7. Ciutadans-Partido de la Ciudadanía (3 escons): Daniel Fernández.

dissabte, 27 de novembre del 2010

La jornada electoral, en directe!

Set estudiants de primer de periodisme de la UAB seguirem en directe i durant tot el dia la jornada electoral del 28 de novembre. Mireia Biel, Daniel Fernández, Adrià Guxens, Víctor Romero, Marina Sánchez, Albert Sánchez i Nil Sanmartí informaran des de primera hora del matí sobre l'evolució dels comicis i recolliran tot allò que passi durant el dia per tal que l'usuari pugui seguir de manera còmoda i directa el desenvolupament de les eleccions (participació, declaracions, incidències, resultats per partits i circumscripcions,...).
 
L'espai web http://bit.ly/eleccionsdirecte seguirà el desenvolupament de la contesa electoral d'aquest 28-N
Tot plegat ho podreu trobar a http://bit.ly/eleccionsdirecte, un lloc web creat expressament per al seguiment de la jornada. En aquesta pàgina, hi podreu trobar tota la informació que generi el 28 de novembre en clau política de manera clara i senzilla, mitjançant gràfics actualitzats (amb el suport d'El País), enllaços a diferents mitjans de comunicació i el seguiment en directe via Twitter de tot el què passi.

Aquest 28 de novembre, la informació essencial de manera clara i sintetitzada a http://bit.ly/eleccionsdirecte.

dimarts, 23 de novembre del 2010

Cara a cara anul·lat

La Junta Electoral decideix suspendre el debat entre Mas i Montilla per incompliment dels preceptes acordats


La Junta Electoral central ha acordat finalment no autoritzar el cara a cara entre els candidats de Convergència i Unió (CiU) i Partit dels Socialistes (PSC-PSOE) Artur Mas i José Montilla, que s'havia d'emetre aquest dimarts a la nit per Televisió de Catalunya. La Junta avala, per tant, el dictamen de la Junta Electoral Provincial de Barcelona, que havia denegat de manera unànime la realització del "cara a cara" aquest migdia. Per a no admetre'l, la Junta Electoral ha argumentat que els dos partits que havien de celebrar el debat no han presentat la informació en el termini establert. I és que segons els acords a què van arribar Junta Electoral i partits polítics el 1999, és necessari un termini mínim de 5 dies entre la demanda de celebració d'un debat i la seva emissió. Aquesta decisió de la Junta desestima doncs, els recursos presentats aquesta tarda per CiU i PSC, que reclamaven poder celebrar el debat.
Per la seva banda, TV3 ha suspès el debat i emetrà la programació habitual dels dimarts a partir de dos quarts d'onze de la nit, consistent en el programa d'humor 'APM?' i la sèrie 'Infidels'.

dilluns, 22 de novembre del 2010

La llengua centra la segona part d'un debat on Montilla reclama un cara a cara que Mas accepta

- Les sis formacions exposen les seves propostes en llengua i infraestructures i resumeixen el seu programa electoral
- El debat ha acabat amb un Montilla instant a Mas a fer un debat cara a cara i amb el candidat de CiU acceptant amb un "quan vulguis"

En el segon bloc del debat electoral a Televisió de Catalunya, dedicat a la llengua i la cultura, la crispació ha augmentat entre els diversos líders dels partits amb representació parlamentària que es presenten als comicis del proper diumenge. El foc l'han obert els candidats del Partit Popular i Ciutadans, Alícia Sánchez-Camacho i Albert Rivera, que han criticat el fins ara govern de la Generalitat per les multes lingüístiques que s'han imposat a determinats establiments per no retular en llengua catalana. Ràpidament la resta de partits polítics han sortit en defensa de la posició antagònica, a la que Sánchez-Camacho i sobretot Rivera han respost amb crits i interrupcions constants que el moderador, el periodista Josep Cuní, intentava aturar constantment.
El punt àlgid d'aquest bloc temàtic ha arribat quan el candidat de CiU, Artur Mas, ha volgut constatar el que per a la seva formació són "inconcrecions" dels dos partits espanyolistes. "Vostès es queixen de les sancions per no retolar o etiquetar en català, però a Espanya aquestes multes també existeixen sobre els productes que no es distribueixen amb la informació en castellà". El líder del PSC, José Montilla, ha sortit a defensar l'argument de Mas i ha recordat que "la Generalitat també ha multat comerços per no retolar en castellà tal com ens indiquen les lleis aprovades al Congrés dels Diputats".

Artur Mas interpel·la Rivera: "Es pot parlar en català o en castellà, però s'ha de ser educat"
El debat ha seguit pujant de to fins que en un moment determinat el candidat de Ciutadans, Albert Rivera, no parava de tallar les intervencions de la resta de candidats (i ho feia, a més, en llengua castellana). Davant d'aquesta situació, Mas s'ha dirigit a Rivera i li ha demostrat que "el castellà no està perseguit" a Catalunya. "Vostè ara mateix s'està expressant en castellà a la televisió nacional de Catalunya, i no passa res. (...) Vostè en aquest debat pot parlar en català o en castellà, però ha de ser educat", en referència a les interrupcions que Rivera ha realitzat constantment, sobretot en aquest bloc de la llengua i la cultura del país.

Infraestructures
Pel que fa a les vies de comunicació, l'eix temàtic que ha vingut en el debat després de la llengua, Iniciativa (ICV-EUiA) ha apostat per impulsar les infraestructures ferroviàries, Ciutadans ha demanat eliminar el límit dels 80 km/h a l'àrea metropolitana de Barcelona (ÀMB) i Esquerra ha acordat impulsar el ferrocarril, reforçar les carreteres locals i comarcals i gestionar des de Catalunya l'Aeroport de Barcelona.

Pel que fa al PP, si aconsegueix governar incidirà en l'eliminació del límit de 80 km/h a l'ÀMB i en una forta inversió en la xarxa elèctrica que, recordem, va quedar en evidència durant les nevades del passat mes de març. D'altra banda, CiU ha reclamat gestionar totes les infraestructures de Catalunya: ferrocarrils, ports i aeroports. També ha reclamat el Corredor Mediterrani i el Quart Cinturó, tan a nivell viari com ferroviari. Alhora, també ha reclamat al govern espanyol que pagui els 2.700 milions d'euros que deu en concepte del pacte acordat en l'Estatut del 2006 i que el Tribunal Constitucional (TC) no ha tombat i ha explicat que derogaran el límit dels 80 km/h impulsat aquesta darrera legislatura. Finalment, el PSC de la mà de José Montilla ha indicat que si governa pensa flexibilitzar el límit dels vuitanta quilòmetres per hora a l'ÀMB permetent velocitats més altes en determinades franges horàries i ha defensat les infraestructures dutes a terme durant els dos mandats del govern d'Entesa (Quart Cinturó viari i línia d'alta velocitat amb connexió directa Barcelona-Perpinyà-París) així com la construcció del Corredor Mediterrani que connecti els ports d'Andalusia amb el País Valencià, Catalunya i França. 

