Quan els interessos particulars passen per sobre de la racionalitat

Rebia ahir d’un company l’enllaç al nou blog de Joan Miró, candidat per Barcelona de Convergència i Unió, on pretén exposar quins són els temes en matèria d’igualtat que el partit pensa portar i proposar al Congrés dels Diputats espanyol durant la legislatura que s’iniciarà un cop celebrats els comicis del 20 de novembre.

El primer que em va sobtar en llegir el que allà hi havia escrit eren algunes propostes. Miró feia referència directa a la despatologització i normalització de la transsexualitat en la societat i una mica més endavant en el redactat, deixava anar això:

“Els diputats de CDC que surtin escollits després del 20-N no permetran que es revisin a la baixa els nostres drets [els del col·lectiu LGBT: Lesbianes, Gais, Bisexuals i Transsexuals]”

Caram! El primer que em va passar pel cap, va ser Josep Antoni Duran i Lleida, el número 1, el cap doncs, de la llista on també trobem a Joan Miró. Duran i Lleida, polític que ha defensat en reiterades ocasions les teràpies psicològiques als homosexuals, pensa mantenir els drets de què gaudeix actualment el col·lectiu LGTB? Hem de tenr en compte, també, que la llei de matrimonis homosexuals aprovada pel PSOE en la primera legislatura de Zapatero s’inclou en aquests “drets”. Ràpidament, em vaig fixar en un detall de la frase que a primera vista no havia percebut. Potser alguns ja l’haureu vist. Es tracta de les primeres quatre paraules de la frase. “Els diputats de CDC”. Ah, alerta! Resulta que aquest seguit de drets només els defensaran aquells membres de la llista que pertanyen a Convergència. I els d’Unió? Doncs sembla que no, com a mínim aparentment. “Molt bé, doncs anem a saber qui és d’Unió en la llista de CiU del proper 20-N”, vaig pensar. Va ser fàcil. En la nota de premsa que CiU féu per presentar les llistes, especificà de quin partit és membre cadascuna de les persones de la llista. Perquè us en feu una idea, aquí van els 10 primers de la llista a Barcelona (la resta de circumscripcions, les podeu trobar en aquest enllaç):

1. Josep Antoni Duran i Lleida (Unió)

2. Pere Macias i Arau (CDC)

3. Mercè Pigem i Palmés (CDC)

4 Carles Campuzano i Canadés (CDC)

5. Immaculada Riera i Reñé (CDC)

6. Josep Sánchez i Llibre (Unió)

7. Antoni Picó i Azanza (Unió)

8. Lourdes Ciuró i Buldó (CDC)

9. Feliu Guillaumes i Ràfols (CDC)

10. Carme Sayós i Motilla (CDC)

Tenint en compte que les enquestes pronostiquen l’entrada d’uns 7 diputats de CiU per la província de Barcelona, la cosa quedaria així:

1. Josep Antoni Duran i Lleida (Unió)

2. Pere Macias i Arau (CDC)

3. Mercè Pigem i Palmés (CDC)

4 Carles Campuzano i Canadés (CDC)

5. Immaculada Riera i Reñé (CDC)

6. Josep Sánchez i Llibre (Unió)

7. Antoni Picó i Azanza (Unió)

8. Lourdes Ciuró i Buldó (CDC)

9. Feliu Guillaumes i Ràfols (CDC)

10. Carme Sayós i Motilla (CDC)

Quatre membres de CDC per 3 d’Unió, dels quals un (Duran i Lleida) és el cap de llista i, per tant, president del grup parlamentari de CiU que sorgeixi el 20 de novembre. Així doncs, podem concloure que poc més de la meitat de diputats electes de CiU a partir del proper 21 de novembre defensaran aquestes propostes i iniciatives d’igualtat. Arribats aquí, em pregunto quelcom força evident. Es pot fer un programa electoral on determinats temes només seran defensats per una part dels diputats? La resposta és clara: sí, és el que ha fet CiU. És legítim? Aquí jo ja m’inclinaria cap a la resposta oposada.

Alguns podeu opinar, si heu arribat a llegir fins aquí, que potser estic fent conjectures sobre aquest tema, però als fets em remeto per assentar-me en la defensa del que dic. Sense sortir del mateix article al blog que ja us he mencionat, en la part final trobem el següent extracte:

“M'agradaria destacar l'excel·lent feina que han fet i que encara els queda per fer a la Mercè Pigem [CDC] i en Carles Campuzano [CDC] i que fos la totalitat de la lllista qui es comprometés en la defensa de la igualtat de totes les persones, des del cap de llista fins al darrer, però això a dia d'avui no és possible”

Frase lapidària però clarament certa. Només cal escoltar què diu Duran i Lleida, el cap de files d’Unió i cap de llista de CiU, sobre els tractaments psicològics a homosexuals: “Si algú els vol rebre, que els rebi”. Una manera molt fina de dir que, si es vol, la homosexualitat es pot curar i, per tant, implícitament, es pot catalogar com a malaltia.

El candidat de CiU a les espanyoles, Josep Antoni Duran i Lleida (Unió) amb el president de Convergència, Artur Mas

Acabo amb una reflexió. CDC i Unió representen dues propostes polítiques força divergents. Els primers sempre s’han definit com a liberals i defensors d’una socialdemocràcia light (és a dir, una mica per sota dels idearis del PSC o ERC) i els segons són democràta-cristians i, conseqüentment, conservadors (un PP a la catalana, podríem dir-ne).  És lògic doncs que, amb uns postulats tan diferents en una mateixa llista, hi hagi discrepàncies. Però si s’arriba al punt en què ambdós partits no poden defensar el mateix, com veiem en aquest cas, perquè segueixen presentant-se junts? Únicament la cobdícia d’assolir més poder (“la Unió fa la força”, mai més ben dit) pot ser darrere d’aquest enllaç que encara es manté a dia d’avui en les eleccions catalanes i espanyoles. I no parlo de les europees perquè allà la cosa és diferent i sembla ser més lògica. i racional.. o potser no, gent de Convergència i Unió?