Esquerra 2003-2011: radiografia d’una època convulsa

A principis d'aquest mes d'octubre finalitzava el procés de renovació directiva d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) amb l’entrega del testimoni de president que Joan Puigcercós feia a Oriol Junqueras. Un canvi en l’esfera més alta del partit que arriba per canviar el rumb d’ERC després de la patacada electoral més sonada de la formació independentista fundada l’any 1931. Per entendre aquest daltabaix en els comicis i el viratge de la nova direcció nacional, realitzem a continuació un petit repàs del què ha passat al voltant d’ERC en els darrers vuit anys.

L’hora del canvi (2003)

L’any 2003, Esquerra Republicana de Catalunya obtenia els seus millors resultats en unes eleccions des de la Segona República (1931-1936). Josep-Lluís Carod-Rovira obtenia 23 diputats en una cambra catalana que veia com els partits d’esquerra sumaven majoria després de dues dècades i com Convergència i Unió s’allunyava definitivament de la majoria absoluta baixant fins als 46 escons i perdent els comicis contra el PSC de Pasqual Maragall en nombre de vots. “Aquest és un escenari que demostra que els catalans volen un canvi després de 23 anys. Cal que entri aire fresc a Palau [de la Generalitat]”, deia Carod-Rovira. Sens dubte, les declaracions demostraven que el partit hegemònic durant els anys trenta del segle passat apostava per apartar Convergència i Unió del poder en un exercici d’higiene democràtica i donar la presidència de la Generalitat al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), liderat en aquells moments pel líder del sector catalanista i carismàtic exalcalde de Barcelona, Pasqual Maragall.

Un PP ‘catalan friendly’

Des de fa unes setmanes, la relació d’amor-odi que el Partit Popular (PP) té amb Catalunya ha tornat al primer dels dos adjectius després de mesos i mesos d’estar ancorat en el segon. Sembla que a dia d’avui els conservadors s’han adonat que anar contra Catalunya no els permetrà assegurar-se la majoria absoluta en les eleccions d’aquest proper 20 de novembre o, si més no, legitimar-la. Sota l’estora queden doncs amagades, momentàniament, les qüestions identitàries i lingüístiques que fins fa ben poc seguien promovent els populars però que ara els podrien suposar un obstacle important per penetrar electoralment al Principat on, sense anar més lluny, ja van quedar-se amb un mal sabor de boca a les eleccions generals del 2008, després d’adonar-se que en només un sol territori dels que actualment formen Espanya, aquest, no van poder certificar un augment en vots i diputats.

Jorge Fernández-Díaz, gat vell i cara amable i pragmàtica del PP a Catalunya, és candidat per Barcelona aquest 20-N.

Espanya: un país on exterminar cultures és ben vist

Aquest mes de juliol passat ha esdevingut una època d’or per a tots aquells a qui els agrada veure Espanya realitzant el seu paper de nació colonitzadora, totalitària i mediocre. Coincidint amb la darrera setmana d’aquell mes, dos tribunals espanyols diferents feien públiques dues resolucions antagòniques a allò que s’acostuma a definir com a sentit comú. La primera, la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que donava ordres a la Generalitat perquè fes les modificacions necessàries en el sistema educatiu de Catalunya amb l’objectiu d’incorporar la llengua castellana com a llengua vehicular a totes les escoles del Principat. Una manera directa de fer política per part del poder judicial i que a llarg termini pot comportar l’extinció de les dues llengües naturals d’aquest país, com explico en un altre article publicat en el bloc aquí present. La segona resolució, la sentència del Tribunal Constitucional contra la llei de l’aranès aprovada en el marc de l’Estatut de Catalunya del 2006 i que elimina la paraula preferent de la següent frase: “l’aranès és la llengua preferent a la Val d’Aran”, deixant sense validesa legal el que significava un pas bàsic per a la protecció de la llengua més minoritària del nostre petit país: l’aranès. 

La sentència del Tribunal Constitucional contra la llei de l’aranès deixa sense validesa legal el que significava un pas bàsic per a la protecció de la llengua aranesa, actualment en perill elevat de desaparició