L’inescrutable anàlisi de les audiències radiofòniques

.

De nou, i després de sis mesos, nova onada d’audiències de les emissores radiofòniques, el mitjà que disposa de dades de seguidors amb una freqüència temporal més perllongada, únicament un cop cada quatre mesos per any de mitjana. I mentre a Espanya la cadena SER manté el seu lideratge un cop més, i ja van dues dècades, a Catalunya tornem a tenir xifres que donen un empat tècnic entre les dues grans cases del país: la privada, RAC1, i la pública, Catalunya Ràdio.

1. RAC 1                   582.000 oients
2. Catalunya Ràdio     514.000 oients

Si bé és cert que entre les dues primeres ràdios la diferència és força important, les dades de l’Estudi General de Mitjans (EGM) fetes públiques avui al matí contrasten amb les del Baròmetre de la Comunicació presentat ahir, que donava el lideratge, cada cop per menys marge, a l’emissora pública de la Generalitat.

El duel entre RAC1 i Catalunya Ràdio s'ha aguditzat en el darrer any degut al fort creixement d'audiència de la privada.

Aquesta diferència entre estudis fa que defensors d’una emissora i de l’altra s’hagin documentat i desacreditin aquell estudi que no dóna els resultats que més els agraden. Cal destacar que hi ha algunes diferències importants entre ambdós estudis però no és cert que un sigui més fidel que l’altre.

Mentre que el Baròmetre de la Comunicació està basat en força més entrevistes al territori gràcies al fet que centri el seu àmbit d’estudi únicament al nostre país, l’EGM elabora les dades de seguidors amb una mostra més reduïda degut al fet que el seu àmbit demoscòpic és Catalunya però també tota la nació veïna del sud, Espanya.

Per contra, les dades de l’EGM són més fidels als canvis de tendència a curt termini perquè els seus estudis analitzen les audiències dels dos mesos anteriors a la seva públicació, mentre que el Baròmetre es basa en les dades recollides en tot un any. Així, les xifres de l’EGM reflecteixen de manera més clara els canvis d’hàbit de l’audiència quan un programa experimenta modificacions importants com alteracions en la franja d’emissió, canvi de la persona encarregada de la presentació del programa, etc. que s’acostumen a produir al començament de les temporades radiofòniques, que coincideixen amb l’inici del curs escolar.

Malgrat tot això, ambdós estudis coincideixen en quelcom més que destacat: les dues emissores més escoltades a Catalunya emeten íntegrament en llengua catalana. Siguin públiques o siguin privades. Una dada històrica que succeeix des de fa poc més d’un any i que no fa més que consolidar-se onada d’audiència rere onada d’audiència. I una altra dada: les emissores generalistes en català (deixant de banda les radiofórmules musicals) sumen prop de 1.250.000 oients. El sorpasso de la ràdio en català respecte de la ràdio en llengua castellana ja és aquí, el toquem amb els dits...

Experts en tergiversar la realitat

Poc abans de les eleccions espanyoles d’aquest passat 20 de novembre, el diari amb seu a Madrid ABC anunciava en portada un reportatge sobre el funcionament del Parlament de Catalunya i l’existència de quatre diputats dels 135 que formen la cambra que realitzaven –i segueixen realitzant– les seves intervencions davant la resta de diputats en llengua castellana. Fins aquí, res noticiós. La cosa però canvia en observar com apostà per titular aquest fet  el diari: “Cuatro por la libertad”. Sí, una altra d’aquelles frases del nacionalisme espanyol que pretenen convèncer l’opinió pública de Madrid que a Catalunya el nacionalisme català no afluixa mai en la seva pressió contra todo lo común entre los catalanes y el resto de españoles. Si el titular ja era més que suggeridor, el subtítol no tenia pèrdua: “Son los únicos diputados que desafían al nacionalismo y hablan en español en el Parlamento catalán”. Feia temps que, personalment, no veia tanta demagògia i ignorància concentrada a les pàgines de l’ABC, un diari que ja habitualment demostra observar amb ulleres de cul de got la realitat catalana però que amb aquesta portada aconseguia fer un pas més cap a la seva total desacreditació, de moment només superada per La Gaceta del grup Intereconomía. Explicaré el perquè del meu posicionament.

La portada de l'ABC en qüestió

Primerament, el diari fundat per Luca de Tena parla de el nacionalismo, com volent deixar clar que l’únic nacionalisme existent és el català. Perquè és cert, el nacionalisme espanyol no existeix, eh? Les declaracions patriòtiques i exacerbades de Bono, Aguirre o d’altres que es fan dir periodistes com Pedro J. Ramírez, no són espanyolistes, defensen el bien común, oi? Dir que Carme Chacón no pot ser la nova líder del PSOE perquè “és catalana” no és pas un comentari nacionalista, no? Potser és patriòtic? En definitiva, una mostra més de la incapacitat de les ments espanyoles d’entendre el terme “nacionalisme”, derivat del mot “nació”.

Però endinsem-nos en el contingut de la portada. El que més sobta llegint titular i subtítol és que el diari presenta els quatre diputats com a rebels, dient que “desafien” al catalanisme. Res més lluny de la realitat. Al Parlament de Catalunya mai s’ha sentit cap crítica de cap diputat que anés en el sentit de vexar o faltar el respecte dels diputats que, lliurement, han optat per emprar la llengua castellana a la cambra catalana. De fet, la presència del castellà al Parlament deixa constància de l’existència de més d’una llengua en la nostra societat, cosa per la qual ens hauríem de sentir orgullosos tots els catalans pel que representa el castellà: una eina de gran utilitat per a moure’ns pel món cada cop més globalitzat que tenim. I, evidentment, per un altre motiu: sense els catalans castellanoparlants mai s’assolirà a Catalunya una majoria prou sòlida com per decidir grans temes de país com poden ser, sembla que a curt termini, la consecució del concert econòmic o, ja amb més temps, l’autodeterminació de Catalunya com a nació que és, mal pesi a alguns.

Per altra banda, tornant a la portada del sempre amigable amb els catalans ABC, costa entendre com en sortir alguns diputats parlant en castellà als òrgans de representació de Catalunya se’ls presenta als mitjans de Madrid com a herois i, en canvi, quan un diputat o senador intenta parlar en català, basc o gallec a les cambres de representació espanyoles (Congrés i Senat) de seguida rep la reprovació dels diputats del sempre progressista, moderat i respectuós amb les minories Partit Popular i com des de la caverna mediàtica madrilenya se li llença la cavalleria per sobre en qüestió de segons desacreditant l’ús de la resta de llengües amb presència a Espanya “porque es muy caro introducir sistemas de traducción y en un país normal esto no se produce”. Davant aquesta resposta, ja em perdonareu, diria a tota aquesta colla d’especialistes en remenar excrements que ja podrien aprendre, com a mínim, català i gallec, que són idiomes ben propers al castellà i que per entendre'ls no fa falta ser un master of the universe (també convinc que amb el basc la cosa ja és un pèl més complicada).

El darrer element a comentar, relacionat amb la portada i que confirma la desacreditació total del per a mi mai prou estimat diari ABC són els resultats de l’enquesta que el periòdic portava a la primera plana i que es resumia en el titular: “El PP supera a CiU en votos en Cataluña”. Em perdonareu que m’indisposi un moment per anar a consultar els resultats electorals del 20-N a Catalunya. Un momentet, eh? ... Bé, ja sóc aquí i, els resultats, aquí mateix:

Dient que CiU ha superat el milió de vots, el PSC ha assolit els 900.000 i el PP amb prou feines ha trencat la barrera dels 700.000 crec que no fa falta dir res més sobre el diari ABC, els seus reportatges i les seves enquestes sempre més que creïbles...

Eleccions espanyoles 2011 - Seguiment de la jornada electoral del 20-N

La portada de l'Ara d'aquest dilluns, gran resum gràfic de les eleccions d'aquest 20 de novembre

Assassinat massiu en una reserva natural de l’Equador

Quan els interessos particulars passen per sobre de la racionalitat

Rebia ahir d’un company l’enllaç al nou blog de Joan Miró, candidat per Barcelona de Convergència i Unió, on pretén exposar quins són els temes en matèria d’igualtat que el partit pensa portar i proposar al Congrés dels Diputats espanyol durant la legislatura que s’iniciarà un cop celebrats els comicis del 20 de novembre.

El primer que em va sobtar en llegir el que allà hi havia escrit eren algunes propostes. Miró feia referència directa a la despatologització i normalització de la transsexualitat en la societat i una mica més endavant en el redactat, deixava anar això:

“Els diputats de CDC que surtin escollits després del 20-N no permetran que es revisin a la baixa els nostres drets [els del col·lectiu LGBT: Lesbianes, Gais, Bisexuals i Transsexuals]”

Caram! El primer que em va passar pel cap, va ser Josep Antoni Duran i Lleida, el número 1, el cap doncs, de la llista on també trobem a Joan Miró. Duran i Lleida, polític que ha defensat en reiterades ocasions les teràpies psicològiques als homosexuals, pensa mantenir els drets de què gaudeix actualment el col·lectiu LGTB? Hem de tenr en compte, també, que la llei de matrimonis homosexuals aprovada pel PSOE en la primera legislatura de Zapatero s’inclou en aquests “drets”. Ràpidament, em vaig fixar en un detall de la frase que a primera vista no havia percebut. Potser alguns ja l’haureu vist. Es tracta de les primeres quatre paraules de la frase. “Els diputats de CDC”. Ah, alerta! Resulta que aquest seguit de drets només els defensaran aquells membres de la llista que pertanyen a Convergència. I els d’Unió? Doncs sembla que no, com a mínim aparentment. “Molt bé, doncs anem a saber qui és d’Unió en la llista de CiU del proper 20-N”, vaig pensar. Va ser fàcil.