dilluns, 10 de març de 2014

La independència de Catalunya, una pel·lícula de terror

Que el dret a l’autodeterminació és a primera plana en el debat no només mediàtic sinó també de base, en converses d’amics, familiars i companys de feina; és una evidència. Aquest és un element cabdal per bona part de la ciutadania del país, ja sigui amb posicions afirmatives, negatives o dubitatives.

Des de la posició del “no” rotund es repeteix una i altra vegada que aquest no és un tema important, ni tan sols digne de menció i conversa perquè és quelcom “fora de la llei i, per tant, impossible de materialitzar”. Una posició il·lògica, doncs el temps que esmerça en tractar aquest tema fa que realment el consideri com el que és, destacat, com ho són d’altra banda l’atur imperant, la retallada de drets socials que vol imposar el govern espanyol o la crisi econòmica que castiga les persones, els que viuen pitjor de com ho feien abans i els que, directament, no viuen sinó que malviuen després de patir les majors conseqüències de la crisi.

Malgrat l’escenari, però, a Catalunya el debat independentista s’ha fet forat i aconsegueix ser elemental per bona part de la societat. Fins i tot una part d’ella veu la sortida independentista com una porta per a una societat millor, més forta i més ràpida a l’hora de recuperar-se. És una incertesa si aquest escenari es produirà amb uns o altres detalls, però el que és clar i manifestament evident és que la porta de sortida d’Espanya com a porta d’entrada a la creació d’un nou Estat és una possibilitat que cada cop esdevé menys utòpica i més factible.

I pels que neguen la major escudant-se en la sagrada Constitució elaborada en una sala rodejada de soldats de l’exèrcit franquista fa més de 3 dècades, una reflexió feta des de l’experiència que ens dóna la història del món que coneixem a dia d’avui. De processos com el català, n’hi ha exemples a cabassos. Cadascun, certament, amb les seves peculiaritats, però tots demostrant que la via és possible malgrat que la llei de l’estat on es pertany no ho permeti o no ho prevegi.

Per no anar excessivament lluny en el temps, el cas d’Eslovènia. Aquesta república, que a dia d’avui forma part de la UE des de fa una dècada i que té una de les taxes d’atur més baixes del continent, formava part d’una Iugoslàvia creada artificialment amb cultures diverses al seu si que eren fortament reprimides per la matriu sèrbia.

Aquesta petita nació europea va votar en referèndum il·legal en aquell moment segons Iugoslàvia la seva independència el desembre del 1990. El dia de la revetlla de Sant Joan del següent any, el llavors territori iugoslau declarava que esdevindria independent en qüestió de setmanes; minuts després d’anunciar les intencions, el govern alemany del moment, encapçalat per l’històric Helmut Kohl, declarava que NO reconeixeria un hipotètic estat eslovè.

El 25 de juny el govern eslovè declarava la independència i feia aixecar en armes l’exèrcit iugoslau. 48 hores després Alemanya i tots els països centreeuropeus havien reconegut el nou estat eslovè i, unes setmanes més tard, no quedava ni un sol membre de les forces d’ordre iugoslaves al territori del nou estat.


El coneixement ens fa més lliures, ens permet reflexionar amb major lucidesa i ens demostra que el que vaga eternament per l’espai són els asteroides, no les nacions sense estat que simplement volen estar en igualtat amb les que sí que en tenen.

Imatge de @LuisBenguerel

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada