Bel·ligerància convergent? O potser espanyola?

.

Aquest cap de setmana hem viscut el 16è Congrés de Convergència Democràtica de Catalunya, que ha aprovat per pràctica unanimitat dels prop de 2.000 delegats presents a les jornades celebrades a Reus fer una passa més en el camí d’expressar el desig de la formació d’avançar cap a la cota d’autogovern més alta existent a dia d’avui: l’estat propi. En aquest congrés els discursos que hem pogut sentir han tingut un component èpic molt intens, aquell que ha caracteritzat Convergència durant la darrera dècada, en què la formació nacionalista les ha vist de tots colors un cop es produí la marxa de la primera línia política del seu fundador i màxim exponent, Jordi Pujol, i la immediatament posterior pèrdua del govern de la Generalitat.

Pujol féu un dels parlaments més abrandats del 16è Congrés de CDC; dels qualificats com a "bel·ligerants" per a la caverna

“Hem de ser la tropa de xoc” davant l’hostilitat més forta d’Espanya envers Catalunya de les darreres dècades; o tractar la militància del partit com “un exèrcit de resistència” són algunes de les expressions que hem pogut sentir durant aquest cap de setmana de conclave convergent al Baix Camp. Paraules que tan bon punt s’han produït han sigut rebatudes per part de polítics i mitjans de comunicació, acusant Convergència d’emprar un llenguatge de tipus bel·ligerant. Aquestes acusacions, que han vingut de la caverna política i mediàtica espanyola, arribaven però juntament amb un altre tipus de missatges, tan explícits com el següent: “Quan Oriol Pujol parla d’independència econòmica i estat propi, té clar que això és fora de la UE, oi?”. Aquesta frase tan brillant i "gens" bel·ligerant va ser escrita pel vicesecretari de Comunicació del PP, Esteban González Pons. És magnífic. Mentre la caverna mediàtica acusava CiU d’emprar un llenguatge bel·ligerant per parlar d’”exèrcit de la resistència”, callava davant una frase força més directa i bel·ligerant (ja posats a emprar aquest mot) que el que podíem sentir a les intervencions dels nacionalistes a Reus. Perquè, què significa “fora de la UE”? És força clar: el PP està disposat a vetar la continuïtat de Catalunya com a part integrant de la UE si el Principat esdevé independent (malgrat que els ciutadans catalans ja en formem part des de fa dècades perquè així ho vàrem votar). Que democràtic que resulten ser els conservadors espanyols exposant això, oi? Doncs encara és pitjor si ens parem a pensar el perquè d’aquest veto que practicarien. Només hi ha un motiu argumentable que abandoni els subterfugis: la ràbia profundament irracional que ja senten força polítics (majorment del PP) en veure que una part de la seva “indisoluble nación española” se’ls en va perquè la ciutadania del territori en qüestió així ho vol.

Bel·ligerància és amenaçar amb deixar els catalans fora de la UE per un sentiment de ràbia profundament irracional, no pas emprar un llenguatge èpic i metafòric en un míting de partit

Que quedi clar doncs, ja d’un cop, que qui realment actua amb un discurs i una acció de bel·ligerància ben clara no són pas els polítics de CDC (ni tampoc, evidentment, d’ERC, ICV, PSC o UDC) sinó els polítics espanyols que no dubten ni un moment a fer servir l’adulterada justícia espanyola per a retallar drets dels catalans (que han votat en referèndum), per a imposar llengües foranes a les escoles iniciant l'extermini de les pròpies del nostre país, quedant-se amb milers de milions anuals en pro d’una solidaritat que deixa de ser-ho en ésser imposada o amenaçant amb deixar els catalans fora de la UE en cas d’independència del Principat perquè no els agrada que això pugui acabar passant. Genial. Només falta que, com ja havien fet anteriorment, ens enviïn els tancs i ens bombardegin el país. Ara, això no és actitud bel·ligerant, eh?

Jugant amb foc (mentre preparen l’aigua?)

Permetre que el PP governi la tercera ciutat del país no és un detall de més. Entregar al PP la vicepresidència de la Diputació de Barcelona no és quelcom sense importància. Donar la clau de decisió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (TV3 i Catalunya Ràdio) al PP no és una ximpleria més del dia a dia.

Convergència i Unió està començant a pagar cara la seva debilitat parlamentària a Catalunya enfront de la força dels conservadors espanyols al Congrés dels Diputats de Madrid, on compten amb majoria absoluta. No s’ho esperaven. No s’esperaven un context tan difícil i tan hostil. Mas somniava assolir un pacte amb Rajoy i aconseguir una legislatura on l’únic maldecap fos la crisi econòmica.

CiU i PP han signat un acord sobre el futur dels mitjans audiovisuals públics (CCMA). Foto: ACN 

Però això no succeirà: el Partit Popular i bona part de la societat espanyola no està disposada a acceptar les demandes “de estos tacaños y egoístas catalanes”, la versió que els ha anat venent la caverna mediàtica (i no tan caverna) i que s’ha anat endinsant dins la pell de la societat espanyola com xeringa disposada a fer una transfusió de sang. 

A Espanya ja creuen que Catalunya és una regió mantinguda econòmicament que, a sobre, reclama poder prohibir l’educació en castellà amb l’objectiu d’eliminar aquesta llengua del nostre petit país. Un odi que cada cop comença a ser més fort a la Meseta i que està trobant resposta per part d’una societat catalana que per primer cop en tres-cents anys sembla disposada a no callar i a posar pit i collons per canviar el que sembla una broma de mal gust.

Davant d’aquest panorama, Mas només té dues opcions, les dues igual de doloroses i que Jordi Pujol ja va batejar com la disjuntiva “independència o rendició i conseqüent desaparició”. Diem que qualsevol d’ambdues opcions és igual de terrible per a la federació nacionalista perquè qualque de les dues suposa perdre vots i suport electoral a no ser que es realitzi una tasca de pedagogia al conjunt del nostre país d’aquelles que semblen impossibles i impensables.

I aquí estem, amatents als moviments que fa el partit de la indefinició i l’ambivalència per antonomàsia de Catalunya. De moviments que puguin generar simpaties en podem trobar per a tots els gustos: el pacte dels Pressupostos amb el PP i la cessió de la vicepresidència de la CCMA als conservadors espanyols per una banda o la cada cop més estreta relació amb ERC (més per sota la taula que no pas a cara descoberta) per a la consecució del pacte fiscal que està portant a un destacadíssim increment de les converses entre Artur Mas i Oriol Junqueras de cara al que a CDC veuen com l’escenari negre.

Veurem com acaba tot plegat, però els moments decisius sembla que ja estan començant a arribar: a CDC preparen les ponències de cara al seu nou Congrés i a UDC l’alcalde de Vic Josep Maria Vila d’Abadal ja ha anunciat que presentarà batalla a l’incombustible Josep Antoni Duran i Lleida per a treure-li la cadira o, com a mínim, obligar-lo a canviar el discurs envers el secessionisme. Pot semblar que no, però l’espectacle polític segueix, res és el que sembla i tot està a punt de canviar.