Caos: crònica d’un dia de vaga de transports i temporal marítim al Maresme

Premià de Mar, dimecres 31 d'octubre, cinc de la tarda. Ens disposem a agafar el tren cap a Barcelona. Anem cap a l’estació sense pressa, per a copsar quina és la situació. Hi arribem a les cinc i vint minuts de la tarda. Desconeixem a quina hora passarà el tren, doncs hi ha una vaja convocada per la CGT i els serveis mínims són d’un 33% però no s’han penjat els horaris dels citats serveis. A l’estació trobem una vintena de persones. “Ha passat un tren a les cinc i cinc, se m’ha escapat als nassos”, ens diu una dona que espera dins l’estació. Per lògica, esperem que passarà un tren cap a dos quarts, doncs un terç de la freqüència significa que hauria de passar un comboi cada 30 minuts. L’hora arriba, el tren no pas. La gent comença a mirar als rellotges, els mòbils treuen fum i les mirades de dubte i d’indignació es barregen en una andana que es va omplint de mica en mica. Alguns opten per marxar, a d’altres els passen a buscar en cotxe; la majoria però, es queden. I arriba la bona nova en forma de tren a les 17:48h. És un comboi doble i encara queda algun seient buit. A partir del Masnou però, la gent que puja haurà d’anar dreta durant mitja hora.

Arribem a Barcelona-Plaça Catalunya. Són les 18:20 hores, plena hora punta de sortida de la ciutat. Les andanes de l’estació, tant de Renfe com del Metro, estan plenes a vessar. Ens és força complicat de sortir del tren i arribar a les escales de sortida. Abans d’abandonar les instal·lacions, preguntem una mica als usuaris que allí es congreguen esperant que alguna divinitat faci arribar el seu tren a l’estació. “Vaig a Terrassa, porto 30 minuts esperant i pel que m’han dit a taquilla, sembla que en poca estona passarà algun R4 cap allà.”. “Voy para Sant Joan Despí y no sabía que había huelga. Llevo aquí 20 minutos y tan solo ha pasado un tren por la estación. Si la cosa sigue así supongo que probaré de llegar al Trambaix y cogerlo...”.

Bel·ligerància convergent? O potser espanyola?

.

Aquest cap de setmana hem viscut el 16è Congrés de Convergència Democràtica de Catalunya, que ha aprovat per pràctica unanimitat dels prop de 2.000 delegats presents a les jornades celebrades a Reus fer una passa més en el camí d’expressar el desig de la formació d’avançar cap a la cota d’autogovern més alta existent a dia d’avui: l’estat propi. En aquest congrés els discursos que hem pogut sentir han tingut un component èpic molt intens, aquell que ha caracteritzat Convergència durant la darrera dècada, en què la formació nacionalista les ha vist de tots colors un cop es produí la marxa de la primera línia política del seu fundador i màxim exponent, Jordi Pujol, i la immediatament posterior pèrdua del govern de la Generalitat.

Pujol féu un dels parlaments més abrandats del 16è Congrés de CDC; dels qualificats com a "bel·ligerants" per a la caverna

“Hem de ser la tropa de xoc” davant l’hostilitat més forta d’Espanya envers Catalunya de les darreres dècades; o tractar la militància del partit com “un exèrcit de resistència” són algunes de les expressions que hem pogut sentir durant aquest cap de setmana de conclave convergent al Baix Camp. Paraules que tan bon punt s’han produït han sigut rebatudes per part de polítics i mitjans de comunicació, acusant Convergència d’emprar un llenguatge de tipus bel·ligerant. Aquestes acusacions, que han vingut de la caverna política i mediàtica espanyola, arribaven però juntament amb un altre tipus de missatges, tan explícits com el següent: “Quan Oriol Pujol parla d’independència econòmica i estat propi, té clar que això és fora de la UE, oi?”. Aquesta frase tan brillant i "gens" bel·ligerant va ser escrita pel vicesecretari de Comunicació del PP, Esteban González Pons. És magnífic. Mentre la caverna mediàtica acusava CiU d’emprar un llenguatge bel·ligerant per parlar d’”exèrcit de la resistència”, callava davant una frase força més directa i bel·ligerant (ja posats a emprar aquest mot) que el que podíem sentir a les intervencions dels nacionalistes a Reus. Perquè, què significa “fora de la UE”? És força clar: el PP està disposat a vetar la continuïtat de Catalunya com a part integrant de la UE si el Principat esdevé independent (malgrat que els ciutadans catalans ja en formem part des de fa dècades perquè així ho vàrem votar). Que democràtic que resulten ser els conservadors espanyols exposant això, oi? Doncs encara és pitjor si ens parem a pensar el perquè d’aquest veto que practicarien. Només hi ha un motiu argumentable que abandoni els subterfugis: la ràbia profundament irracional que ja senten força polítics (majorment del PP) en veure que una part de la seva “indisoluble nación española” se’ls en va perquè la ciutadania del territori en qüestió així ho vol.

