Aquest dimecres s’ha presentat al Parlament una proposta de Llei d’Esquerra Republicana (ERC) encarada a publicar anualment les balances fiscals entre Catalunya i Espanya. El més destacat, no ha sigut però la presentació de la llei ni la seva aprovació per part de la cambra sinó quines simpaties i quins recels ha rebut aquesta a la cambra catalana un cop s’ha sotmès a votació.
 |
| Intervenció de Maria Senserrich (CiU) durant la presentació al Parlament de la Llei de presentació de les balances fiscals |
El resultat ha sigut d’àmplia victòria del sí, doncs de les vuit formacions presents al Parlament un total de sis s’han inclinat per a dur a terme la publicació d’aquestes dades que mostren, en exercicis anuals, les aportacions que cada territori envia al pot comú de Madrid i, un cop fet aquest enviament, quina quantitat torna a cadascun dels territoris per a inversió pública. La clau del sistema rau en l’anomenada “solidaritat interterritorial”, un concepte que fa referència als diners que les comunitats més riques aporten al pot i no se’ls torna sinó que s’envia a aquells territoris amb un nivell de renda més baix –comparativament– amb l’objectiu que puguin desenvolupar-se i assolir, com a mínim, la mitjana estatal.
Però tornem al Parlament. Dèiem que el ple ha aprovat per una amplíssima majoria la demanda de publicació de les balances fiscals anuals de Catalunya. Només una vintena dels 135 diputats que formen l’hemicicle han votat en contra de la presentació pública d’aquestes dades. Un fet curiós és que els dos partits polítics que s’han inclinat pel “no” han sigut aquells que acostumen a enervar el nacionalisme espanyol més intransigent tot emmascarant-se en una defensa de la igualtat i la màxima llibertat; és a dir, el Partit Popular (PP) i Ciutadans (C’s). És especialment interessant la posició d’aquestes dues formacions en la votació d’avui per la seva clara contradicció amb el seu discurs habitual. Sovint, tant PP com C’s han defensat i lluitat aferrissadament per instaurar el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya sota l’excusa de la màxima llibertat en què “cada pare o mare pugui escollir la llengua en què vol que el seu fill sigui escolaritzat”. En canvi, aquest dimecres, tant populars com la formació liderada per Albert Rivera s’han negat rotundament a que la Generalitat faci un exercici de màxima llibertat com és fer públiques dades de caire informatiu com poden ser les balances fiscals. Unes dades que, fetes públiques, garanteixen una major transparència de la màxima institució del país.
 |
| Un d'aquells mapes que exposa la realitat de l'Estat espanyol en termes econòmics i nacionals |
Casualment, la negativa d’aquests dos partits és amb una proposta en què, un cop més (i ho podem saber per les balances publicades l’any 2008), es mostra l’increïble dèficit fiscal que pateixen el conjunt de territoris de parla catalana (allò que se’n diu Països Catalans i que tanta urticària causa a les dues formacions que han votat negativament): les Illes, Catalunya i el País Valencià.
Esperem amb total sinceritat que el “no” a la proposta d’ERC no hagi vingut motivat pel fet que les dades corroboren el que en paraules dels membres de Solidaritat Catalana (SI) és un autèntic espoli fiscal de Catalunya per part d’Espanya. Si així fos, PP i Ciutadans quedarien en una posició incòmoda, moralment a l’alçada del betum.
