A principis d'aquest mes d'octubre finalitzava el procés de renovació directiva d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) amb l’entrega del testimoni de president que Joan Puigcercós feia a Oriol Junqueras. Un canvi en l’esfera més alta del partit que arriba per canviar el rumb d’ERC després de la patacada electoral més sonada de la formació independentista fundada l’any 1931. Per entendre aquest daltabaix en els comicis i el viratge de la nova direcció nacional, realitzem a continuació un petit repàs del què ha passat al voltant d’ERC en els darrers vuit anys.
L’hora del canvi (2003)
L’any 2003, Esquerra Republicana de Catalunya obtenia els seus millors resultats en unes eleccions des de la Segona República (1931-1936). Josep-Lluís Carod-Rovira obtenia 23 diputats en una cambra catalana que veia com els partits d’esquerra sumaven majoria després de dues dècades i com Convergència i Unió s’allunyava definitivament de la majoria absoluta baixant fins als 46 escons i perdent els comicis contra el PSC de Pasqual Maragall en nombre de vots. “Aquest és un escenari que demostra que els catalans volen un canvi després de 23 anys. Cal que entri aire fresc a Palau [de la Generalitat]”, deia Carod-Rovira. Sens dubte, les declaracions demostraven que el partit hegemònic durant els anys trenta del segle passat apostava per apartar Convergència i Unió del poder en un exercici d’higiene democràtica i donar la presidència de la Generalitat al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), liderat en aquells moments pel líder del sector catalanista i carismàtic exalcalde de Barcelona, Pasqual Maragall.
El fracàs d’un model (2004-2006)
El govern que havia de significar un canvi per al país, realment ho va ser. De les legislatures controlades amb mà fèrria per Jordi Pujol on no es deixava res a l’atzar es va passar a un govern que, ja des del principi, va semblar estar marcat per la improvisació i les sortides de guió. Un a veure qui la fa més grossa que va portar a la prematura sortida del govern de Carod després de reunir-se secretament amb ETA a Perpinyà, l’episodi de la corona d’espines a Israel que va obligar Maragall a demanar disculpes i, com a eix central, la redacció d’un nou Estatut impulsada per un Govern de tres partits on el segon va demanar el vot contrari en el referèndum que s’acabaria celebrant el 2006. Una decisió de votar contra l’Estatut, la d’ERC, que va portar a l’expulsió del govern del partit que liderava Carod-Rovira i que obligà Maragall a convocar uns nous comicis en quedar en clara minoria parlamentària.
Malgrat tot, el primer objectiu, el d’alternança en el govern després de la victòria –ajustada però victòria– del socialisme i l’esquerra en general, s’havia produït. I, també cal dir-ho, havia deixat un mal regust de boca a molts catalans que havien somniat en el canvi.
Una decisió incomprensible –per a alguns– (2006)
Després del Dragon-Khan que havia significat el primer “govern d’entesa”, Catalunya vivia l’1 de novembre del 2006 unes eleccions anticipades amb un clima enrarit i amb un nou candidat a la presidència del govern per part del PSC. Pasqual Maragall deixava el lideratge del partit empès pel PSOE i passava el relleu a un home tan (poc) carismàtic com (poc) conegut: l’exalcalde de Cornellà de Llobregat i ministre d’Indústria espanyol, José Montilla. A diferència de Maragall, Montilla no destacava pas per la seva facilitat dialèctica ni per la seva catalanitat (amb prou feines parlava la llengua del país després de viure-hi tres dècades). Així doncs, el perfil baix del nou candidat socialista, el canvi de rumb del PSC (que havia seguit les ordres del PSOE d’allunyar-se del nacionalisme a què el pacte de Maragall amb Esquerra Republicana l’havia portat) i la mala experiència que ERC havia tingut amb el primer govern tripartit, feien pensar en un canvi d’escenari després de les eleccions. Si més no, això era el que molts votants d’ERC pensaven.
Però la sorpresa fou que no existí cap canvi. ERC, després de dir una i altra vegada que encara no sabien què farien després dels comicis, tornava a donar el govern als socialistes –que aquest cop perdien les eleccions tan en vots com en escons–, i entregava la presidència del govern a un perfil que no destacava pas per ser proper a les tesis nacionalistes.