Les propostes dels diferents partits 
Les propostes exposades pels líders dels partits polítics (per ordre de representació parlamentària) durant el debat han sigut les següents:
  • CiU: "aixecar el país" econòmicament, lluitar contra la crisi econòmica amb ajudes a les PIMEs, retallar alts càrrecs de l’Administració i reduir l’atur durant la legislatura. Per millorar la situació financera de la Generalitat, concert econòmic.
  • PSC: Defensa de l’estatut, contrari a referèndums d'independència o concerts econòmics. Lluitar contra la crisi econòmica. Polítiques socials, cal un govern d’esquerres, socialista.
  • ERC: Per millorar la situació financera de la Generalitat, concert econòmic; llei dependència totalment desplegada, referèndum per canviar la relació amb Espanya.
  • PP: Recuperar la confiança amb un govern seriós, reduir l’atur. Derogar la llei d’educació, la llei del cinema,... i tot allò que no encaixa amb la sentència del Tribunal Constitucional (TC). Es perfilen com a decisius per evitar un "govern amb majoria absoluta d'una Convergència i Unió independentista i radical".
  • ICV: Pacte per la transparència i contra la corrupció. Sortida de la crisi amb l’ecologia com a eix central, crear llocs de treball amb la potenciació de les energies alternatives. Nova relació amb l'Estat mitjançant la reforma de la Constitució espanyola.
  •  Ciutadans: Complir la sentència del TC i derogar les lleis que s’han realitzat a partir de la llei catalana retallada (llei d’educació, llei del cinema...). Llei electoral catalana amb llistes obertes. 
Cara a cara entre Mas i Montilla: al final sí?
El debat ha acabat amb un Montilla instant a Mas a fer un debat cara a cara i amb el candidat de CiU acceptant amb un "quan vulguis" que el moderador del debat, Josep Cuní, ha recollit ràpidament oferint TV3 com el mitjà on es dugui a terme. De tota manera, Cuní ha matisat de seguida que perquè això passi "ara cal que els seus partits acordin el cara a cara".

Pots veure el debat íntegre a: tv3.cat

diumenge, 21 de novembre del 2010

Puigcercós ofereix a Mas anar junts per demanar el concert econòmic per a Catalunya

Ha sigut el més destacat de la primera meitat del debat. Puigcercós posa com a condició a Mas que si el Congrés espanyol no permet el nou pacte fiscal, CiU aposti pel referèndum secessionista que defensa Esquerra

El debat electoral per a les eleccions legislatives d'aquest 2010 ja ha fet néixer una nova proposta. El candidat d'Esquerra Republicana (ERC), Joan Puigcercós, ha declarat davant Artur Mas (CiU) estar d'acord amb realitzar un pacte al Parlament per "anar a Madrid a reclamar el concert econòmic per Catalunya". "Jo m'hi comprometo, i si Iniciativa (ICV-EUiA) s'hi afegeix, doncs millor encara", ha reblat Puigcercós. Ara bé, la condició sine qua non que de seguida ha posat el líder d'Esquerra és que "si la resposta d'Espanya és negativa, [CiU] es comprometi a donar suport a un referèndum independentista a Catalunya". El líder de Convergència i Unió, Artur Mas, li ha respost que "fins que no hi hagi una majoria clara en la societat catalana, no donarem suport a un referèndum", i ha preguntat a Puigcercós si "pensen realitzar un referèndum ara, que el perdríem". Mas ha posat com a exemple la situació al Quebec, on després de dos referèndums per la independència, la meitat de la societat ha quedat frustrada i el conjunt del país ha quedat "totalment dividit en dos". Finalment, Mas ha preguntat en to exclamatiu al líder d'Esquerra: "Penseu fer un referèndum per perdre'l? Catalunya no acumula ja prou derrotes en la seva història?"
Comencen els primers moviments entre partits de cara al dia després del 28-N...

Segueix el debat a: tv3.cat/directes

dijous, 18 de novembre del 2010

Desconvocada la vaga de Renfe

Finalment la vaga de Renfe ha quedat en no res. Passades les dues de la matinada empresa i representants sindicals han arribat a un acord pel qual les dues jornades d’aturades han sigut desconvocades. Els treballadors es queixaven per l’incompliment de diversos acords del conveni col·lectiu acordat mesos enrere entre empresa i representants dels treballadors. D’aquesta manera tan avui dijous com demà divendres 19 de novembre circularan tots els trens de Renfe sense excepcions.

Última hora de Renfe:

dimecres, 17 de novembre del 2010

Vagues ferroviàries: Després de Ferrocarrils, ara toca Renfe

Després de dues jornades de vaga a les línies dels Ferrocarrils de la Generalitat, aquest passat dilluns i avui dimecres, ara és el torn de queixa dels treballadors de Renfe, que faran vaga demà dijous i aquest divendres. Les aturades, convocades pel SEMAF, el sindicat espanyol de maquinistes, es traduiran en una disminució del servei habitual en un dia feiner en major o menor mesura depenent de la franja horària del dia. En les considerades "hores punta", de 6.30 a 9.30 del matí i de 17 a 20.30 de la tarda, el servei que s’oferirà serà l’equivalent a un 67% del nombre de circulacions ferroviàries habituals, mentre que durant la resta del dia (les anomenades "hores vall") només circularan un de cada tres trens si ho comparem amb els horaris d’un dia feiner sense mobilitzacions.

Més aturades a Ferrocarrils
Aquest novembre està sent un mes polèmic en el terreny ferroviari. Si durant la setmana passada es produïren dues jornades de vaga als FGC, aquesta setmana les mobilitzacions han seguit i s’hi ha afegit el dos dies de vaga a totes les línies de Renfe tant de Catalunya com d’Espanya. Però les aturades no acabaran aquí. Si bé des dels sindicats de Renfe no es preveuen més jornades vaguistes, les aturades sí que seguiran als Ferrocarrils de la Generalitat. Des del comitè d’empresa de la companyia s’ha anunciat la paralització total del servei durant el migdia (de 12 a 16 hores) dels propers dilluns 22 i dimecres 24 de novembre en cas que el Departament de Treball no dictamini uns serveis mínims. Si finalment no es desconvoquessin aquestes aturades, només en aquest mes de novembre els usuaris del ferrocarril a Catalunya hauran viscut vuit jornades de vaga en el total de 22 dies lectius amb què compta aquest mes.

Podeu consultar els horaris extraordinaris de Renfe per aquest dijous 18 i divendres 19 de novembre en el següent document (PDF):

diumenge, 14 de novembre del 2010

Sebastian Vettel, campió del Mundial de Fórmula 1


El pilot alemany de Red Bull venç en el GP d'Abu Dhabi i esdevé el campió més jove d'un Mundial de Fórmula 1 superant un Alonso que liderava la classificació fins avui mateix

Sebastian Vettel (Red Bull Racing Team), és el nou campió del Mundial de Fórmula 1, que ha finalitzat la temporada aquest migdia al circuit Yas Marina d’Abu Dhabi. Vettel, que iniciava la cursa tercer en la classificació general de pilots, n'ha tingut prou amb mantenir la primera posició durant la cursa i s'ha vist afavorit per l'estratègia de Ferrari, que ha fet aturar Fernando Alonso -que partia com a líder en el mundial- en mal moment.
Vettel, amb 23 anys, es converteix en el pilot més jove que guanya el campionat del món de Fórmula 1, superant l’anglès Lewis Hamilton, que fins ara ostentava el rècord.
En la classificació final de pilots Fernando Alonso (Ferrari) ha obtingut la segona plaça i Mark Webber (Red Bull), la tercera. Alhora, Red Bull ha esdevingut l’escuderia guanyadora de la classificació per equips.

GP d’Abu Dhabi
Pel que fa a la cursa d’avui, la classificació ha sigut la següent:
1. Sebastian Vettel (Alemanya/Red Bull) amb 1h.39:36,837”
2. Lewis Hamilton (Gran Bretanya/McLaren) a 10,162”
3. Jenson Button (Gran Bretanya/McLaren) a 11,047”
4. Nico Rosberg (Alemanya/Mercedes) a 30,747”
5. Robert Kubica (Polònia/Renault) a 39,026”
6. Vitaly Petrov (Rússia/Renault) a 43,520”
7. Fernando Alonso (Espanya/Ferrari) a 43,797”
8. Mark Webber (Austràlia/Red Bull) a 44,243”
9. Jaume Alguersuari (Catalunya/Toro Rosso) a 50,201”
10. Felipe Massa (Brasil/Ferrari) a 50,868”

Sarkozy torna a confiar en Fillon per a la confecció del nou executiu francès

El president francès confia en el fins ara primer ministre per a elaborar un nou govern que li permeti recuperar el crèdit perdut en els últims mesos

Una nit. Aquest és el temps que ha trigat el president francès, Nicolas Sarkozy, en nomenar de nou François Fillon primer ministre de l'executiu amb seu a París. La remodelació del govern serà, per tant, un canvi en els líders de les carteres ministerials i no pas en el lideratge del govern. Segons apunten diversos mitjans, la remodelació implicarà la sortida del govern dels ministres més progressistes i propers al Partit Socialista, el que significaria el gir definitiu cap a la dreta per afrontar el final de la legislatura. Recordem que tot plegat és una maniobra per recuperar el crèdit que el president francès ha perdut en els darrers mesos.
I és que les fortes tensions socials fruit del pla d'ajust econòmic dut a terme per l'executiu francès últimament, i que contempla rebaixes salarials i una reforma polèmica de la llei de les pensions, han acabat passant factura al fins ara govern del país francòfon.
Sarkozy presentarà demà dilluns, i de la mà del readmès première Fillon, el nou govern amb el qual intentarà canviar la derrota que li indiquen les enquestes en les eleccions presidencials que s’han de celebrar a França d’aquí a un any i mig.

dissabte, 13 de novembre del 2010

El govern francès dimiteix en bloc

Sarkozy admet la renúncia de l’actual cap de govern, François Fillon, i de tot el seu consell de ministres

Aquest vespre el president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, ha anunciat mitjançant un comunicat emès pel Palau de l'Elisi la dimissió de l'actual cap de Govern francès, François Fillon, i la plena totalitat del seu consell de ministres. Les fortes tensions entre gran part de la societat i l'actual govern, fruit del pla d'ajust econòmic dut a terme per l'executiu francès en els darrers mesos i que contempla rebaixes salarials i el retard en l'edat mínima de jubilació dels 60 als 62 anys, han acabat passant factura al fins ara govern del país francòfon. Sarkozy haurà de nomenar ara un nou executiu per afrontar el que queda de legislatura fins les eleccions del 2012 amb un objectiu clar: remuntar les enquestes que li indiquen una baixíssima popularitat i una intenció de vot per al seu partit, la UMP (Unió per a un Moviment Popular), que és clarament més baixa que en els darrers comicis, que el conduïren a la presidència de l’Estat francès, i que ara l'allunyarien de l'Elisi.

dissabte, 23 d’octubre del 2010

Els ministres de Finances del G20 acorden donar més pes a les economies emergents en el si de l'FMI

Dominique Strauss-Kahn, director gerent de l'FMI
En una reunió celebrada aquest dissabte a Corea del Sud, els ministres d'Economia i Finances del G20 han arribat a un acord per reformar el Fons Monetari Internacional (FMI) i donar més poder de decisió a les economies emergents. L'entesa es traduirà en la cessió d'un 6% dels vots del plenari de l'organisme a països emergents així com 2 dels 24 seients de la Junta Executiva. L'estat més afavorit serà la Xina, que esdevindrà el 3er membre més poderós de l'FMI superant a potències com Alemanya o França. El Brasil i l'Índia també adquirirant més poder. Tot i això, els EUA seguiran mantenint el dret de veto en les decisions "clau" de l'FMI.

dimarts, 19 d’octubre del 2010

El PP trenca el pacte de govern amb Coalició Canària (CC) a l'arxipèlag canari

El suport dels nacionalistes de Coalició Canària (CC) als Pressupostos Generals de l'Estat per aquest proper 2011 ja ha portat un sotrac en la política espanyola. Aquesta tarda pels volts de les sis, la cúpula del Partit Popular a les Illes Canàries ha anunciat el trencament del pacte de govern amb el partit nacionalista de l'arxipèlag. Aquest fet es produeix després que aquest matí José Manuel Soria, líder del PP a les Canàries i vicepresident de l'executiu d'aquesta comunitat autònoma, declarés a Punto Radio que estudiarien la continuïtat del pacte amb CC a les Canàries després del vot afirmatiu d'aquest partit als PGE presentats pel govern espanyol i que s'estan debatent durant avui i la jornada de demà al Congrés dels Diputats espanyol. Recordem que la llei de Pressupostos per l'any vinent, que es votarà demà, donarà llum verda a un seguit de mesures per a pal·liar la crisi que han aixecat força polèmica, com és el cas de la congelació de les pensions, com a mínim, durant l'any que ve.

dilluns, 18 d’octubre del 2010

Premià de Mar pateix al seu front marítim les conseqüències més negatives del temporal de mar i vent

La conseqüència més destacada ha sigut la pràctica desaparició de la sorra de la majoria de platges de la ciutat que, exceptuant les platges a banda i banda del Port, han desaparegut pràcticament del tot






Després de la tempesta arriba la calma i, també, l’hora de valorar els estralls que aquesta ha portat. En el cas del temporal tan de mar com de vent d’aquest Pont del Pilar, les conseqüències s’han concentrat a Premià de Mar en el front marítim.

Si ens fixem en les dades exactes, l’estat de les platges després del temporal és el següent:

-       Al sud de la ciutat, les platges han perdut pràcticament tota la sorra i, degut a aquest fet, el mar ja arriba a l’espigó que protegeix el passieig marítim i la infraestructura ferroviària.
-       Al centre de la ciutat, la platja del Pla de l’Ós també ha desaparegut pràcticament del tot.
-       Al nord, la Platja de Llevant és l’única que més o menys s’ha mantingut gràcies al fet de trobar-se protegida pels espigons del Port.

La platja del Pla de l'Ós, al centre de la ciutat, ha desaparegut pràcticament en la seva totalitat
En declaracions a Ràdio Premià de Mar, l’alcalde de la ciutat, Miquel Buch, ha volgut destacar que el resultat del temporal és molt més greu que la pèrdua de sorra de les platges, ja que aquesta sorra que el temporal s’ha endut actuava com a “barrera de seguretat” tant per al passeig marítim com per la via del tren i aquestes instal·lacions queden ara “desprotegides en cas que es doni un altre temporal d’aquestes característiques en els propers mesos”.

 

Recordem que la regeneració de les platges de Premià de Mar, així com de la resta de municipis del Baix Maresme, és un fet que es va repetint cada any en arribar l’estiu i que comença a generar controvèrsia a la comarca. Tan des dels ajuntaments afectats com des del Consell Comarcal han sigut ja diverses les veus que han demanat una solució definitiva per aquest tema, que passaria per la construcció de diversos espigons submergits que protegirien les platges dels temporals que es produeixen durant l’any.

Les demandes s’han repetit aquesta setmana en boca dels alcaldes de Premià de Mar, Vilassar de Mar i Cabrera de Mar després que el rotatiu El Punt Maresme publiqués un article on informava que en els darrers 5 anys, la despesa d’Estat i Generalitat amb l’objectiu de regenerar les platges de la zona havia ascendit als 23 milions d’euros.


L’alcalde de Premià de Mar ha sigut el primer en sortir a la palestra demanant una solució. Per Buch, “aquestes xifres ens donen la raó. Moltes vegades és molt millor fer una inversió gran al principi [en referència a la construcció d’espigons] i després anar fent un manteniment que no anar abocant sorra cada any”. L’alcalde també ha recalcat que “ara és més important que mai gastar els diners intel·ligentment i sent austers” per la situació de crisi econòmica en què es troba el país i ha acabat demanant a les administracions catalana i estatal que “escoltin el que diuen els tècnics experts en la matèria”, que ara fa uns mesos explicaven que la millor solució a nivell econòmic i mediambiental era construir els espigons submergits i no seguir amb la regeneració de les platges.



El vent esfondra el mur de tancament de l’estació de tren
A banda de les conseqüències que ha portat el temporal marítim, el vent també s’ha deixat notar a Premià de Mar amb ratxes que han arribat als 80-90 quilòmetres per hora i que han portat a la caiguda de tanques i cablejat elèctric al centre de la ciutat. Una altra de les conseqüències ha sigut l’esfondrament del mur que separa l’estació ferroviària de la ciutat amb el passeig marítim que, casualment, ha caigut a pocs dies que s’iniciïn les obres de renovació de l’estació.

Estat en què quedà el mur de l'estació després del temporal de vent a Premià de Mar

dissabte, 16 d’octubre del 2010

“Anatomía de un instante” de Javier Cercas

L’obra que ressenyem a continuació, és la ben coneguda per aquells que treballen en el món de la informació i la comunicació “Anatomía de un instante”, realitzada per Javier Cercas (Ibahernando, Espanya, 1962), escriptor afincat a Girona des de fa anys i guardonat recentment per aquest mateix llibre amb el Premi Nacional de Literatura que atorga anyalment el ministeri de Cultura espanyol.

L’obra, la darrera publicada per Cercas (Editorial Mondadori, 2009) representa una barreja entre novel·la, assaig i crònica periodística de tot allò que succeí a l’estat espanyol aquell 23 de febrer de 1981 amb algunes personificacions que de seguida tractarem.

Abans però, convé tenir present els fets d’aquell dia i com es produiren.


És interessant comentar la crítica que fa Cercas d’ell mateix només començar, en el pròleg del llibre. L’escriptor desvela que l’obra que tenim entre mans no és sinó “el resultat d’una derrota personal”. Què vol dir amb aquestes paraules? Cercas relata que en decidir-se pel 23-F i tot el que l’envolta com a tema per a la seva propera novel·la, la seva intenció era realitzar una història de ficció basada en els fets que es donaren a l’estat espanyol aquell dia. De seguida però, al començar a escriure i recopilar informació sobre el que és un dels temes més comentats i sobre els que més s’ha escrit des del restabliment de la democràcia al citat país, l’escriptor s’adonà que, realment, cap obra que s’hagués publicat fins llavors havia realitzat un estudi complet dels antecedents, els fets d’aquella fatídica jornada i tot allò que acabà desencadenant. Fou aquest el motiu que el conduí a elaborar una obra que intentés respondre a tots els dubtes que encara hi havia al voltant d’aquest capítol de la història recent tant de Catalunya com d’Espanya. Això i que els primers esbossos que féu de la novel·la de ficció no el convenceren. Així doncs, s’acabà decantant per realitzar una mena de crònica dels fets “desvelant tot allò que pogués desvelar i que fins llavors no s’havia desvelat”. Per fer-ho, basà el fil argumental en una imatge que l’hipnotitzà en el moment de documentar-se. Una imatge pertanyent a l’enregistrament que realitzà Televisió Espanyola aquell 23 de febrer al Congrés dels Diputats. Una imatge que donaria la volta al món:


