Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Política. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Política. Mostrar tots els missatges

dilluns, 19 de març del 2012

Jugant amb foc (mentre preparen l’aigua?)

Permetre que el PP governi la tercera ciutat del país no és un detall de més. Entregar al PP la vicepresidència de la Diputació de Barcelona no és quelcom sense importància. Donar la clau de decisió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (TV3 i Catalunya Ràdio) al PP no és una ximpleria més del dia a dia.

Convergència i Unió està començant a pagar cara la seva debilitat parlamentària a Catalunya enfront de la força dels conservadors espanyols al Congrés dels Diputats de Madrid, on compten amb majoria absoluta. No s’ho esperaven. No s’esperaven un context tan difícil i tan hostil. Mas somniava assolir un pacte amb Rajoy i aconseguir una legislatura on l’únic maldecap fos la crisi econòmica.

CiU i PP han signat un acord sobre el futur dels mitjans audiovisuals públics (CCMA). Foto: ACN 

Però això no succeirà: el Partit Popular i bona part de la societat espanyola no està disposada a acceptar les demandes “de estos tacaños y egoístas catalanes”, la versió que els ha anat venent la caverna mediàtica (i no tan caverna) i que s’ha anat endinsant dins la pell de la societat espanyola com xeringa disposada a fer una transfusió de sang. 

A Espanya ja creuen que Catalunya és una regió mantinguda econòmicament que, a sobre, reclama poder prohibir l’educació en castellà amb l’objectiu d’eliminar aquesta llengua del nostre petit país. Un odi que cada cop comença a ser més fort a la Meseta i que està trobant resposta per part d’una societat catalana que per primer cop en tres-cents anys sembla disposada a no callar i a posar pit i collons per canviar el que sembla una broma de mal gust.

Davant d’aquest panorama, Mas només té dues opcions, les dues igual de doloroses i que Jordi Pujol ja va batejar com la disjuntiva “independència o rendició i conseqüent desaparició”. Diem que qualsevol d’ambdues opcions és igual de terrible per a la federació nacionalista perquè qualque de les dues suposa perdre vots i suport electoral a no ser que es realitzi una tasca de pedagogia al conjunt del nostre país d’aquelles que semblen impossibles i impensables.

I aquí estem, amatents als moviments que fa el partit de la indefinició i l’ambivalència per antonomàsia de Catalunya. De moviments que puguin generar simpaties en podem trobar per a tots els gustos: el pacte dels Pressupostos amb el PP i la cessió de la vicepresidència de la CCMA als conservadors espanyols per una banda o la cada cop més estreta relació amb ERC (més per sota la taula que no pas a cara descoberta) per a la consecució del pacte fiscal que està portant a un destacadíssim increment de les converses entre Artur Mas i Oriol Junqueras de cara al que a CDC veuen com l’escenari negre.

Veurem com acaba tot plegat, però els moments decisius sembla que ja estan començant a arribar: a CDC preparen les ponències de cara al seu nou Congrés i a UDC l’alcalde de Vic Josep Maria Vila d’Abadal ja ha anunciat que presentarà batalla a l’incombustible Josep Antoni Duran i Lleida per a treure-li la cadira o, com a mínim, obligar-lo a canviar el discurs envers el secessionisme. Pot semblar que no, però l’espectacle polític segueix, res és el que sembla i tot està a punt de canviar.


dimecres, 22 de febrer del 2012

Les balances fiscals, una realitat incòmoda per a l'espanyolisme

Aquest dimecres s’ha presentat al Parlament una proposta de Llei d’Esquerra Republicana (ERC) encarada a publicar anualment les balances fiscals entre Catalunya i Espanya. El més destacat, no ha sigut però la presentació de la llei ni la seva aprovació per part de la cambra sinó quines simpaties i quins recels ha rebut aquesta a la cambra catalana un cop s’ha sotmès a votació.

Intervenció de Maria Senserrich (CiU) durant la presentació al Parlament de la Llei de presentació de les balances fiscals
 
El resultat ha sigut d’àmplia victòria del sí, doncs de les vuit formacions presents al Parlament un total de sis s’han inclinat per a dur a terme la publicació d’aquestes dades que mostren, en exercicis anuals, les aportacions que cada territori envia al pot comú de Madrid i, un cop fet aquest enviament, quina quantitat torna a cadascun dels territoris per a inversió pública. La clau del sistema rau en l’anomenada “solidaritat interterritorial”, un concepte que fa referència als diners que les comunitats més riques aporten al pot i no se’ls torna sinó que s’envia a aquells territoris amb un nivell de renda més baix –comparativament– amb l’objectiu que puguin desenvolupar-se i assolir, com a mínim, la mitjana estatal.

