El model alemany o com endur-se els nacionalistes per davant

A Alfredo Pérez Rubalcaba només li faltaria aconseguir que el PP no obtingués majoria absoluta en les eleccions generals de la propera tardor perquè tot li surti rodó. En un moment en què els socialdemòcrates de tot el món es troben en un moment de descol·locació absoluta, el candidat incombustible dels socialistes ha pujat a l’arena electoral i, en qüestió de dies, ha aconseguit capgirar la tendència de les enquestes, passant d’una davallada que semblava no tenir fons a una recuperació de les files socialistes que també ha portat una petita baixada de la intenció de vot del PP, que duia anys pujant i pujant fins arribar a sondejos que li pronosticaven gairebé la meitat dels sufragis que s’expediran en les properes eleccions generals espanyoles. A més, Rubalcaba ha arribat al lideratge de facto del PSOE (és candidat a les eleccions més importants a les que acudeix el seu partit) amb propostes que no ha hagut ni de preparar perquè han sorgit del Moviment del 15-M, que ara fa tres mesos que va començar a plantejar propostes de canvi i noves mesures per aconseguir recuperar la confiança de la ciutadania en la política.

El candidat socialista i líder de facto del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba

Una de les mesures que el moviment dels indignats ha demanat que s’apliqui, i que Rubalcaba s’ha posat com a fita si guanya els comicis del novembre, és la reforma de la llei electoral “amb l’objectiu de fer més proporcional l’actual sistema electoral”. Sota aquest objectiu a priori tan noble, el candidat socialista ha declarat que el canvi en la llei electoral passaria per apropar-la al model alemany. “A mi me gusta mucho el modelo alemán”, ha declarat. De seguida tothom ha anat a cercar com és aquest model i n’han començat a cantar les coses bones que té. “És un sistema molt més proporcional”, “practiques un doble vot: esculls una llista electoral nacional i votes un candidat pel teu districte electoral”... Tot plegat sembla una millora si observem els punts bàsics que alhora són els forts del sistema de les terres alemanyes. Però si ens endinsem en les regles del joc i coneixem com està compost el Parlament federal alemany (l’anomenat Bundestag), alguns arribem a pensar que la maniobra del candidat socialista té un doble objectiu i no només millorar la proporcionalitat i per tant la qualitat democràtica de l’estat espanyol.

Per entendre aquesta idea cal que ens traslladem al Bundestag i observem com està format l’arc parlamentari. CDU i CSU es presenten junts. La resta de partits, o bé d'esquerres o bé liberals. Cap nacionalisme a la cambra

Per entendre aquesta idea cal que ens traslladem al Bundestag i observem com està format l’arc parlamentari. La cambra compta a dia d’avui amb 5 grups parlamentaris: el majoritari, el de la CDU-CSU d’Angela Merkel; a continuació tenim els socialdemòcrates de l’SPD, els liberals de l’FPD, la coalició ecologista Die Grünen i els partits d’esquerra comunista agrupats al Die Linke. Un cop fet aquest repàs, el lector català observarà amb curiositat com no hi ha cap partit regionalista o nacionalista com sí que tenim al parlament espanyol. Com és això? Doncs, de fet, al parlament alemany sí que hi ha una força regionalista, el CSU, el partit conservador de Baviera que només es presenta al seu länder (“país” en alemany). El que passa és que en les eleccions al Bundestag es presenta sota el paraigua de la CDU. I no, no ho fa per gust o perquè li agradi. Ho fa perquè si no es presentés juntament amb un partit d’àmbit estatal, no podria accedir al Parlament federal alemany degut a un dels requisits del model alemany que tant agrada a Rubalcaba. Per accedir a la cambra federal, tot partit ha d’obtenir un 5% dels sufragis a escala nacional o treure un mínim de 3 escons per mandat directe (el que significa guanyar en tres districtes diferents). Degut a això, el centredreta bavarès es presenta amb la CDU, per poder entrar al Parlament alemany malgrat guanyar les eleccions al seu länder.

Per accedir a la cambra federal, tot partit ha d’obtenir un 5% dels sufragis a escala nacional o treure un mínim de 3 escons per mandat directe. Degut a això, els partits regionals queden fora o opten per presentar-se amb un partit estatal. És el cas del pacte entre la CDU i el partit regionalista de Baviera, el CSU

Per tant, fent la translació a Espanya, el model alemany només afavoriria un partit: Izquierda Unida. Aquesta força acostuma a obtenir un 5% dels vots en cada territori però com que el sistema actual s’apropa més al majoritari dóna els escons a les forces més votades i IU queda sempre sense representació per molt pocs vots. Per la seva part, els dos partits majoritaris mantindrien posicions perdent algun escó i els que realment sortirien perdent serien els partits d’implantació territorial, és a dir, els partits regionalistes i nacionalistes. Així, els nacionalistes catalans de Convergència i Unió (CiU) o Esquerra Republicana (ERC), els ecologistes catalans d’Iniciativa (ICV), els nacionalistes bascos del Partit Nacionalista Basc (PNB), Eusko Alkartasuna (EA) o Aralar, els regionalistes canaris de Coalició Canària (CC), els nacionalistes gallecs del Bloque Nacionalista Galego (BNG), els regionalistes navarresos de la Unión del Pueblo Navarro (UPN) i els nacionalistes de Nafarroa Bai (NaBai) tindrien pocs números d’entrar al Congrés dels Diputats, cambra on en la legislatura present sí que han comptat amb representació parlamentària. Amb tota probabilitat els únics que aconseguirien entrar serien, si fem cas dels resultats habituals, CiU, PNB i BNG, ja que podrien accedir a la cambra gràcies als escons per mandat directe. Ara bé, seria pràcticament impossible que obtinguessin un 5% dels vots a tota Espanya presentant-se només a una comunitat autònoma. Només el partit de Mas i Duran podria assolir aquesta xifra si obtingués uns grans resultats a Catalunya, ja que el Principat representa gairebé un 20% de la població de l’estat, un pes demogràfic que no tenen ni Euskadi, Galícia o les Canàries.

Amb l'aplicació del model alemany, els partits nacionalistes (com ara el BNG) tindrien pocs números d’entrar al Congrés dels Diputats, cambra on en la legislatura present sí que han comptat amb representació parlamentària

En tot cas, la conclusió que traiem d’aplicar el model electoral alemany a Espanya seria una reducció més que destacada de la presència de les forces que defensen els interessos dels territoris i afavoririen els partits que es presenten al conjunt de l’estat (això són els progressistes del PSOE, els conservadors del PP, l’esquerra d’IU i els antinacionalistes d’Unión Progreso y Democracia-UPyD). En definitiva, una manera d’evitar que els partits regionalistes i nacionalistes treguin suc de la falta de majoria dels dos grans partits espanyols com ha passat des del restabliment de la democràcia, on tant PSOE com PP han hagut de recórrer a partits com CiU, PNB, ERC i ICV per a poder tenir estabilitat parlamentària en les legislatures on no hi ha hagut majories absolutes de cap dels dos partits espanyols majoritaris.