Bel·ligerància és amenaçar amb deixar els catalans fora de la UE per un sentiment de ràbia profundament irracional, no pas emprar un llenguatge èpic i metafòric en un míting de partit

Que quedi clar doncs, ja d’un cop, que qui realment actua amb un discurs i una acció de bel·ligerància ben clara no són pas els polítics de CDC (ni tampoc, evidentment, d’ERC, ICV, PSC o UDC) sinó els polítics espanyols que no dubten ni un moment a fer servir l’adulterada justícia espanyola per a retallar drets dels catalans (que han votat en referèndum), per a imposar llengües foranes a les escoles iniciant l'extermini de les pròpies del nostre país, quedant-se amb milers de milions anuals en pro d’una solidaritat que deixa de ser-ho en ésser imposada o amenaçant amb deixar els catalans fora de la UE en cas d’independència del Principat perquè no els agrada que això pugui acabar passant. Genial. Només falta que, com ja havien fet anteriorment, ens enviïn els tancs i ens bombardegin el país. Ara, això no és actitud bel·ligerant, eh?

Jugant amb foc (mentre preparen l’aigua?)

Permetre que el PP governi la tercera ciutat del país no és un detall de més. Entregar al PP la vicepresidència de la Diputació de Barcelona no és quelcom sense importància. Donar la clau de decisió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (TV3 i Catalunya Ràdio) al PP no és una ximpleria més del dia a dia.

Convergència i Unió està començant a pagar cara la seva debilitat parlamentària a Catalunya enfront de la força dels conservadors espanyols al Congrés dels Diputats de Madrid, on compten amb majoria absoluta. No s’ho esperaven. No s’esperaven un context tan difícil i tan hostil. Mas somniava assolir un pacte amb Rajoy i aconseguir una legislatura on l’únic maldecap fos la crisi econòmica.

CiU i PP han signat un acord sobre el futur dels mitjans audiovisuals públics (CCMA). Foto: ACN 

Però això no succeirà: el Partit Popular i bona part de la societat espanyola no està disposada a acceptar les demandes “de estos tacaños y egoístas catalanes”, la versió que els ha anat venent la caverna mediàtica (i no tan caverna) i que s’ha anat endinsant dins la pell de la societat espanyola com xeringa disposada a fer una transfusió de sang. 

A Espanya ja creuen que Catalunya és una regió mantinguda econòmicament que, a sobre, reclama poder prohibir l’educació en castellà amb l’objectiu d’eliminar aquesta llengua del nostre petit país. Un odi que cada cop comença a ser més fort a la Meseta i que està trobant resposta per part d’una societat catalana que per primer cop en tres-cents anys sembla disposada a no callar i a posar pit i collons per canviar el que sembla una broma de mal gust.

Davant d’aquest panorama, Mas només té dues opcions, les dues igual de doloroses i que Jordi Pujol ja va batejar com la disjuntiva “independència o rendició i conseqüent desaparició”. Diem que qualsevol d’ambdues opcions és igual de terrible per a la federació nacionalista perquè qualque de les dues suposa perdre vots i suport electoral a no ser que es realitzi una tasca de pedagogia al conjunt del nostre país d’aquelles que semblen impossibles i impensables.

I aquí estem, amatents als moviments que fa el partit de la indefinició i l’ambivalència per antonomàsia de Catalunya. De moviments que puguin generar simpaties en podem trobar per a tots els gustos: el pacte dels Pressupostos amb el PP i la cessió de la vicepresidència de la CCMA als conservadors espanyols per una banda o la cada cop més estreta relació amb ERC (més per sota la taula que no pas a cara descoberta) per a la consecució del pacte fiscal que està portant a un destacadíssim increment de les converses entre Artur Mas i Oriol Junqueras de cara al que a CDC veuen com l’escenari negre.

Veurem com acaba tot plegat, però els moments decisius sembla que ja estan començant a arribar: a CDC preparen les ponències de cara al seu nou Congrés i a UDC l’alcalde de Vic Josep Maria Vila d’Abadal ja ha anunciat que presentarà batalla a l’incombustible Josep Antoni Duran i Lleida per a treure-li la cadira o, com a mínim, obligar-lo a canviar el discurs envers el secessionisme. Pot semblar que no, però l’espectacle polític segueix, res és el que sembla i tot està a punt de canviar.

Les balances fiscals, una realitat incòmoda per a l'espanyolisme

Aquest dimecres s’ha presentat al Parlament una proposta de Llei d’Esquerra Republicana (ERC) encarada a publicar anualment les balances fiscals entre Catalunya i Espanya. El més destacat, no ha sigut però la presentació de la llei ni la seva aprovació per part de la cambra sinó quines simpaties i quins recels ha rebut aquesta a la cambra catalana un cop s’ha sotmès a votació.

Intervenció de Maria Senserrich (CiU) durant la presentació al Parlament de la Llei de presentació de les balances fiscals

 

El resultat ha sigut d’àmplia victòria del sí, doncs de les vuit formacions presents al Parlament un total de sis s’han inclinat per a dur a terme la publicació d’aquestes dades que mostren, en exercicis anuals, les aportacions que cada territori envia al pot comú de Madrid i, un cop fet aquest enviament, quina quantitat torna a cadascun dels territoris per a inversió pública. La clau del sistema rau en l’anomenada “solidaritat interterritorial”, un concepte que fa referència als diners que les comunitats més riques aporten al pot i no se’ls torna sinó que s’envia a aquells territoris amb un nivell de renda més baix –comparativament– amb l’objectiu que puguin desenvolupar-se i assolir, com a mínim, la mitjana estatal.

Però tornem al Parlament. Dèiem que el ple ha aprovat per una amplíssima majoria la demanda de publicació de les balances fiscals anuals de Catalunya. Només una vintena dels 135 diputats que formen l’hemicicle han votat en contra de la presentació pública d’aquestes dades. Un fet curiós és que els dos partits polítics que s’han inclinat pel “no” han sigut aquells que acostumen a enervar el nacionalisme espanyol més intransigent tot emmascarant-se en una defensa de la igualtat i la màxima llibertat; és a dir, el Partit Popular (PP) i Ciutadans (C’s). És especialment interessant la posició d’aquestes dues formacions en la votació d’avui per la seva clara contradicció amb el seu discurs habitual. Sovint, tant PP com C’s han defensat i lluitat aferrissadament per instaurar el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya sota l’excusa de la màxima llibertat en què “cada pare o mare pugui escollir la llengua en què vol que el seu fill sigui escolaritzat”. En canvi, aquest dimecres, tant populars com la formació liderada per Albert Rivera s’han negat rotundament a que la Generalitat faci un exercici de màxima llibertat com és fer públiques dades de caire informatiu com poden ser les balances fiscals. Unes dades que, fetes públiques, garanteixen una major transparència de la màxima institució del país.

Un d'aquells mapes que exposa la realitat de l'Estat espanyol en termes econòmics i nacionals

Casualment, la negativa d’aquests dos partits és amb una proposta en què, un cop més (i ho podem saber per les balances publicades l’any 2008), es mostra l’increïble dèficit fiscal que pateixen el conjunt de territoris de parla catalana (allò que se’n diu Països Catalans i que tanta urticària causa a les dues formacions que han votat negativament): les Illes, Catalunya i el País Valencià.

Esperem amb total sinceritat que el “no” a la proposta d’ERC no hagi vingut motivat pel fet que les dades corroboren el que en paraules dels membres de Solidaritat Catalana (SI) és un autèntic espoli fiscal de Catalunya per part d’Espanya. Si així fos, PP i Ciutadans quedarien en una posició incòmoda, moralment a l’alçada del betum.