Però tornem al Parlament. Dèiem que el ple ha aprovat per una amplíssima majoria la demanda de publicació de les balances fiscals anuals de Catalunya. Només una vintena dels 135 diputats que formen l’hemicicle han votat en contra de la presentació pública d’aquestes dades. Un fet curiós és que els dos partits polítics que s’han inclinat pel “no” han sigut aquells que acostumen a enervar el nacionalisme espanyol més intransigent tot emmascarant-se en una defensa de la igualtat i la màxima llibertat; és a dir, el Partit Popular (PP) i Ciutadans (C’s). És especialment interessant la posició d’aquestes dues formacions en la votació d’avui per la seva clara contradicció amb el seu discurs habitual. Sovint, tant PP com C’s han defensat i lluitat aferrissadament per instaurar el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya sota l’excusa de la màxima llibertat en què “cada pare o mare pugui escollir la llengua en què vol que el seu fill sigui escolaritzat”. En canvi, aquest dimecres, tant populars com la formació liderada per Albert Rivera s’han negat rotundament a que la Generalitat faci un exercici de màxima llibertat com és fer públiques dades de caire informatiu com poden ser les balances fiscals. Unes dades que, fetes públiques, garanteixen una major transparència de la màxima institució del país.

Un d'aquells mapes que exposa la realitat de l'Estat espanyol en termes econòmics i nacionals

Casualment, la negativa d’aquests dos partits és amb una proposta en què, un cop més (i ho podem saber per les balances publicades l’any 2008), es mostra l’increïble dèficit fiscal que pateixen el conjunt de territoris de parla catalana (allò que se’n diu Països Catalans i que tanta urticària causa a les dues formacions que han votat negativament): les Illes, Catalunya i el País Valencià.

Esperem amb total sinceritat que el “no” a la proposta d’ERC no hagi vingut motivat pel fet que les dades corroboren el que en paraules dels membres de Solidaritat Catalana (SI) és un autèntic espoli fiscal de Catalunya per part d’Espanya. Si així fos, PP i Ciutadans quedarien en una posició incòmoda, moralment a l’alçada del betum.


dilluns, 28 de novembre del 2011

Experts en tergiversar la realitat

Poc abans de les eleccions espanyoles d’aquest passat 20 de novembre, el diari amb seu a Madrid ABC anunciava en portada un reportatge sobre el funcionament del Parlament de Catalunya i l’existència de quatre diputats dels 135 que formen la cambra que realitzaven –i segueixen realitzant– les seves intervencions davant la resta de diputats en llengua castellana. Fins aquí, res noticiós. La cosa però canvia en observar com apostà per titular aquest fet  el diari: “Cuatro por la libertad”. Sí, una altra d’aquelles frases del nacionalisme espanyol que pretenen convèncer l’opinió pública de Madrid que a Catalunya el nacionalisme català no afluixa mai en la seva pressió contra todo lo común entre los catalanes y el resto de españoles. Si el titular ja era més que suggeridor, el subtítol no tenia pèrdua: “Son los únicos diputados que desafían al nacionalismo y hablan en español en el Parlamento catalán”. Feia temps que, personalment, no veia tanta demagògia i ignorància concentrada a les pàgines de l’ABC, un diari que ja habitualment demostra observar amb ulleres de cul de got la realitat catalana però que amb aquesta portada aconseguia fer un pas més cap a la seva total desacreditació, de moment només superada per La Gaceta del grup Intereconomía. Explicaré el perquè del meu posicionament.

La portada de l'ABC en qüestió

Primerament, el diari fundat per Luca de Tena parla de el nacionalismo, com volent deixar clar que l’únic nacionalisme existent és el català. Perquè és cert, el nacionalisme espanyol no existeix, eh? Les declaracions patriòtiques i exacerbades de Bono, Aguirre o d’altres que es fan dir periodistes com Pedro J. Ramírez, no són espanyolistes, defensen el bien común, oi? Dir que Carme Chacón no pot ser la nova líder del PSOE perquè “és catalana” no és pas un comentari nacionalista, no? Potser és patriòtic? En definitiva, una mostra més de la incapacitat de les ments espanyoles d’entendre el terme “nacionalisme”, derivat del mot “nació”.