La imatge com a base de la novel·la
L’escena és ben recordada tant per aquells que la visqueren com pels que l’han vist amb posterioritat: 
"Dieciocho horas y veintitrés minutos del 23 de febrero de 1981. En el hemiciclo del Congreso de los Diputados se celebra la votación de investidura de Leopoldo Calvo Sotelo, que está a punto de ser elegido presidente del gobierno en sustitución de Adolfo Suárez, dimitido hace veinticinco días y todavía presidente en funciones tras casi cinco años de mandato durante los cuales el país ha terminado con una dictadura y ha construido una democracia. Sentados en sus escaños los diputados aguardan el turno de votar (...) a menos que surja un imprevisto.
Pero el imprevisto surge. Víctor Carrascal lee el nombre de José Nasarre de Letosa Conde, que vota sí; luego lee el nombre de Carlos Navarrete Merino, que vota no; luego lee el nombre de Manuel Núñez Encabo, y en ese momento se oye un rumor anómalo (...)"



Tot i la narració que va duent a terme Cercas durant el transcurs de l’obra, i de la qual aquí n’hem exposat un extracte, cal deixar clar que la novel·la no és pas només una crònica dels fets del 23 de febrer. El que realment més en destaca és l’anàlisi que realitza de les diverses figures que foren protagonistes del cop, tant d’un bàndol com de l’altre i, particularment, del llavors president del govern espanyol Adolfo Suárez. Per a fer-ho, el relat s’inicia amb una imatge que captiva l’autor i que considera clau per tirar endavant –en paraules del mateix autor– “aquesta crònica en forma d’assaig o aquest assaig en forma de crònica”. La imatge correspon a l’instant en què Suárez sembla quedar-se sol a l’hemicicle del Congrés dels Diputats quan els guàrdies civils que han accedit a la cambra, capitanejats pel tinent coronel Antonio Tejero, comencen una maniobra d’intimidació consistent en disparar a l’aire de la cambra legislativa per antonomàsia d’Espanya. Davant d’aquesta actuació, la reacció immediata de gairebé tots els diputats és la d’aquella metàfora que diu “amagar el cap sota l’ala”, que traslladat al que succeí al Congrés, fou amagar el cap i el cos completament sota els seus respectius escons.

Les tres figures
Però com hem comentat, molts diputats –que no pas tots– tingueren aquesta reacció davant l’execrable actuació de les anomenades forces “de seguretat de l’Estat”.
I precisament l’actuació diferent de la resta de ben pocs és allò que fa reflexionar a l’autor i li fa preguntar-se si “potser allò veritablement enigmàtic no és el que ningú ha vist, sinó el que tots hem vist moltes vegades, i malgrat això es nega a lliurar el seu veritable significat”.
 
Portada del rotatiu barceloní 'La Vanguardia' corresponent al dia posterior de l'intent de cop d'estat
Quan parlem de l’actuació diferent de ben pocs, ens referim a tres diputats. Tres diputats dels 350 presents aquell dia d’investidura de Calvo Sotelo com a nou cap de Govern que decidiren no amagar-se i plantar cara a aquell grup de guàrdies civils que pretenien dinamitar l’encara feble projecte democràtic espanyol i retornar a un model basat en el mortífer, injust i il·legítim sistema franquista del qual el país n’acabava de sortir després de quaranta obscurs anys.
Un dels tres diputats era, com ja hem deixat entreveure, Adolfo Suárez, el fins llavors president del govern. Els altres dos, Manuel Gutiérrez-Mellado i Santiago Carrillo. Aquestes tres figures, aquests tres perfils d’home, foren els que no els tremolà el cos davant del que estava passant i els que decidiren mantenir-se impassibles tot i el risc que corrien en aquell moment. Cal mencionar que, dels tres, el que pitjor rebé l’entrada dels guàrdies civils a la cambra legislativa fou Gutiérrez-Mellado, el vicepresident del govern de Suárez que, essent com era militar de formació (ostentava el rang de tinent general de l’exèrcit espanyol), de seguida que veié entrar els membres de les forces de seguretat amb l’objectiu de realitzar un cop d’estat, s’aixecà del seu escó i anà ràpidament a demanar explicacions als revoltats arribant, fins i tot, a intentar treure-li l’arma de foc al tinent coronel Antonio Tejero, que era qui liderava el cop al Congrés. Calgueren fins a vuit guàrdies civils per controlar al vicepresident, que amb gairebé setanta anys d’edat, seguí jugant-se la vida fins que Suárez aconseguí agafar-lo del braç i fer-lo tornar a asseure al seu escó.

Portada de l'edició extraordinària del rotatiu 'El País' la nit del 24 de febrer
Precisament la resposta de Gutiérrez-Mellado, d’aixecar-se per a demanar explicacions als revoltats, podria haver sigut el motiu pel qual un dels altres dos, Suárez, no s’amagués. Hauria sigut irresponsable per part del fins llavors president deixar a la seva sort el ja vell vicepresident, que de fet s’havia aixecat en clara defensa del seu immediat superior. Però Cercas cerca encara d’altres motius per l’actuació de Suárez. Motius que acaben convencent-nos que Suárez tampoc s’hauria amagat encara que el seu vicepresident no s’hagués aixecat. El principal motiu de la seva actuació: que tot i semblar que ja no tenia res a perdre ho podia perdre tot. Suárez havia viscut els mesos anteriors al cop criticat per tothom, des dels militars (furiosos per la legalització del partit comunista o pel suposat “trencament d’Espanya” que significaven les autonomies) fins als polítics de PSOE, AP o la mateixa UCD que ell dirigia, que volien treure’s de sobre un president que havia aconseguit l’impossible (una transició sense vessar sang) i que en canvi no podia gestionar el sistema que ell mateix havia dissenyat i que estava portant el país cap una crisi econòmica i social més que greu. Cercas ho resumeix tot plegat en una gran frase:

"Para Suárez lo más difícil era lo más fácil y lo más fácil era lo más difícil. (...) Suárez había crecido con el franquismo y lo conocía a la perfección. En cambio se manejaba con dificultades sobre la democracia que él mismo había creado porque sus hábitos no estaban hechos para lo que había construído sino para lo que había destruido: el franquismo"
 
Pel que fa a Carrillo, el tercer en discòrdia amb el que passà, tenia també motius per no obeir les ordres dels policies. Al cap i a la fi, és el que portava fent des que els republicans, el seu bàndol durant la guerra civil, perderen contra els franquistes, aquells que es feien anomenar “nacionals”. Carrillo havia viscut tota la vida entre l’exili i la clandestinitat quan tornava al seu país natal. Líder dels comunistes, representava el màxim càrrec d’aquells que Franco considerava los enemigos y villanos del régimen.
Ara bé, a més d’aquesta lògica, Cercas intenta buscar-ne una altra, no contrastada però si somniada per l’escriptor:

Instintivamente Carrillo se dispone a olvidar por un momento el coraje, la gracia, la libertad, la rebeldía o hasta su instinto de actor para obedecer las órdenes de los guardias y protegerse de las balas bajo su escaño, pero justo antes de hacerlo advierte que frente a él, debajo de él, Adolfo Suárez sigue sentado en su escaño de presidente, sólo, estatutario y espectral en un desierto de escaños vacíos. Y entonces, deliberadamente, reflexivamente -como si en un solo segundo entendiera el significado completo del gesto de Suárez-, decide no tirarse.

