dimecres, 17 d’agost del 2011

La poca vista socialista: rebutjar el grup propi al Congrés espanyol

 
Finalment sembla que el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) tornarà a renunciar a tenir veu pròpia al Congrés dels Diputats, la cambra legislativa espanyola. Tot i que cap dirigent hagi fet aquesta declaració explícita, aquesta conclusió que presentem és el resultat del full de ruta que s’ha marcat el PSC pel propers mesos. Davant l’anunci d’avançament electoral del cap de govern espanyol, els socialistes catalans han optat per mantenir el seu congrés per finals d’any, és a dir, per després de les eleccions generals. És una manera discreta de dir que el grup propi ni hi és ni se l’espera, ja que en cas que la militància li donés el vot favorable, aquesta decisió es produiria un cop la cambra espanyola ja s’hauria constituït de nou i, per tant, quan el registre per inscriure els grups parlamentaris ja s’hauria tancat. Una manera, com dèiem, molt discreta de dir que les aspiracions del principal partit d’esquerres de Catalunya tendeixen a la nul·litat.

Tot sembla indicar que el PSC seguirà formant part indissoluble del PSOE al Congrés. Així, les campanyes electorals en clau espanyola dels socialistes catalans, com la del 2008 (a la imatge), sembla que continuaran

Certament, que el PSC no es vulgui treure la bena dels ulls i actuar d’una vegada per totes amb autonomia allà on es couen les castanyes és una vertadera llàstima perquè la decisió socialista de tapar-se la boca amb esparadrap no fa res més que seguir donant ales al centredreta català de Convergència i Unió (CiU). La formació liderada per Artur Mas ha sigut la parella de ball preferida tant de PP com de PSOE en les legislatures en què aquestes dues forces no han disposat de majoria absoluta. I ho ha sigut per diversos motius. D’una banda per la inexistència d’una tercera força amb implantació al conjunt d’Espanya que pugui decantar la balança cap a uns o altres. A la resta de democràcies europees aquesta tercera via existeix i actua quan el sistema no atorga una majoria absoluta a cap de les dues formacions majoritàries. Parlem de partits com els liberaldemòcrates al Regne Unit o els liberals de l’FPD a Alemanya. Aquests darrers, sense anar més lluny, gràcies al seu paper de tercera força han format part de la pràctica totalitat d’executius alemanys en els darrers 50 anys, ja fos amb els conservadors de la CDU o amb els socialdemòcrates de l’SPD. L’altre motiu pel qual CiU ha estat i sembla que seguirà essent la força idònia per al pacte és la seva àmplia representació al Congrés espanyol (entre 10 i 18 escons segons la legislatura) gràcies al fet que sigui una força nacionalista d’un territori molt poblat –i, per tant, amb força escons al Congrés– com és Catalunya. La demografia catalana doncs, els permet presentar-se com un soci de govern estable sense necessitat de pactar amb cap altra petita força del Congrés (amb CiU ja n’hi ha prou per sumar majoria).
 
Tot plegat, sumat al fet que els socialistes s’hagin dissolt dins el grup del PSOE ha permès als nacionalistes catalans exercir de lobby català únic a Madrid (ERC i ICV no sumen ni per a tenir grup propi mentre que CiU és la tercera força del Congrés només per darrere de PSOE i PP) i, alhora, presentar-se davant la societat catalana com l’única alternativa amb força als dos partits espanyols degut a la presentació conjunta de PSC i PSOE que ha anat com anell al dit als nacionalistes per acusar als socialistes catalans d’actuar en contra dels interessos de Catalunya a Madrid, cosa que certament s’ha donat en diverses votacions.

Davant d’aquest panorama és força clar i evident que la presència d’un PSC amb grup propi a Madrid no podria fer més que afavorir als socialistes catalans en els comicis ja que CiU ja no els podria presentar com “una sucursal més del PSOE que només mira pels interessos espanyols”, que acostumem a sentir en boca dels portaveus de la federació nacionalista.

El PSC va perdre la seva independència al Congrés l'any 1978 en pactar la unió amb el PSOE, després d'haver concorregut per separat dels socialistes espanyols en els primers comicis posteriors a la dictadura franquista l'any 1977

A més, amb el PSC amb veu i vot propi al Congrés dels Diputats el monopoli del catalanisme que Convergència i Unió ha presentat a Madrid en les darreres dècades es trencaria i els socialistes també podrien treure rèdits de la seva presència al parlament espanyol i votar allò favorable a Catalunya, ja fos presentat per socialistes, populars o per iniciativa dels grups minoritaris de la cambra. Un clar exemple del que acabo de relatar va ser la votació per obligar al govern espanyol que pagués el que devia –i que encara deu– a Catalunya del fons de competitivitat el passat mes de maig. Enlloc d’arrenglerar-se amb el PSOE i evitar el pagament d’aquests diners a la Generalitat –que és el que el PSC féu– si hagués disposat de grup propi es podria haver posicionat amb els partits catalans, el PP i els nacionalistes gallecs i canaris en favor del pagament sense més dilacions per part del govern espanyol i aconseguir capgirar la majoria parlamentària cap a aquest posicionament.

I una darrera cosa que han d’entendre els socialistes de Catalunya. No els ha de quedar el menor dubte del següent: per esdevenir la força central a Catalunya –que és el que han intentat fer des de fa anys apartant CiU d’aquesta posició– cal tenir molta astúcia, moure’s en l’ambigüitat en certs temes i en l’ambivalència en d’altres, però també és necessari tenir veu a totes les institucions: les locals, les regionals, les autonòmiques i les estatals. I aquest darrer punt és en el que el PSC ha flaquejat en les darreres tres dècades després que l’any 1978 decidís unir-se a la federació catalana del PSOE perdent així el grup propi al Congrés i entrant a formar part del grup del PSOE; grup d’on ja no n’ha tornat a sortir i on mai ha trencat la disciplina de vot marcada des de la seu socialista del carrer Ferraz de Madrid. 

I ha de quedar clar que la presència d’un PSC autònom a la cambra legislativa espanyola no només interessa als socialistes, sinó que també seria positiu per a la majoria de catalans. El motiu, ben senzill. Amb CiU com a única força catalanista a Madrid, “els interessos de Catalunya”, que diuen ells, són en realitat els seus interessos, els de CiU. Uns interessos que poden ser-ho també de Catalunya, no ho discutiré, però que segur que no són tots els interessos catalans.

Amb CiU com a única força catalanista a Madrid, “els interessos de Catalunya” són en realitat els interessos de CiU

Per això l’oportunitat perduda altre cop pel PSC de tenir veu i vot propi a Madrid és un greu error. Ho és pel PSC, que demostra novament tenir poca vista estratègica (o una por terrible a enfadar la cúpula del PSOE amb el trencament del grup parlamentari), però ho és també per Catalunya, que seguirà sent defensada per un únic partit català amb unes prioritats que són d’una part important de catalans però que no ho són de la seva totalitat. CiU seguirà sent Catalunya a Madrid. Una cosa que, per cert, sembla que allà tenen molt clara: el grup parlamentari de CiU al Congrés dels Diputats no es diu Grup de Convergència i Unió. No senyor. Es diu Grup Parlamentari Català. El que dèiem. A Madrid, Catalunya és Convergència i Unió. Una vertadera llàstima. Si més no, per la manca de pluralitat.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada