En una reunió celebrada aquest dissabte a Corea del Sud, els ministres d'Economia i Finances del G20 han arribat a un acord per reformar el Fons Monetari Internacional (FMI) i donar més poder de decisió a les economies emergents. L'entesa es traduirà en la cessió d'un 6% dels vots del plenari de l'organisme a països emergents així com 2 dels 24 seients de la Junta Executiva. L'estat més afavorit serà la Xina, que esdevindrà el 3er membre més poderós de l'FMI superant a potències com Alemanya o França. El Brasil i l'Índia també adquirirant més poder. Tot i això, els EUA seguiran mantenint el dret de veto en les decisions "clau" de l'FMI.
El suport dels nacionalistes de Coalició Canària (CC) als Pressupostos Generals de l'Estat per aquest proper 2011 ja ha portat un sotrac en la política espanyola. Aquesta tarda pels volts de les sis, la cúpula del Partit Popular a les Illes Canàries ha anunciat el trencament del pacte de govern amb el partit nacionalista de l'arxipèlag. Aquest fet es produeix després que aquest matí José Manuel Soria, líder del PP a les Canàries i vicepresident de l'executiu d'aquesta comunitat autònoma, declarés a Punto Radio que estudiarien la continuïtat del pacte amb CC a les Canàries després del vot afirmatiu d'aquest partit als PGE presentats pel govern espanyol i que s'estan debatent durant avui i la jornada de demà al Congrés dels Diputats espanyol. Recordem que la llei de Pressupostos per l'any vinent, que es votarà demà, donarà llum verda a un seguit de mesures per a pal·liar la crisi que han aixecat força polèmica, com és el cas de la congelació de les pensions, com a mínim, durant l'any que ve.
La conseqüència més destacada ha sigut la pràctica desaparició de la sorra de la majoria de platges de la ciutat que, exceptuant les platges a banda i banda del Port, han desaparegut pràcticament del tot
Després de la tempesta arriba la calma i, també, l’hora de valorar els estralls que aquesta ha portat. En el cas del temporal tan de mar com de vent d’aquest Pont del Pilar, les conseqüències s’han concentrat a Premià de Mar en el front marítim.
Si ens fixem en les dades exactes, l’estat de les platges després del temporal és el següent:
-Al sud de la ciutat, les platges han perdut pràcticament tota la sorra i, degut a aquest fet, el mar ja arriba a l’espigó que protegeix el passieig marítim i la infraestructura ferroviària.
-Al centre de la ciutat, la platja del Pla de l’Ós també ha desaparegut pràcticament del tot.
-Al nord, la Platja de Llevant és l’única que més o menys s’ha mantingut gràcies al fet de trobar-se protegida pels espigons del Port.
La platja del Pla de l'Ós, al centre de la ciutat, ha desaparegut pràcticament en la seva totalitat
En declaracions a Ràdio Premià de Mar, l’alcalde de la ciutat, Miquel Buch, ha volgut destacar que el resultat del temporal és molt més greu que la pèrdua de sorra de les platges, ja que aquesta sorra que el temporal s’ha endut actuava com a “barrera de seguretat” tant per al passeig marítim com per la via del tren i aquestes instal·lacions queden ara “desprotegides en cas que es doni un altre temporal d’aquestes característiques en els propers mesos”.
Recordem que la regeneració de les platges de Premià de Mar, així com de la resta de municipis del Baix Maresme, és un fet que es va repetint cada any en arribar l’estiu i que comença a generar controvèrsia a la comarca. Tan des dels ajuntaments afectats com des del Consell Comarcal han sigut ja diverses les veus que han demanat una solució definitiva per aquest tema, que passaria per la construcció de diversos espigons submergits que protegirien les platges dels temporals que es produeixen durant l’any.
Les demandes s’han repetit aquesta setmana en boca dels alcaldes de Premià de Mar, Vilassar de Mar i Cabrera de Mar després que el rotatiu El Punt Maresme publiqués un article on informava que en els darrers 5 anys, la despesa d’Estat i Generalitat amb l’objectiu de regenerar les platges de la zona havia ascendit als 23 milions d’euros.
L’alcalde de Premià de Mar ha sigut el primer en sortir a la palestra demanant una solució. Per Buch, “aquestes xifres ens donen la raó. Moltes vegades és molt millor fer una inversió gran al principi [en referència a la construcció d’espigons] i després anar fent un manteniment que no anar abocant sorra cada any”. L’alcalde també ha recalcat que “ara és més important que mai gastar els diners intel·ligentment i sent austers” per la situació de crisi econòmica en què es troba el país i ha acabat demanant a les administracions catalana i estatal que “escoltin el que diuen els tècnics experts en la matèria”, que ara fa uns mesos explicaven que la millor solució a nivell econòmic i mediambiental era construir els espigons submergits i no seguir amb la regeneració de les platges.
El vent esfondra el mur de tancament de l’estació de tren
A banda de les conseqüències que ha portat el temporal marítim, el vent també s’ha deixat notar a Premià de Mar amb ratxes que han arribat als 80-90 quilòmetres per hora i que han portat a la caiguda de tanques i cablejat elèctric al centre de la ciutat. Una altra de les conseqüències ha sigut l’esfondrament del mur que separa l’estació ferroviària de la ciutat amb el passeig marítim que, casualment, ha caigut a pocs dies que s’iniciïn les obres de renovació de l’estació.
Estat en què quedà el mur de l'estació després del temporal de vent a Premià de Mar
L’obra que ressenyem a continuació, és la ben coneguda per aquells que treballen en el món de la informació i la comunicació “Anatomía de un instante”, realitzada per Javier Cercas (Ibahernando, Espanya, 1962), escriptor afincat a Girona des de fa anys i guardonat recentment per aquest mateix llibre amb el Premi Nacional de Literatura que atorga anyalment el ministeri de Cultura espanyol.
L’obra, la darrera publicada per Cercas (Editorial Mondadori, 2009) representa una barreja entre novel·la, assaig i crònica periodística de tot allò que succeí a l’estat espanyol aquell 23 de febrer de 1981 amb algunes personificacions que de seguida tractarem.
Abans però, convé tenir present els fets d’aquell dia i com es produiren.
És interessant comentar la crítica que fa Cercas d’ell mateix només començar, en el pròleg del llibre. L’escriptor desvela que l’obra que tenim entre mans no és sinó “el resultat d’una derrota personal”. Què vol dir amb aquestes paraules? Cercas relata que en decidir-se pel 23-F i tot el que l’envolta com a tema per a la seva propera novel·la, la seva intenció era realitzar una història de ficció basada en els fets que es donaren a l’estat espanyol aquell dia. De seguida però, al començar a escriure i recopilar informació sobre el que és un dels temes més comentats i sobre els que més s’ha escrit des del restabliment de la democràcia al citat país, l’escriptor s’adonà que, realment, cap obra que s’hagués publicat fins llavors havia realitzat un estudi complet dels antecedents, els fets d’aquella fatídica jornada i tot allò que acabà desencadenant. Fou aquest el motiu que el conduí a elaborar una obra que intentés respondre a tots els dubtes que encara hi havia al voltant d’aquest capítol de la història recent tant de Catalunya com d’Espanya. Això i que els primers esbossos que féu de la novel·la de ficció no el convenceren. Així doncs, s’acabà decantant per realitzar una mena de crònica dels fets “desvelant tot allò que pogués desvelar i que fins llavors no s’havia desvelat”. Per fer-ho, basà el fil argumental en una imatge que l’hipnotitzà en el moment de documentar-se. Una imatge pertanyent a l’enregistrament que realitzà Televisió Espanyola aquell 23 de febrer al Congrés dels Diputats. Una imatge que donaria la volta al món:
La imatge com a base de la novel·la
L’escena és ben recordada tant per aquells que la visqueren com pels que l’han vist amb posterioritat:
"Dieciocho horas y veintitrés minutos del 23 de febrero de 1981. En el hemiciclo del Congreso de los Diputados se celebra la votación de investidura de Leopoldo Calvo Sotelo, que está a punto de ser elegido presidente del gobierno en sustitución de Adolfo Suárez, dimitido hace veinticinco días y todavía presidente en funciones tras casi cinco años de mandato durante los cuales el país ha terminado con una dictadura y ha construido una democracia. Sentados en sus escaños los diputados aguardan el turno de votar (...) a menos que surja un imprevisto.
Pero el imprevisto surge. Víctor Carrascal lee el nombre de José Nasarre de Letosa Conde, que vota sí; luego lee el nombre de Carlos Navarrete Merino, que vota no; luego lee el nombre de Manuel Núñez Encabo, y en ese momento se oye un rumor anómalo (...)"
Tot i la narració que va duent a terme Cercas durant el transcurs de l’obra, i de la qual aquí n’hem exposat un extracte, cal deixar clar que la novel·la no és pas només una crònica dels fets del 23 de febrer. El que realment més en destaca és l’anàlisi que realitza de les diverses figures que foren protagonistes del cop, tant d’un bàndol com de l’altre i, particularment, del llavors president del govern espanyol Adolfo Suárez. Per a fer-ho, el relat s’inicia amb una imatge que captiva l’autor i que considera clau per tirar endavant –en paraules del mateix autor– “aquesta crònica en forma d’assaig o aquest assaig en forma de crònica”. La imatge correspon a l’instant en què Suárez sembla quedar-se sol a l’hemicicle del Congrés dels Diputats quan els guàrdies civils que han accedit a la cambra, capitanejats pel tinent coronel Antonio Tejero, comencen una maniobra d’intimidació consistent en disparar a l’aire de la cambra legislativa per antonomàsia d’Espanya. Davant d’aquesta actuació, la reacció immediata de gairebé tots els diputats és la d’aquella metàfora que diu “amagar el cap sota l’ala”, que traslladat al que succeí al Congrés, fou amagar el cap i el cos completament sota els seus respectius escons.
Les tres figures
Però com hem comentat, molts diputats –que no pas tots– tingueren aquesta reacció davant l’execrable actuació de les anomenades forces “de seguretat de l’Estat”.
I precisament l’actuació diferent de la resta de ben pocs és allò que fa reflexionar a l’autor i li fa preguntar-se si “potser allò veritablement enigmàtic no és el que ningú ha vist, sinó el que tots hem vist moltes vegades, i malgrat això es nega a lliurar el seu veritable significat”.
Portada del rotatiu barceloní 'La Vanguardia' corresponent al dia posterior de l'intent de cop d'estat
Quan parlem de l’actuació diferent de ben pocs, ens referim a tres diputats. Tres diputats dels 350 presents aquell dia d’investidura de Calvo Sotelo com a nou cap de Govern que decidiren no amagar-se i plantar cara a aquell grup de guàrdies civils que pretenien dinamitar l’encara feble projecte democràtic espanyol i retornar a un model basat en el mortífer, injust i il·legítim sistema franquista del qual el país n’acabava de sortir després de quaranta obscurs anys.
Un dels tres diputats era, com ja hem deixat entreveure, Adolfo Suárez, el fins llavors president del govern. Els altres dos, Manuel Gutiérrez-Mellado i Santiago Carrillo. Aquestes tres figures, aquests tres perfils d’home, foren els que no els tremolà el cos davant del que estava passant i els que decidiren mantenir-se impassibles tot i el risc que corrien en aquell moment. Cal mencionar que, dels tres, el que pitjor rebé l’entrada dels guàrdies civils a la cambra legislativa fou Gutiérrez-Mellado, el vicepresident del govern de Suárez que, essent com era militar de formació (ostentava el rang de tinent general de l’exèrcit espanyol), de seguida que veié entrar els membres de les forces de seguretat amb l’objectiu de realitzar un cop d’estat, s’aixecà del seu escó i anà ràpidament a demanar explicacions als revoltats arribant, fins i tot, a intentar treure-li l’arma de foc al tinent coronel Antonio Tejero, que era qui liderava el cop al Congrés. Calgueren fins a vuit guàrdies civils per controlar al vicepresident, que amb gairebé setanta anys d’edat, seguí jugant-se la vida fins que Suárez aconseguí agafar-lo del braç i fer-lo tornar a asseure al seu escó.
Portada de l'edició extraordinària del rotatiu 'El País' la nit del 24 de febrer
Precisament la resposta de Gutiérrez-Mellado, d’aixecar-se per a demanar explicacions als revoltats, podria haver sigut el motiu pel qual un dels altres dos, Suárez, no s’amagués. Hauria sigut irresponsable per part del fins llavors president deixar a la seva sort el ja vell vicepresident, que de fet s’havia aixecat en clara defensa del seu immediat superior. Però Cercas cerca encara d’altres motius per l’actuació de Suárez. Motius que acaben convencent-nos que Suárez tampoc s’hauria amagat encara que el seu vicepresident no s’hagués aixecat. El principal motiu de la seva actuació: que tot i semblar que ja no tenia res a perdre ho podia perdre tot. Suárez havia viscut els mesos anteriors al cop criticat per tothom, des dels militars (furiosos per la legalització del partit comunista o pel suposat “trencament d’Espanya” que significaven les autonomies) fins als polítics de PSOE, AP o la mateixa UCD que ell dirigia, que volien treure’s de sobre un president que havia aconseguit l’impossible (una transició sense vessar sang) i que en canvi no podia gestionar el sistema que ell mateix havia dissenyat i que estava portant el país cap una crisi econòmica i social més que greu. Cercas ho resumeix tot plegat en una gran frase:
"Para Suárez lo más difícil era lo más fácil y lo más fácil era lo más difícil. (...) Suárez había crecido con el franquismo y lo conocía a la perfección. En cambio se manejaba con dificultades sobre la democracia que él mismo había creado porque sus hábitos no estaban hechos para lo que había construído sino para lo que había destruido: el franquismo"
Pel que fa a Carrillo, el tercer en discòrdia amb el que passà, tenia també motius per no obeir les ordres dels policies. Al cap i a la fi, és el que portava fent des que els republicans, el seu bàndol durant la guerra civil, perderen contra els franquistes, aquells que es feien anomenar “nacionals”. Carrillo havia viscut tota la vida entre l’exili i la clandestinitat quan tornava al seu país natal. Líder dels comunistes, representava el màxim càrrec d’aquells que Franco considerava los enemigos y villanos del régimen.
Ara bé, a més d’aquesta lògica, Cercas intenta buscar-ne una altra, no contrastada però si somniada per l’escriptor:
“Instintivamente Carrillo se dispone a olvidar por un momento el coraje, la gracia, la libertad, la rebeldía o hasta su instinto de actor para obedecer las órdenes de los guardias y protegerse de las balas bajo su escaño, pero justo antes de hacerlo advierte que frente a él, debajo de él, Adolfo Suárez sigue sentado en su escaño de presidente, sólo, estatutario y espectral en un desierto de escaños vacíos. Y entonces, deliberadamente, reflexivamente -como si en un solo segundo entendiera el significado completo del gesto de Suárez-, decide no tirarse.”
La conclusió a què arriba però Cercas, deixant somnis de banda, és que aquests tres personatges, amb facetes tan diferents (un exlíder del Movimiento convertit en president del govern que prescindeix del sistema que l’ha portat allà dalt on és, un militar franquista de primera fila que renuncia a l’esperit de l’exèrcit amb el qual lluità el 1936 i un comunista empedreït que renuncia als grans somnis de la seva ideologia) acaben convergint la tarda del cop en una mateixa idea, la de mantenir la llibertat de la democràcia que han aconseguit pactar i que els ha portat a renunciar a allò gairebé irrenunciable per a cadascun dels tres. Potser perquè les renúncies que han fet per la pau al país han sigut tan grans, decideixen no acatar la imposició dels revoltats i defensar la democràcia amb, si cal, la seva vida. Perquè, de fet, aquesta democràcia potser representa tot els que els queda de la seva vida. D’aquí que diguem que Suárez (però també Gutiérrez-Mellado i Carrillo) pugui perdre-ho tot encara que sembli que ja no hi té –hi tenen– res a perdre.
La traïció com la lleialtat més gran
La novel·la que acaba presentant-nos Cercas ofereix molta altra informació, com ara l’actuació o no del CESID (el servei d’intel·ligència espanyol) en les conspiracions contra el govern i contra la democràcia, però el que realment representa el fil de la història són, i ho reiterem, les tres figures que ja hem descrit anteriorment (a la qual hem de sumar la del Rei, tot i que Cercas atorga molt protagonisme més que al monarca al seu secretari com a principal figura contrària a qualsevol canvi en un sistema democràtic encara molt dèbil).
I reiterem les tres figures perquè Cercas no finalitza –no vol finalitzar– la novel·la sense portar una reflexió més damunt la taula que no és més que una addenda a allò ja exposat. Que fossin tres els diputats que no esporuguissin davant l’actuació dels guàrdies civils fou una casualitat però no ho fou pas que fossin aquells tres personatges els que aguantessin el diluvi de trets. Suárez, Gutiérrez-Mellado i Carrillo representaren la traïció a tots els seus ideals passats. Un peatge que els tres estigueren disposats a pagar perquè s’adonaren que deixar el passat de banda (no oblidar-lo però sí deixar-lo de banda) era l’única manera d’assegurar un futur diferent dels quaranta anys que acabaven de deixar enrere en aquell moment. Vist des de l’actualitat, sembla que no anaven gens desencaminats.
“A veces la lealtad es una forma de coraje, pero otras es una forma de cobardía. A veces la lealtad es una forma de traición y la traición una forma de lealtad. Quizás no sabemos con exactitud lo que es la lealtad ni lo que es la traición. Tenemos una ética de la lealtad, pero no tenemos un ética de la traición. Necesitamos una ética de la traición. El héroe de la retirada es un héroe de la traición.”
El perquè personal de la novel·la
Al pròleg de la novel·la, així com també durant el recorregut d’aquesta, Cercas sempre fa referència a l’elecció del 23-F i la figura de Suárez com a tema pel llibre emmascarant-se en el fals motiu –o no– de la passió que sent pel tema. Però no és fins a les darreres quatre pàgines del llibre, que trobem el Cercas més personal, que com si aixequés el seu propi vel de núvia, explica quin era el motiu més profund per escriure aquesta novel·la. Cercas explica que el dia abans de la darrera aparició en premsa de Suárez, el 17 de juliol del 2008, ell hagué d’enterrar el seu pare que, per cert, havia sigut, sempre, un gran seguidor i defensor de Suárez, un gran suarista, cosa que ell no havia pogut entendre mai. I és llavors, quan la mort del seu pare i la darrera aparició de Suárez coincideixen, que Cercas no pot evitar preguntar-se si escriure aquest llibre per intentar entendre Suárez i acabar-lo d’escriure no és en realitat la manera que té ell d’intentar entendre el seu pare i que, aquest, llegint-lo, vegi que, finalment, el seu fill escriptor ha entès que no tenia tanta raó i que ell no estava tan equivocat.
Un gran i emotiu final pel que humilment jo qualificaria de gran novel·la d’interpretació històrica alhora que també d’interpretació personal. Una lectura que pot resultar feixuga però alhora imprescindible.