La conclusió a què arriba però Cercas, deixant somnis de banda, és que aquests tres personatges, amb facetes tan diferents (un exlíder del Movimiento convertit en president del govern que prescindeix del sistema que l’ha portat allà dalt on és, un militar franquista de primera fila que renuncia a l’esperit de l’exèrcit amb el qual lluità el 1936 i un comunista empedreït que renuncia als grans somnis de la seva ideologia) acaben convergint la tarda del cop en una mateixa idea, la de mantenir la llibertat de la democràcia que han aconseguit pactar i que els ha portat a renunciar a allò gairebé irrenunciable per a cadascun dels tres. Potser perquè les renúncies que han fet per la pau al país han sigut tan grans, decideixen no acatar la imposició dels revoltats i defensar la democràcia amb, si cal, la seva vida. Perquè, de fet, aquesta democràcia potser representa tot els que els queda de la seva vida. D’aquí que diguem que Suárez (però també Gutiérrez-Mellado i Carrillo) pugui perdre-ho tot encara que sembli que ja no hi té –hi tenen– res a perdre.


La traïció com la lleialtat més gran
La novel·la que acaba presentant-nos Cercas ofereix molta altra informació, com ara l’actuació o no del CESID (el servei d’intel·ligència espanyol) en les conspiracions contra el govern i contra la democràcia, però el que realment representa el fil de la història són, i ho reiterem, les tres figures que ja hem descrit anteriorment (a la qual hem de sumar la del Rei, tot i que Cercas atorga molt protagonisme més que al monarca al seu secretari com a principal figura contrària a qualsevol canvi en un sistema democràtic encara molt dèbil).
I reiterem les tres figures perquè Cercas no finalitza –no vol finalitzar– la novel·la sense portar una reflexió més damunt la taula que no és més que una addenda a allò ja exposat. Que fossin tres els diputats que no esporuguissin davant l’actuació dels guàrdies civils fou una casualitat però no ho fou pas que fossin aquells tres personatges els que aguantessin el diluvi de trets. Suárez, Gutiérrez-Mellado i Carrillo representaren la traïció a tots els seus ideals passats. Un peatge que els tres estigueren disposats a pagar perquè s’adonaren que deixar el passat de banda (no oblidar-lo però sí deixar-lo de banda) era l’única manera d’assegurar un futur diferent dels quaranta anys que acabaven de deixar enrere en aquell moment. Vist des de l’actualitat, sembla que no anaven gens desencaminats.

“A veces la lealtad es una forma de coraje, pero otras es una forma de cobardía. A veces la lealtad es una forma de traición y la traición una forma de lealtad. Quizás no sabemos con exactitud lo que es la lealtad ni lo que es la traición. Tenemos una ética de la lealtad, pero no tenemos un ética de la traición. Necesitamos una ética de la traición. El héroe de la retirada es un héroe de la traición.”

El perquè personal de la novel·la
Al pròleg de la novel·la, així com també durant el recorregut d’aquesta, Cercas sempre fa referència a l’elecció del 23-F i la figura de Suárez com a tema pel llibre emmascarant-se en el fals motiu –o no– de la passió que sent pel tema. Però no és fins a les darreres quatre pàgines del llibre, que trobem el Cercas més personal, que com si aixequés el seu propi vel de núvia, explica quin era el motiu més profund per escriure aquesta novel·la. Cercas explica que el dia abans de la darrera aparició en premsa de Suárez, el 17 de juliol del 2008, ell hagué d’enterrar el seu pare que, per cert, havia sigut, sempre, un gran seguidor i defensor de Suárez, un gran suarista, cosa que ell no havia pogut entendre mai. I és llavors, quan la mort del seu pare i la darrera aparició de Suárez coincideixen, que Cercas no pot evitar preguntar-se si escriure aquest llibre per intentar entendre Suárez i acabar-lo d’escriure no és en realitat la manera que té ell d’intentar entendre el seu pare i que, aquest, llegint-lo, vegi que, finalment, el seu fill escriptor ha entès que no tenia tanta raó i que ell no estava tan equivocat.
Un gran i emotiu final pel que humilment jo qualificaria de gran novel·la d’interpretació històrica alhora que també d’interpretació personal. Una lectura que pot resultar feixuga però alhora imprescindible.

dijous, 30 de setembre del 2010

29-S: Vaga general al país

La jornada de vaga general d'aquest 29 de setembre ha culminat amb una gran marxa pels carrers de Barcelona que ha aplegat unes 400.000 persones segons els sindicats
Catalunya s’ha llevat aquest dimecres amb un ambient de dia festiu considerable. Carrers buits i silenci generalitzat ha sigut el més destacat durant les primeres hores del dia a la capital catalana. Però també hi ha hagut altres conseqüències de la jornada d’aturada general d'aquest 29 de setembre: la pràcticament total aturada dels serveis de mobilitat, l’alteració de les emissions habituals dels mitjans de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals i el manteniment de l’emissió habitual en els mitjans privats, l’afectació en els serveis sanitaris i educatius del conjunt del país o l’aturada generalitzada en un sector, l’industrial, amb molta força sindical.
Ja a la tarda, a aquest seguiment s’hi ha afegit la protesta de milers de treballadors, que s’han manifestat en les marxes convocades a diverses ciutats del país com Barcelona, Girona, Lleida, Tarragona, Tortosa o Sabadell.

Serveis de mobilitat
El dels serveis de mobilitat ha sigut un dels sectors més afectats per la convocatòria de vaga general d’aquest dimecres, tant a Barcelona i la seva àrea metropolitana com a la resta del Principat. Per a la jornada d’avui, el Departament de Treball i els sindicats convocants de l’aturada havien dictaminat uns serveis mínims del 25% a Metro, autobusos, tramvies, Ferrocarrils de la Generalitat i línies de Rodalia únicament per a les considerades “hores punta”. Això s’ha traduït en què de 6:30 a 9:30 del matí i de 17 a 20 de la tarda els transports públics hagin ofert una quarta part del seu servei habitual i que, durant la resta del dia, hagin tancat les seves portes seguint l’aturada general.

Mitjans de comunicació
Catalunya Ràdio
Catalunya Ràdio, així com els grup de mitjans pertanyents a la CCMA, és una de les moltes empreses que han patit de ple aquesta vaga amb els pertinents serveis mínims acordats entre el comitè d’empresa i la direcció de l’emissora. Així ho explicaven en dues entrevistes concebudes a estudiants de l'Autònoma (UAB) els periodistes de Catalunya Ràdio Manel Fuentes i Jofre Llombart, director i coordinador del magazine matinal de l’emissora, respectivament.

RAC1
Per altra banda, RAC1, la ràdio privada amb més audiència de Catalunya, ha aprofitat la jornada de vaga general del 29 de setembre, per a treballar més que ningú ja que tan sols un dels seus treballadors ha fet vaga. Fins i tot, part de la plantilla del cap de setmana s'ha sumat a l’equip durant aquest dimecres que es portava preparant des de feia més d’una setmana amb l’objectiu d’oferir tota la informació de la jornada als seus oients oferint així una programació basada en el servei públic.

Sanitat: Hospital General de Catalunya
Mentre els piquets barraven el pas als treballadors de grans empreses, als hospitals de l'àrea metropolitana hi havia plena normalitat pel que fa a la plantilla de treball. La única anormalitat ha sigut, en el cas dels hospitals de la perifèria de la capital, el nombre de pacients. És el cas de l’Hospital General de Catalunya, situat al terme de Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental). Les plantes restaven pràcticament buides, simplement ingressats i les seves famílies i és que la dura restricció dels transports públics i la por a possibles piquets a les carreteres que envolten les clíniques, han fet que la majoria dels pacients optessin per cancel·lar les seves visites.

Indústria: CIM Vallès
Els piquets dels sindicats s'han trobat al CIM Vallès des de les 12 de la nit i han començat a bloquejar-ne l’accés. En les primeres hores del matí, els camions de mercaderies no han pogut accedir al CIM a causa del bloqueig dels piquets i es s'han començat a acumular fins que, de tant en tant, els piquets en deixaven passar uns quants, acord al qual havien arribat amb la policia. Dins el poble de Santa Perpètua de Mogoda, localitat del Vallès Occidental on es troba aquest centre industrial, l’aparença era la d’un dia festiu amb la diferència que les botigues tancaven i obrien per temor als piquets. A primeres hores de la tarda, s'ha restablert la normalitat.

Marxes sindicals
Manifestació de CCOO i UGT a Barcelona
La manifestació, que ha comptat amb la participació d'unes 400.000 persones, s’ha iniciat a les sis de la tarda a la confluència de Passeig de Gràcia amb l’Avinguda Diagonal. La comitiva de manifestants amb el lema “ Així no!” ha realitzat el trajecte entre l'Avinguda Diagonal i la Plaça Catalunya a través del Passeig de Gràcia. AL final de la marza, Gerard Quintana (conegut cantautor) ha fet lectura del manifest acordat per les entitats organitzadores.

Manifestació de CCOO i UGT a Sabadell
La vaga general d'aquest 29 de setembre també s'ha traduït en una manifestació sindical a la ciutat de Sabadell, que ha acollit la marxa organitzada al Vallès Occidental. Els protestants en contra de la nova reforma laboral i d'altres impulsades pel govern espanyol han començat el seu recorregut a l'Eix Macià i l'han finalitzat, havent expressat el seu descontent atacant a diferents entitats bancàries amb boles de pintura i pintant graffitis als carrers, a la plaça de l'Ajuntament, on s'han llegit una sèrie de comunicats reivindicatius.

El 29-S als serveis de mobilitat del país: ''Transports que no transporten''

Catalunya s’ha llevat aquest dimecres amb un ambient de dia festiu considerable. Carrers buits i silenci generalitzat ha sigut el més destacat durant les primeres hores del dia a la capital catalana, que avui ha viscut, com la resta del país, la sisena jornada de vaga general de la democràcia, acordada per les principals centrals sindicals. Un dels sectors on més s’ha notat aquest alto reivindicatiu ha sigut en el dels transports públics, on la presència de treballadors exercint la seva feina ha quedat reduïda als serveis mínims pactats amb anterioritat entre sindicats i Generalitat.


Estació de rodalia de Plaça Catalunya a quarts de nou del matí
Àrea Metropolitana de Barcelona
El dels serveis de mobilitat ha sigut un dels sectors més afectats per la convocatòria de vaga general d’aquest dimecres, tant a Barcelona i la seva àrea metropolitana com a la resta del Principat. Per a la jornada d’avui, el Departament de Treball i els sindicats convocants de l’aturada havien dictaminat uns serveis mínims del 25% a Metro, autobusos, tramvies, Ferrocarrils de la Generalitat i línies de Rodalia únicament per a les considerades “hores punta”. Això s’ha traduït en què de 6:30 a 9:30 del matí i de 17 a 20 de la tarda els transports públics hagin ofert una quarta part del seu servei habitual i que, durant la resta del dia, hagin tancat les seves portes seguint l’aturada general.


Fora de l'horari de serveis mínims, totes les estacions dels transports públics han restat tancades
Per franges horàries, el matí ha transcorregut amb molta tranquil·litat en tots els mitjans de transport. A la capital catalana només s’ha registrat una incidència destacable, a la línia 5 del Metro, que ha requerit tallar la circulació de combois durant poc més d’un quart d’hora degut a l’actuació de diversos piquets a l’estació de Badal, situada a l’extrem oest del terme municipal de Barcelona.
Pel que fa a l’afluència de viatgers, ha sigut dispar en els diversos mitjans. Si bé al Metro s’han produït petites aglomeracions, sobretot al centre de la ciutat i en zones universitàries, els trens de les línies de Rodalia provinents de les comarques adjacents a la capital del país anaven pràcticament buits. Pel que fa als FGC, des de la companyia s’ha informat que en la franja de serveis mínims de matí s’han realitzat un total de 20.219 validacions, el que equival a un 24% dels viatgers transportats durant aquestes hores en un dia feiner del mes de setembre. 