Però endinsem-nos en el contingut de la portada. El que més sobta llegint titular i subtítol és que el diari presenta els quatre diputats com a rebels, dient que “desafien” al catalanisme. Res més lluny de la realitat. Al Parlament de Catalunya mai s’ha sentit cap crítica de cap diputat que anés en el sentit de vexar o faltar el respecte dels diputats que, lliurement, han optat per emprar la llengua castellana a la cambra catalana. De fet, la presència del castellà al Parlament deixa constància de l’existència de més d’una llengua en la nostra societat, cosa per la qual ens hauríem de sentir orgullosos tots els catalans pel que representa el castellà: una eina de gran utilitat per a moure’ns pel món cada cop més globalitzat que tenim. I, evidentment, per un altre motiu: sense els catalans castellanoparlants mai s’assolirà a Catalunya una majoria prou sòlida com per decidir grans temes de país com poden ser, sembla que a curt termini, la consecució del concert econòmic o, ja amb més temps, l’autodeterminació de Catalunya com a nació que és, mal pesi a alguns.

Per altra banda, tornant a la portada del sempre amigable amb els catalans ABC, costa entendre com en sortir alguns diputats parlant en castellà als òrgans de representació de Catalunya se’ls presenta als mitjans de Madrid com a herois i, en canvi, quan un diputat o senador intenta parlar en català, basc o gallec a les cambres de representació espanyoles (Congrés i Senat) de seguida rep la reprovació dels diputats del sempre progressista, moderat i respectuós amb les minories Partit Popular i com des de la caverna mediàtica madrilenya se li llença la cavalleria per sobre en qüestió de segons desacreditant l’ús de la resta de llengües amb presència a Espanya “porque es muy caro introducir sistemas de traducción y en un país normal esto no se produce”. Davant aquesta resposta, ja em perdonareu, diria a tota aquesta colla d’especialistes en remenar excrements que ja podrien aprendre, com a mínim, català i gallec, que són idiomes ben propers al castellà i que per entendre'ls no fa falta ser un master of the universe (també convinc que amb el basc la cosa ja és un pèl més complicada).

El darrer element a comentar, relacionat amb la portada i que confirma la desacreditació total del per a mi mai prou estimat diari ABC són els resultats de l’enquesta que el periòdic portava a la primera plana i que es resumia en el titular: “El PP supera a CiU en votos en Cataluña”. Em perdonareu que m’indisposi un moment per anar a consultar els resultats electorals del 20-N a Catalunya. Un momentet, eh? ... Bé, ja sóc aquí i, els resultats, aquí mateix:


Dient que CiU ha superat el milió de vots, el PSC ha assolit els 900.000 i el PP amb prou feines ha trencat la barrera dels 700.000 crec que no fa falta dir res més sobre el diari ABC, els seus reportatges i les seves enquestes sempre més que creïbles...


diumenge, 20 de novembre del 2011

Eleccions espanyoles 2011 - Seguiment de la jornada electoral del 20-N




La portada de l'Ara d'aquest dilluns, gran resum gràfic de les eleccions d'aquest 20 de novembre



dilluns, 7 de novembre del 2011

Quan els interessos particulars passen per sobre de la racionalitat

Rebia ahir d’un company l’enllaç al nou blog de Joan Miró, candidat per Barcelona de Convergència i Unió, on pretén exposar quins són els temes en matèria d’igualtat que el partit pensa portar i proposar al Congrés dels Diputats espanyol durant la legislatura que s’iniciarà un cop celebrats els comicis del 20 de novembre.

El primer que em va sobtar en llegir el que allà hi havia escrit eren algunes propostes. Miró feia referència directa a la despatologització i normalització de la transsexualitat en la societat i una mica més endavant en el redactat, deixava anar això:
“Els diputats de CDC que surtin escollits després del 20-N no permetran que es revisin a la baixa els nostres drets [els del col·lectiu LGBT: Lesbianes, Gais, Bisexuals i Transsexuals]”
Caram! El primer que em va passar pel cap, va ser Josep Antoni Duran i Lleida, el número 1, el cap doncs, de la llista on també trobem a Joan Miró. Duran i Lleida, polític que ha defensat en reiterades ocasions les teràpies psicològiques als homosexuals, pensa mantenir els drets de què gaudeix actualment el col·lectiu LGTB? Hem de tenr en compte, també, que la llei de matrimonis homosexuals aprovada pel PSOE en la primera legislatura de Zapatero s’inclou en aquests “drets”. Ràpidament, em vaig fixar en un detall de la frase que a primera vista no havia percebut. Potser alguns ja l’haureu vist. Es tracta de les primeres quatre paraules de la frase. “Els diputats de CDC”. Ah, alerta! Resulta que aquest seguit de drets només els defensaran aquells membres de la llista que pertanyen a Convergència. I els d’Unió? Doncs sembla que no, com a mínim aparentment. “Molt bé, doncs anem a saber qui és d’Unió en la llista de CiU del proper 20-N”, vaig pensar. Va ser fàcil.

dilluns, 17 d’octubre del 2011

Esquerra 2003-2011: radiografia d’una època convulsa

A principis d'aquest mes d'octubre finalitzava el procés de renovació directiva d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) amb l’entrega del testimoni de president que Joan Puigcercós feia a Oriol Junqueras. Un canvi en l’esfera més alta del partit que arriba per canviar el rumb d’ERC després de la patacada electoral més sonada de la formació independentista fundada l’any 1931. Per entendre aquest daltabaix en els comicis i el viratge de la nova direcció nacional, realitzem a continuació un petit repàs del què ha passat al voltant d’ERC en els darrers vuit anys.

L’hora del canvi (2003)
L’any 2003, Esquerra Republicana de Catalunya obtenia els seus millors resultats en unes eleccions des de la Segona República (1931-1936). Josep-Lluís Carod-Rovira obtenia 23 diputats en una cambra catalana que veia com els partits d’esquerra sumaven majoria després de dues dècades i com Convergència i Unió s’allunyava definitivament de la majoria absoluta baixant fins als 46 escons i perdent els comicis contra el PSC de Pasqual Maragall en nombre de vots. “Aquest és un escenari que demostra que els catalans volen un canvi després de 23 anys. Cal que entri aire fresc a Palau [de la Generalitat]”, deia Carod-Rovira. Sens dubte, les declaracions demostraven que el partit hegemònic durant els anys trenta del segle passat apostava per apartar Convergència i Unió del poder en un exercici d’higiene democràtica i donar la presidència de la Generalitat al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), liderat en aquells moments pel líder del sector catalanista i carismàtic exalcalde de Barcelona, Pasqual Maragall.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Un PP ‘catalan friendly’

Des de fa unes setmanes, la relació d’amor-odi que el Partit Popular (PP) té amb Catalunya ha tornat al primer dels dos adjectius després de mesos i mesos d’estar ancorat en el segon. Sembla que a dia d’avui els conservadors s’han adonat que anar contra Catalunya no els permetrà assegurar-se la majoria absoluta en les eleccions d’aquest proper 20 de novembre o, si més no, legitimar-la. Sota l’estora queden doncs amagades, momentàniament, les qüestions identitàries i lingüístiques que fins fa ben poc seguien promovent els populars però que ara els podrien suposar un obstacle important per penetrar electoralment al Principat on, sense anar més lluny, ja van quedar-se amb un mal sabor de boca a les eleccions generals del 2008, després d’adonar-se que en només un sol territori dels que actualment formen Espanya, aquest, no van poder certificar un augment en vots i diputats.

Jorge Fernández-Díaz, gat vell i cara amable i pragmàtica del PP a Catalunya, és candidat per Barcelona aquest 20-N.

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Arriba Junqueras; finalitza la divisió interna d'ERC?

Oriol Junqueras ja és, oficialment, president d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). En el seu primer discurs després de ser proclamat president es va plantejar, a grans trets, dos objectius: “unir i reflotar Esquerra.” Dues fites que no caldria assolir si l’anterior direcció no hagués dut a terme una política que s’ha acabat demostrant erràtica. Sóc dels que creu, però, que el plantejament que en un principi es va fer no era pas ni negatiu ni erràtic. L’objectiu era portar l’alternança de govern a Catalunya creant una aliança amb els partits d’esquerra i, per tant, avantposar, per primer cop en la història contemporània d’ERC, l’eix ideològic a l’eix nacional, cosa que significava trencar amb una manera de fer comuna de les successives direccions del partit des de la recuperació de la democràcia. Així, quin va ser el problema? Doncs que una gran part dels votants d’Esquerra, que sempre havien donat una importància cabdal a l’eix nacional i a tot allò que servís per a fer avançar el país en el seu camí cap a l’emancipació nacional, se sentiren traïts. Però alerta. No amb els tripartits en general. Sinó amb el segon tripartit i les característiques i diferències que presentava respecte del primer.

