- Ho serà en substitució de l'ex-primer ministre Gordon Brown després d’obtenir una ajustada victòria sobre David Miliband, el seu germà i company de partit.
- Haurà d’assumir el repte d’unir les dues ales actuals del partit britànic, centre i esquerra, i crear un nou projecte per a recuperar el número 10 de Downing Street
 | |
| Ed Miliband, guanyador de les primàries al Partit Laborista agafant-se a David Miliband, germà i competidor en l'elecció del nou líder de la formació. |
Sorpresa familiar. D’aquesta manera es pot catalogar el que s’ha viscut aquesta tarda al Congrés que ha celebrat el Partit Laborista a Manchester amb l’objectiu d’escollir el nom del que serà el nou cap del partit després de la renúncia de Gordon Brown. Renúncia que, recordem-ho, es produí un cop es va conèixer la forta derrota d’aquesta formació enfront del Partit Conservador en les eleccions legislatives del passat mes de maig.
A la contesa electoral d’aquest dissabte s’hi presentaven fins a cinc candidats: Diane Abbot, Andy Burham, Ed Balls, David Miliband i Ed Miliband, dels quals només els dos darrers, els germans Miliband, tenien opcions reals de sortir escollits. I tot i que la majoria de travesses apuntaven a una victòria del germà gran i exministre d’Afers Exteriors (David), finalment la victòria se l’ha endut el seu germà petit, que havia exercit de ministre d’Energia en la passada legislatura. Ed, cinc anys més jove que David, ha sabut imposar-se en les primàries gràcies al seu discurs en defensa de les classes més desafavorides del país i alhora per la seva proximitat amb l’electorat, que es contraposa amb l’actitud més tancada del seu germà David.
Un complex sistema de votació
El "característic" sistema de votació dels laboristes ha sigut, clarament, l’element clau per a la victòria del petit dels germans Miliband. Actualment, aquest partit reparteix en tres parts iguals els vots de les tres branques del partit. En el primer dels terços s’hi engloben els diputats de la formació, en el segon els militants del partit i, finalment, el tercer terç representa l’opinió dels integrants de les organitzacions afiliades que són, bàsicament, sindicals.
D’aquests tres grups, David tenia assegurada la victòria en el terç format pels diputats del partit, els quals el consideren, majoritàriament, el successor natural de Gordon Brown. Per comprendre aquest fet cal remuntar-se tres anys enrere, quan Brown arribà al número 10 de Downing Street substituïnt a Tony Blair. En aquell moment l'ara ja expremier Brown no tingué rivals per a ocupar el càrrec gràcies a la retirada a temps que practicà el germà gran dels Miliband. David ho féu amb l’objectiu de no tensar més la situació que vivia en aquell moment el partit ja que, en cas que s’hagués presentat, hauria generat una forta divisió en el si de la formació. Des de llavors, David ha sigut considerat pels diputats del partit el successor ideal de Brown un cop aquest abandonés la primera línia política. I així ha acabat essent. David ha obtingut un 53,46 % dels vots dels diputats enfront del 46,54 % que ha assolit el seu germà Ed.
Pel que fa al segon grup, format pels militants del Partit Laborista, la balança semblava inclinar-se també cap a David i, de fet, finalment ha sigut així. El germà gran ha obtingut el 54,51 % dels vots enfront del 45,49 % d’Ed.
Però tot i les victòries en els dos primers terços, la proximitat d’Ed cap a l’electorat i, per tant, també cap als integrants de les organitzacions afiliades al partit, l’ha portat a obtenir una victòria folgada en aquest darrer grup. Concretament, Ed ha obtingut un 57,63 % dels sufragis del darrer terç en contraposició amb el 42,37 % obtingut pel seu germà David.
La victòria clara d’Ed en el darrer terç, ha provocat que la suma total dels sufragis donés una ajustadíssima victòria per al menor dels germans Miliband (50,65 %), per sobre de David, que ha obtingut un 49,35 % dels vots.
Gir a l’esquerra
La victòria d’Ed Miliband no és pas casual. La seva ja comentada proximitat amb l’electorat i les propostes clarament d’esquerres -i consegüentment a favor de les polítiques sindicals- que s’ha marcat com a objectiu li han permès obtenir el lideratge del partit tot i no convèncer als diputats de la formació actuals. Els reptes que se li aproximen ara però, són difícils. D’una banda, haurà de començar a dissenyar el nou projecte laborista a fi d’aconseguir la victòria en les properes eleccions legislatives (després de registrar un mínim històric de vots que només té un precedent des de la Segona Guerra Mundial). De l’altra, haurà d’aconseguir, en el menor temps possible, el consens en un partit que, hores d’ara, està dividit entre l’ala tradicionalment més laborista que representa ell mateix i aquella anomenada “nou laborisme” que, amb Blair al capdavant, practicà unes polítiques allunyades de l’esquerra europea però que, paradoxalment, aconseguí tornar el poder al Partit Laborista l’any 1997 després de gairebé dues dècades a l’oposició del Parlament de Westminster.
Enllaços d'interès
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada