No és la Gran Bretanya, és Anglaterra

La Vanguardia presentava aquest diumenge un reportatge que estudiava els aldarulls que s’han produït aquesta passada setmana als suburbis de ciutats angleses com Londres, Liverpool o Manchester. L’escrit explicava les desigualtats del sistema anglès, on el 10% de la població té gairebé 300 cops més diners que el 90% restant. L’anàlisi convidava a la reflexió i oferia els punts de vista d’analistes dels diaris més importants del país, el progressista i pròxim als postulats liberaldemòcrates i laboristes The Guardian (que, per cert, ha tingut un paper clau en la sortida a la llum de l’escàndol Murdoch) i The Daily Telegraph, el diari conservador per antonomàsia del Regne Unit.

Una imatge pel titular, al meu parer incorrecte, de La Vanguardia: “La Gran Bretanya, un model en crisi”

Hi ha només una cosa però, que no m’acabava de convèncer. El titular de portada, que amb tota probabilitat no va escriure el corresponsal del diari, Rafael Ramos, estava compost per la següent frase: “La Gran Bretanya, un model en crisi”. No estic d’acord amb la localització que fa del model, la Gran Bretanya. De fet, no crec que gaire gent que resideix al Regne Unit ho hauria definit així. I és que el país britànic no és uniforme en el seu conjunt, ni lingüísticament parlant, ni culturalment parlant, ni, i aquest és el punt important en el tema que ens atén, socialment parlant. Si ens fixem on s’han produït els disturbis, observem com totes les àrees que han patit altercats es troben a Anglaterra. Cap ciutat de Gal·les. Cap ciutat d’Escòcia. Cap ciutat de la convulsa Irlanda del Nord.

El model social en crisi de què es parla, no és el del Regne Unit, sinó el d’Anglaterra. Si observem quin és el grup social que s’ha aixecat i que ha mogut al seu darrere molta altra gent que es troba en una situació delicada podem constatar que ha sigut la classe baixa d’origen estranger present als suburbis de les principals ciutats angleses: Londres, Leeds, Liverpool, Manchester i Birmingham, principalment. Tot i que fora d’Anglaterra també hi ha zones com la rodalia d’Edimburg i Glasgow –l’eix industrial escocès– o de la capital gal·lesa, Cardiff, el cert és que els aldarulls només s’han produït a Anglaterra.

Imatge del barri londinenc de Tottenham després de la segona nit de disturbis intensos

Podríem dir que és casualitat que els aldarulls s’hagin produït a totes les grans ciutats angleses, però el que no és casual és que fora d’Anglaterra no hagi passat res. I és que el model social de la resta de nacions difereix de l’anglès. Per posar alguns exemples, tenim els casos de les ajudes socials i del sistema universitari. Com s’ha pogut constatar, els iniciadors del moviment van ser els joves dels suburbis de Londres, fills d’immigrants que des de fa dècades viuen de les ajudes socials i que no compten amb prou diners com per enviar els seus fills a estudiar per poder sortir del pou de no tenir preparació acadèmica o formació professional. Un cop aquests van sortir al carrer, es van rebel·lar els joves amb aquest mateix perfil que hi ha als suburbis de la resta de grans ciutats angleses i no va ser fins que els disturbis portaven ja unes tres nits que es va ampliar el ventall a joves fills de famílies de classe mitjana que estan patint dificultats per pagar els seus estudis universitaris o trobar feines ben remunerades.

Aquesta situació no s’ha produït als suburbis de les altres ciutats del Regne Unit, concentrades a Escòcia, perquè la situació en aquests territori és diferent. D’una banda, a Escòcia les ajudes socials no han patit retallades dràstiques com a Anglaterra. Però una altra cosa important a ressenyar és que a Escòcia hi ha molta menys població vivint d’aquestes ajudes degut a una diferència clau en el model social. A Escòcia la major part de la població ha pogut reinserir-se i el jovent que està pujant sí que pot estudiar. No només perquè hi hagi menys gent de classe baixa obrera, sinó perquè a Escòcia tots els estudis són totalment gratuïts, ja que són finançats pel govern escocès en la seva totalitat. Així, un jove escocès (o un que vol fer la carrera a Escòcia provenint de l’estranger) pot estudiar a la universitat sense pagar matrícules i taxes universitàries, ja que són sufragades per l’administració pública. És més, els únics que han de pagar-se els estudis si decideixen estudiar a les universitats escoceses són els que provenen d’Anglaterra.

A Escòcia un pot estudiar a la universitat sense pagar matrícules i taxes universitàries, ja que són sufragades per l’administració pública

Finalment, també cal remarcar que aquesta diferència entre Anglaterra i la resta del Regne Unit ha quedat ben palesa en els mateixos mitjans britànics. Durant aquests dies, els serveis informatius de la BBC, en fer referència als aldarulls presents als carrers de diverses ciutats han parlat de “Riots in England” (disturbis a Anglaterra) i no pas al “United Kingdom”, el conjunt del Regne Unit. Si bé en els primers dos dies es parlà del país sencer (la unió de nacions), des de la meitat de la setmana passada ja s’ha aclarit que els disturbis només han sigut a Anglaterra, amb l’objectiu de no generalitzar uns fets succeïts només en una de les nacions que conformen el Regne i evitar així ferir la sensibilitat dels ciutadans escocesos, gal·lesos i nord-irlandesos.