En algunes estacions del metropolità, sobretot al centre de la ciutat i en zones universitàries, s'han produït petites aglomeracions
Pel que fa a la tarda, s’ha detectat un increment de la mobilitat, sobretot dins la ciutat comtal, arrel de la manifestació convocada pels sindicats de treballadors a les sis de la tarda al centre de la capital, a la confluència de l’Avinguda Diagonal amb el Passeig de Gràcia. Aquest fet ha portat algunes incidències, de les quals en destaquen les actuacions violentes de grups de radicals antisistema que han obligat a retardar 45 minuts l’obertura de l’estació de Plaça de Catalunya dels FGC.
També degut a la manifestació s’han produït algunes aglomeracions que s’han concentrat, bàsicament, a la xarxa de metro de la ciutat, i que s’han aguditzat a mesura que s’apropava l’hora de la finalització dels serveis mínims als transports públics (les 20 hores) que ha coincidit en el temps amb el final de la marxa convocada per les organitzacions sindicals.

Resta del país
Menció a part mereix la situació fora de Barcelona i la seva àrea metropolitana, on pràcticament no han existit serveis mínims als transports públics. Aquest fet ha causat, entre d’altres, que la connexió ferroviària de Barcelona amb Girona hagi estat inoperativa durant tot el dia i que per anar o venir de Tarragona i Lleida només hi hagués la possibilitat de fer-ho amb els serveis mínims estipulats pel govern espanyol a la línia d’alta velocitat Barcelona-Madrid, que ha ofert quatre circulacions per sentit durant aquesta jornada de vaga general.

dissabte, 25 de setembre del 2010

Ed Miliband, nou líder dels laboristes britànics

- Ho serà en substitució de l'ex-primer ministre Gordon Brown després d’obtenir una ajustada victòria sobre David Miliband, el seu germà i company de partit.
- Haurà d’assumir el repte d’unir les dues ales actuals del partit britànic, centre i esquerra, i crear un nou projecte per a recuperar el número 10 de Downing Street

Ed Miliband, guanyador de les primàries al Partit Laborista agafant-se a David Miliband, germà i competidor en l'elecció del nou líder de la formació.
Sorpresa familiar. D’aquesta manera es pot catalogar el que s’ha viscut aquesta tarda al Congrés que ha celebrat el Partit Laborista a Manchester amb l’objectiu d’escollir el nom del que serà el nou cap del partit després de la renúncia de Gordon Brown. Renúncia que, recordem-ho, es produí un cop es va conèixer la forta derrota d’aquesta formació enfront del Partit Conservador en les eleccions legislatives del passat mes de maig.
A la contesa electoral d’aquest dissabte s’hi presentaven fins a cinc candidats: Diane Abbot, Andy Burham, Ed Balls, David Miliband i Ed Miliband, dels quals només els dos darrers, els germans Miliband, tenien opcions reals de sortir escollits. I tot i que la majoria de travesses apuntaven a una victòria del germà gran i exministre d’Afers Exteriors (David), finalment la victòria se l’ha endut el seu germà petit, que havia exercit de ministre d’Energia en la passada legislatura. Ed, cinc anys més jove que David, ha sabut imposar-se en les primàries gràcies al seu discurs en defensa de les classes més desafavorides del país i alhora per la seva proximitat amb l’electorat, que es contraposa amb l’actitud més tancada del seu germà David.

Un complex sistema de votació
El "característic" sistema de votació dels laboristes ha sigut, clarament, l’element clau per a la victòria del petit dels germans Miliband. Actualment, aquest partit reparteix en tres parts iguals els vots de les tres branques del partit. En el primer dels terços s’hi engloben els diputats de la formació, en el segon els militants del partit i, finalment, el tercer terç representa l’opinió dels integrants de les organitzacions afiliades que són, bàsicament, sindicals.

D’aquests tres grups, David tenia assegurada la victòria en el terç format pels diputats del partit, els quals el consideren, majoritàriament, el successor natural de Gordon Brown. Per comprendre aquest fet cal remuntar-se tres anys enrere, quan Brown arribà al número 10 de Downing Street substituïnt a Tony Blair. En aquell moment l'ara ja expremier Brown no tingué rivals per a ocupar el càrrec gràcies a la retirada a temps que practicà el germà gran dels Miliband. David ho féu amb l’objectiu de no tensar més la situació que vivia en aquell moment el partit ja que, en cas que s’hagués presentat, hauria generat una forta divisió en el si de la formació. Des de llavors, David ha sigut considerat pels diputats del partit el successor ideal de Brown un cop aquest abandonés la primera línia política. I així ha acabat essent. David ha obtingut un 53,46 % dels vots dels diputats enfront del 46,54 % que ha assolit el seu germà Ed.

Pel que fa al segon grup, format pels militants del Partit Laborista, la balança semblava inclinar-se també cap a David i, de fet, finalment ha sigut així. El germà gran ha obtingut el 54,51 % dels vots enfront del 45,49 % d’Ed.

Però tot i les victòries en els dos primers terços, la proximitat d’Ed cap a l’electorat i, per tant, també cap als integrants de les organitzacions afiliades al partit, l’ha portat a obtenir una victòria folgada en aquest darrer grup. Concretament, Ed ha obtingut un 57,63 % dels sufragis del darrer terç en contraposició amb el 42,37 % obtingut pel seu germà David.

La victòria clara d’Ed en el darrer terç, ha provocat que la suma total dels sufragis donés una ajustadíssima victòria per al menor dels germans Miliband (50,65 %), per sobre de David, que ha obtingut un 49,35 % dels vots.

Gir a l’esquerra
La victòria d’Ed Miliband no és pas casual. La seva ja comentada proximitat amb l’electorat i les propostes clarament d’esquerres -i consegüentment a favor de les polítiques sindicals- que s’ha marcat com a objectiu li han permès obtenir el lideratge del partit tot i no convèncer als diputats de la formació actuals. Els reptes que se li aproximen ara però, són difícils. D’una banda, haurà de començar a dissenyar el nou projecte laborista a fi d’aconseguir la victòria en les properes eleccions legislatives (després de registrar un mínim històric de vots que només té un precedent des de la Segona Guerra Mundial). De l’altra, haurà d’aconseguir, en el menor temps possible, el consens en un partit que, hores d’ara, està dividit entre l’ala tradicionalment més laborista que representa ell mateix i aquella anomenada “nou laborisme” que, amb Blair al capdavant, practicà unes polítiques allunyades de l’esquerra europea però que, paradoxalment, aconseguí tornar el poder al Partit Laborista l’any 1997 després de gairebé dues dècades a l’oposició del Parlament de Westminster.

Enllaços d'interès