Partit Popular: emmascarant populisme en pro de la llibertat

Aquest passat mes de juny, la líder del Partit Popular (PP) pujava un esglaó més de la catalanofòbia que destil·la el seu partit des que va ser fundat ara fa tres dècades. Alícia Sánchez-Camacho, la presidenta de la sucursal del partit fundat per un incomptable grup de franquistes reticents a la democratització d’Espanya, presentava davant la conselleria d’Ensenyament una instància perquè el seu fill pugui rebre una “educació bilingüe en les dues llengües oficials, de manera proporcionada i sense desequilibri entre totes dues”. En un discurs en què va alternar el català i el castellà, Sánchez-Camacho va assegurar que feia aquesta petició com a presidenta del PP a Catalunya, però també “com una mare més que vol fer valer els drets que tenim els pares”. 

Alícia Sánchez-Camacho amb diversos membres de l'associació Convivència Cívica Catalana presentant una instància al Departament d'Educació perquè el seu fill pugui rebre una "educació bilingüe en les dues llengües oficials"

D’aquesta manera, la líder del Partit Popular deixava entreveure clarament el seu desconeixement de la realitat de Catalunya. D’entrada, perquè indicava que a Catalunya hi ha “dues llengües oficials”. Qualsevol persona que segueixi l’actualitat parlamentària (se suposa que Sánchez-Camacho és diputada al Parlament) sap que, en realitat, a Catalunya conviuen actualment 3 llengües oficials i no pas dues, com ella indicava. D’una banda, les dues llengües pròpies del país, l’aranès (variant de l’occità) i el català; i, de l’altra, la llengua que no és pròpia del Principat però que imposa l’estat espanyol al país, el castellà.

Dit això, Sánchez-Camacho parlava de poder rebre “una educació bilingüe en les dues llengües oficials, de manera proporcionada i sense desequilibri entre totes dues”. En dir això, la líder del PP català es referia al castellà i al català. I l’aranès, senyora Sánchez-Camacho? Doncs aquesta llengua, ni esmentar-la. Ni esmentar-la tot i ser la llengua curricular dels estudis a la Val d’Aran on, a excepció de les matèries corresponents a la resta de llengües (català, castellà, anglès i francès), la majoria d’assignatures es fan en la llengua pròpia d’aquesta petita nació que forma part de Catalunya.

Però anem al fons de la qüestió. Sánchez-Camacho vol tirar endavant aquest canvi en el sistema educatiu de Catalunya perquè “com a mare en té dret”. Perdoni? Si vostè va a Anglaterra, creu que presentant una instància al Department for Education del govern anglès perquè el seu fill pugui rebre educació en castellà (o qualsevol altra llengua) li permetran? Oi que no? I sap per què? Doncs perquè el sistema contempla que la llengua a emprar en l’educació ha de ser la llengua pròpia del país, que en el cas d’Anglaterra, com bé diu el seu nom, és l’anglès.

Davant aquesta lògica més que evident, han sortit algunes veus reticents. Bàsicament, la que no para d’aparèixer és la de Francisco Caja, president de l’associació Convivència Cívica Catalana, una entitat que, al meu parer, és una antítesi de cadascuna de les paraules que composen el seu nom. Aquest senyor és l’impulsor de la tramitació d’instàncies al Departament d’Ensenyament amb l’objectiu que el castellà sigui també llengua vehicular. Una acció, la d’enviar instàncies, que ha rebut el suport de poc més de mig miler de pares i mares d’alumnes catalans. Cal recordar que als centres del nostre país hi ha escolaritzats més d’un milió de nens i nenes. Si fem cas de les xifres, observem com les demandes de canviar el sistema d’immersió lingüística reben el suport d’entre un 0,04 i un 0,05% dels pares i mares d’alumnes de Catalunya, una xifra, per dir-ho suaument, força baixa.

Però si l’argumentari favorable a la immersió lingüística no fos ja prou convincent i abassegador davant les demandes d’aquesta organització, encara cal tenir en compte un altre argument que legitima més el model actual. Totes les organitzacions a les quals se’ls ha demanat posicionament sobre aquest tema (com ara la UE), han admès i afirmat que el sistema d’immersió lingüística en llengua catalana a les escoles catalanes i en llengua aranesa a les araneses és el model idoni per a poder garantir la supervivència d’unes llengües que reben contínuament la influència de la llengua castellana (que imposen les administracions espanyoles) i que durant dècades i dècades han sigut prohibides i perseguides per part dels governs dictatorials a l’estat. 

Sense anar més lluny, en el darrer segle fins a quatre comandaments d'alta graduació de l’exèrcit espanyol que han accedit al govern d’Espanya per vies que són una antítesi de la democràcia han prohibit les llengües pròpies de l’Aran i Catalunya (a més de les d’altres territoris com el País Basc, Galícia o la llengua catalana a la Comunitat de València i a les Illes Balears). A més a més, cal tenir en compte que aquests models dictatorials han sumat un total de 46 anys dels darrers 100. Tota una demostració de la tradició democràtica d’Espanya i de les polítiques en pro de la llibertat que demanen els actuals membres del Partit Popular. Entre els quals cal dir, per cert, que s’hi inclouen multitud d’antics càrrecs dels governs de la darrera dictadura que afectà Espanya. Un d’ells, Manuel Fraga Iribarne, fou el fundador del PP, el partit protagonista de la notícia a la que ara fèiem referència. Més clar, l’aigua.