Jugant amb foc (mentre preparen l’aigua?)

Permetre que el PP governi la tercera ciutat del país no és un detall de més. Entregar al PP la vicepresidència de la Diputació de Barcelona no és quelcom sense importància. Donar la clau de decisió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (TV3 i Catalunya Ràdio) al PP no és una ximpleria més del dia a dia.

Convergència i Unió està començant a pagar cara la seva debilitat parlamentària a Catalunya enfront de la força dels conservadors espanyols al Congrés dels Diputats de Madrid, on compten amb majoria absoluta. No s’ho esperaven. No s’esperaven un context tan difícil i tan hostil. Mas somniava assolir un pacte amb Rajoy i aconseguir una legislatura on l’únic maldecap fos la crisi econòmica.

CiU i PP han signat un acord sobre el futur dels mitjans audiovisuals públics (CCMA). Foto: ACN 

Però això no succeirà: el Partit Popular i bona part de la societat espanyola no està disposada a acceptar les demandes “de estos tacaños y egoístas catalanes”, la versió que els ha anat venent la caverna mediàtica (i no tan caverna) i que s’ha anat endinsant dins la pell de la societat espanyola com xeringa disposada a fer una transfusió de sang. 

A Espanya ja creuen que Catalunya és una regió mantinguda econòmicament que, a sobre, reclama poder prohibir l’educació en castellà amb l’objectiu d’eliminar aquesta llengua del nostre petit país. Un odi que cada cop comença a ser més fort a la Meseta i que està trobant resposta per part d’una societat catalana que per primer cop en tres-cents anys sembla disposada a no callar i a posar pit i collons per canviar el que sembla una broma de mal gust.

Davant d’aquest panorama, Mas només té dues opcions, les dues igual de doloroses i que Jordi Pujol ja va batejar com la disjuntiva “independència o rendició i conseqüent desaparició”. Diem que qualsevol d’ambdues opcions és igual de terrible per a la federació nacionalista perquè qualque de les dues suposa perdre vots i suport electoral a no ser que es realitzi una tasca de pedagogia al conjunt del nostre país d’aquelles que semblen impossibles i impensables.

I aquí estem, amatents als moviments que fa el partit de la indefinició i l’ambivalència per antonomàsia de Catalunya. De moviments que puguin generar simpaties en podem trobar per a tots els gustos: el pacte dels Pressupostos amb el PP i la cessió de la vicepresidència de la CCMA als conservadors espanyols per una banda o la cada cop més estreta relació amb ERC (més per sota la taula que no pas a cara descoberta) per a la consecució del pacte fiscal que està portant a un destacadíssim increment de les converses entre Artur Mas i Oriol Junqueras de cara al que a CDC veuen com l’escenari negre.

Veurem com acaba tot plegat, però els moments decisius sembla que ja estan començant a arribar: a CDC preparen les ponències de cara al seu nou Congrés i a UDC l’alcalde de Vic Josep Maria Vila d’Abadal ja ha anunciat que presentarà batalla a l’incombustible Josep Antoni Duran i Lleida per a treure-li la cadira o, com a mínim, obligar-lo a canviar el discurs envers el secessionisme. Pot semblar que no, però l’espectacle polític segueix, res és el que sembla i tot està a punt de canviar.