El perquè de les primàries a can PSC

Després de dues setmanes incertes al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), el partit encara liderat per José Montilla ja té el seu candidat a l’alcaldia de Barcelona: Jordi Hereu revalidarà la primera plaça de la llista socialista a la capital catalana. I ho farà havent derrotat a Montserrat Tura, que després de les eleccions al Parlament del passat mes de novembre va anar-se postulant dins el seu partit per intentar “portar el canvi real” al consistori barceloní disputant-li el lideratge a l’actual alcalde de Barcelona.

Jordi Hereu revalidarà la primera plaça de la llista socialista a la capital catalana.

Hi ha qui diu que la victòria d’Hereu en les primàries és l’inici de la “crònica d’una derrota anunciada”, però el cert és que ara fa 15 dies, quan Tura i Hereu començaren la campanya per persuadir els militants socialistes amb carnet del partit (que tenien a les seves mans l’elecció d’un o altre) ningú donava ni un euro per l’actual alcalde. I en canvi, aquí el tenim, més fort que mai –o més ben dit, més fort que ara fa un mes– i amb il·lusió per posar-li les coses difícils a Xavier Trias.

Ara bé, que la direcció socialista confiï en la possibilitat de derrotar la Convergència i Unió liderada per Trias en el que ha sigut, des de sempre, el feu socialista més important és, ara per ara, bastant improbable. Bàsicament, per dos factors que hom pot veure si s’atura un moment a pensar. El primer, un tòpic que no pas per això deixa de ser cert: el poder desgasta. El PSC porta trenta-dos anys governant a la ciutat comtal i, tal com li passà a Pujol ara fa 10 anys, l’electorat comença a tenir la sensació que cal un canvi, encara que només sigui per regeneració democràtica (perquè, com digué Carod-Rovira el 2003, cal que, de tant en tant, entri “aire fresc”). I un segon factor també molt important, l’adversari. Xavier Trias representa un perfil estrany dins de CiU. És un convergent històric, sí (militant des del 1979), però alhora és un clar partidari del camí sobiranista que ha emprès la nova generació de polítics de Convergència, aquells més joves. I, alhora, és un ferm defensor de les polítiques socialdemòcrates, que el porten a tenir un discurs de vegades més proper a l’esquerra que no pas a la dreta, (posició ideològica, aquesta última, on acostumem a situar la formació nacionalista de la que forma part).

L'alcaldable per CiU, Xavier Trias (esquerra), amb Jordi Arcarons, portaveu de Convergais (centre), i Gerard Figueras, president de la Joventut Nacionalista de Catalunya (dreta).

Per aquests factors, és difícil creure que des de la cúpula del PSC vegin Hereu capaç de derrotar Trias el proper 22 de maig (de fet, si el lideratge d’Hereu hagués sigut fort i les enquestes haguessin anat bé, aquest procés de primàries no s’hauria produït). Però com que en política res no és mai casual, clar i senzill, pot ser que la cúpula del PSC estigui estudiant una altra prioritat per al 22 de maig. Una altra prioritat que pugui ser més fàcil d’assolir amb mesures com les eleccions primàries celebrades entre Hereu i Tura aquests darrers dies. Una prioritat que posi el cap per davant del cor i que vagi menys en la línia de salvar l’alcaldia de Barcelona i més en la línia de salvar el mobles com a gran partit i alternativa de govern que fins ara ha sigut el Partit dels Socialistes.

I és que hi ha quelcom més que l’alcaldia de Barcelona en joc el proper mes de maig. Un cop els ajuntaments s’han format amb els vots de la població participant en els comicis, i cada partit té assignats el seu nombre de regidors, es confeccionen els plens de les diputacions a partir dels resultats dels diversos municipis de cada província. I cal tenir present que si hi ha a Catalunya una institució tant o més important que l’Ajuntament de Barcelona que sempre hagi estat controlada pel PSC, aquesta és la Diputació de Barcelona, que sempre ha representat una font de recursos i de contrapès mediàtic a la Generalitat per als socialistes, que tret del parèntesi del govern tripartit, sempre s’han mantingut a l’oposició en la màxima institució catalana.

El PSC sempre ha controlat la Diputació de Barcelona, la tercera institució del país en pressupost.

És per això que les primàries poden ser decisives per a les expectatives del PSC. Perquè una revifada de l’electorat socialista podria permetre que aquests obtinguessin la representació suficient com per, com a mínim, mantenir el poder a la Diputació de Barcelona. I és que si perdessin aquesta institució, fins ara feu inexpugnable per a ells, es trobarien, per primer cop en la seva història, pràcticament sense tocar poder, només mantenint les alcaldies de les ciutats mitjanes de Catalunya, concentrades bàsicament en el cinturó industrial. Si això passés, sembla que els socialistes iniciarien allò que els convergents han viscut en carn pròpia els darrers anys: una autèntica travessia del desert. En fi, que de vegades en política les coses també es capgiren com una truita.