Crisi interna en un entorn de crisi mundial (2007-2010)
La sorpresa entre la militància existí. I no fou pas reduïda. En el congrés que la formació republicana celebrà el 2008, el llavors número 2 d’ERC, Joan Puigcercós, assumí la direcció, però ho féu amb un partit dividit. Pràcticament dos terços dels militants que votaren es decantaren per altres candidats com ara Ernest Benach, fet que demostrà que hi havia divisió entre els candidats oficialistes (Benach, que representava l’herència de Carod, i Puigcercós, el seu contrapès al partit) i que els corrents crítics eren més forts del que en un principi s’havia cregut. Dos d’aquests corrents, els més importants (Reagrupament.cat, de Joan Carretero i Esquerra Independentista, d’Uriel Bertran), optaren per, finalment, escindir-se d’Esquerra i formar noves opcions polítiques que s’acabarien presentant a les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010. Mentre que Carretero optà per fer una via pròpia (Reagrupament), Uriel Bertran apostà per sumar forces amb altres crítics d’ERC i persones fora de la política activa i crear el que acabaria sent Solidaritat Catalana per la Independència (SI), que obtingué 4 escons a la cambra catalana el passat novembre: els de Joan Laporta, Alfons López-Tena, Uriel Bertran i Toni Strubell.
A la crisi interna del partit s’hi sumà, a més, la crisi economicofinancera mundial que, lògicament, afectà el país i que portà al govern del qual ERC en formava part a dur a terme una gestió arriscada però coincident amb la ideologia socialdemòcrata de l’executiu. La profunditat i l’extrema durada i duresa de la crisi, però, trencà les previsions del govern, que apostà per fer una gran despesa en temps de recessió i recuperar aquesta quan el creixement econòmic, que no havia de trigar gaire, es tornés a produir. Una situació que, al final, no arribà i que portà a un dèficit encara més marcat de les arques de la Generalitat.
Tant el partit com el país, doncs, havien sigut mal gestionats.
2011: Junqueras, passar pàgina
El resultat d’aquesta mala gestió tan interna com governamental per part d’ERC, els portà a ser el partit que més patí el desgast dels quatre anys de legislatura. El resultat: pèrdua de més de la meitat dels electors, reculada de 21 a 10 escons i passar de ser la tercera a la cinquena força política al país. Amb aquest panorama, el partit optà per començar-se a reconstruir el més aviat possible. I és en aquest moment que apareix el nom d’Oriol Junqueras. Un historiador afiliat a ERC i eurodiputat pel partit a Brussel·les que compleix amb el requisit bàsic que la militància demana: passar pàgina. Deixar l’eix ideològic en un segon terme un cop finalitzada l’etapa Montilla a la Generalitat i adoptar de bell nou l’eix nacional com el més important en el partit sense, evidentment, refusar la defensa i la incentivació de les polítiques progressistes que han caracteritzat el partit. Això sí, sense ser una esquerra dogmàtica i entenent que els contextos també són importants i que l’actual crisi fa molt difícil mantenir totes les polítiques socials al mateix nivell. Junqueras dixit. Temps de canvis que també serà, aparentment, temps de pactes. I precisament el temps serà qui ens ho corrobori o bé ens ho desmenteixi.
Discrepo que el primer tripartit fos un canvi només en les formes del govern. No analitzar tot el que es va aconseguir en serveis públics i drets i només fixar-se en les formes és fer una anàlisi esbiaixada.
ResponEliminaEstic d'acord amb el que dius –i, de fet, en cap moment dic que el primer govern de progrés fos “només” un canvi en les formes de govern– però l’anàlisi que aquí presento no és sobre el govern de Maragall sinó que intenta explicar el perquè de l'evolució electoral d'ERC en un període on passa d'un creixement espectacular a un enfonsament electoral sense precedents (comparativa comicis espanyols 2004-2008, nacionals 2006-2010...). És cert que es van assolir moltes fites en matèria social (increment del pressupost de Benestar, llei d'ajuts socials, igualtat, universalització dels serveis socials, millora de l'assistència sanitària...), però no només durant l’executiu de Maragall, també amb Montilla. Malgrat això, ja sabem què els passà als resultats electorals d'ERC un cop format el segon tripartit i abans que l'impacte de la crisi pogués fer efecte, així que podem suposar que fou l'elecció de Montilla com a parella de govern el que causà un daltabaix electoral i intern a ERC, que és el que aquí s'intenta comprendre.
ResponEliminaI per cert, gràcies per aportar el teu punt de vista!