Oriol Junqueras durant el seu primer discurs com a president d'Esquerra Republicana de Catalunya

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Compte enrere per a conèixer el full de ruta de CiU

Coincidint amb el darrer dia d’aquest mes d’octubre en què ja estem immersos, la comissió per al pacte fiscal del Parlament de Catalunya presentarà les conclusions de l’esborrany de proposta de nou model econòmic per a Catalunya que el Govern haurà d’enviar a Madrid (un cop l'aprovi el Parlament) amb l’objectiu de negociar un nou encaix fiscal del Principat dins d’Espanya. L’activa participació i mà estesa d’Esquerra Republicana amb el Govern de Convergència i Unió en aquest tema acabarà propiciant que la iniciativa portada a terme per part de la comissió parlamentària sigui força ambiciosa, eliminant la possibilitat que hi havia que CiU pretengués portar una proposta descafeïnada de concert econòmic que no adoptaria ni aquest nom després de veure com des de les files de la federació nacionalista s’hagués optat per definir aquest nou marc de relació econòmic com a “pacte fiscal”, traient l’afegitó de “en la línia del concert econòmic” per haver d’evitar qualsevol comparació amb els models vigents tant al País Basc com a Navarra.

CiU i ERC, juntament amb el diputat no adcrit Joan Laporta, van aprovar la setmana passada una resolució a favor d'un model de pacte fiscal fora del règim comú

diumenge, 11 de setembre del 2011

Albert Rivera, el do de la paraula al servei de l’espanyolisme recalcitrant

Ha sortit en els darrers dies com l’abanderat de la llibertat al nostre país. Albert Rivera, president de Ciutadans, ha tingut un orgasme desbocat amb la darrera sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Per fi per a ell, la instància judicial de referència al Principat ha respost la demanda de tres famílies perquè els seus fills puguin rebre l’ensenyament a parts iguals entre llengua catalana i llengua castellana eliminant així l’actual desequilibri a favor del català a les escoles.   

El líder de Ciutadans (C's), Albert Rivera, en una compareixença pública l'any 2007

Rivera ha sortit ràpidament a la palestra a indicar que aquesta sentència és una victòria del “sentit comú” perquè la interlocutòria del TSJC permetrà que, per fi, “es puguin fer classes en castellà deixant de banda l’assignatura de gramàtica castellana pròpiament dita.” I, ràpidament, fent ús de la seva gran capacitat retòrica –que cal reconèixer– ha sortit a indicar que Ciutadans (C’s) no vol carregar-se el català, senzillament vol “que les dues llengües oficials de Catalunya, el castellà i el català, estiguin en igualtat de condicions a l’escola”. L’objectiu d’aquest canvi és crear “un model de convivència lingüística entre les dues llengües oficials”, cosa que significa que per al líder de Ciutadans a dia d’avui no hi ha convivència lingüística i que per tant, la situació més o menys d’igualtat entre ambdues llengües a la societat catalana no es produeix. Si algú coincideix en l’opinió de Rivera, li recomano que surti al carrer i comprovi de nou el que creu.

dimecres, 17 d’agost del 2011

La poca vista socialista: rebutjar el grup propi al Congrés espanyol

 
Finalment sembla que el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) tornarà a renunciar a tenir veu pròpia al Congrés dels Diputats, la cambra legislativa espanyola. Tot i que cap dirigent hagi fet aquesta declaració explícita, aquesta conclusió que presentem és el resultat del full de ruta que s’ha marcat el PSC pel propers mesos. Davant l’anunci d’avançament electoral del cap de govern espanyol, els socialistes catalans han optat per mantenir el seu congrés per finals d’any, és a dir, per després de les eleccions generals. És una manera discreta de dir que el grup propi ni hi és ni se l’espera, ja que en cas que la militància li donés el vot favorable, aquesta decisió es produiria un cop la cambra espanyola ja s’hauria constituït de nou i, per tant, quan el registre per inscriure els grups parlamentaris ja s’hauria tancat. Una manera, com dèiem, molt discreta de dir que les aspiracions del principal partit d’esquerres de Catalunya tendeixen a la nul·litat.

Tot sembla indicar que el PSC seguirà formant part indissoluble del PSOE al Congrés. Així, les campanyes electorals en clau espanyola dels socialistes catalans, com la del 2008 (a la imatge), sembla que continuaran

Certament, que el PSC no es vulgui treure la bena dels ulls i actuar d’una vegada per totes amb autonomia allà on es couen les castanyes és una vertadera llàstima perquè la decisió socialista de tapar-se la boca amb esparadrap no fa res més que seguir donant ales al centredreta català de Convergència i Unió (CiU). La formació liderada per Artur Mas ha sigut la parella de ball preferida tant de PP com de PSOE en les legislatures en què aquestes dues forces no han disposat de majoria absoluta. I ho ha sigut per diversos motius. D’una banda per la inexistència d’una tercera força amb implantació al conjunt d’Espanya que pugui decantar la balança cap a uns o altres. A la resta de democràcies europees aquesta tercera via existeix i actua quan el sistema no atorga una majoria absoluta a cap de les dues formacions majoritàries. Parlem de partits com els liberaldemòcrates al Regne Unit o els liberals de l’FPD a Alemanya. Aquests darrers, sense anar més lluny, gràcies al seu paper de tercera força han format part de la pràctica totalitat d’executius alemanys en els darrers 50 anys, ja fos amb els conservadors de la CDU o amb els socialdemòcrates de l’SPD. L’altre motiu pel qual CiU ha estat i sembla que seguirà essent la força idònia per al pacte és la seva àmplia representació al Congrés espanyol (entre 10 i 18 escons segons la legislatura) gràcies al fet que sigui una força nacionalista d’un territori molt poblat –i, per tant, amb força escons al Congrés– com és Catalunya. La demografia catalana doncs, els permet presentar-se com un soci de govern estable sense necessitat de pactar amb cap altra petita força del Congrés (amb CiU ja n’hi ha prou per sumar majoria).
 

dimarts, 16 d’agost del 2011

La Jornada Mundial de la Joventut, un acte més que qüestionable


Aquesta setmana se celebra a Madrid la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ), un acte que anualment celebra l’Església catòlica en una ciutat del planeta amb l’objectiu de transmetre la moral cristiana a les noves generacions i frenar "el laïcisme que s’estén cada cop més pel món", un fet que en la meva opinió és inherent a l’evolució que porta realitzant l’ésser humà des que va aparèixer sobre la superfície de la Terra. Doncs bé, coincidint amb aquest acte diversos col·lectius han decidit organitzar-se i protestar per la visita papal a Espanya o, més ben dit, per com serà la visita papal a Espanya. Entre els organitzadors hi podem trobar des del moviment del 15-M i associacions d’ateus i agnòstics fins a entitats catòliques com Redes Cristianas o Crishom. Els motius per a la protesta són diversos però convé escoltar amb deteniment els que vénen des de moviments que pertanyen i se senten dins l’Església catòlica com aquests que acabem d’esmentar i que ha recollit el diari Público aquesta setmana.

La JMJ, un acte que anualment celebra l’Església catòlica en una ciutat del planeta amb l’objectiu de “transmetre la moral cristiana a les noves generacions i frenar el laïcisme que s’estén cada cop més pel món”

Redes Cristianas o Crishom són associacions de cristians amb implantació a Espanya que s’han mostrat reticents a la visita del Papa a Madrid pels postulats que ha decidit adoptar l’Església en aquest viatge a l’estat espanyol. El primer dels dos col·lectius es mostra contrari a les idees que l’Església té de l’Estat. Per a aquesta associació, l’Església ha d’entendre que en la societat actual amb una democràcia consolidada i multiconfessional (així com també amb gran part de la població agnòstica o atea) no és comprensible defensar que els estats com Espanya hagin de declarar-se catòlics i que per tant només els membres d’una fe siguin considerats “ciutadans de primera” pel fet de creure en la religió oficial del país. Per altra banda, Crishom, una associació que aglutina cristians gais i lesbianes, defensa que si la visita del Papa ha de mostrar un model d’Església que exclou creients per la seva condició sexual (gais, lesbianes o transsexuals) o d’estat civil (divorciats o casats en segones núpcies), val més que aquesta no se celebri, ja que mostrarà una imatge d’església de la qual molts en queden exclosos.

dilluns, 15 d’agost del 2011

El model alemany o com endur-se els nacionalistes per davant


A Alfredo Pérez Rubalcaba només li faltaria aconseguir que el PP no obtingués majoria absoluta en les eleccions generals de la propera tardor perquè tot li surti rodó. En un moment en què els socialdemòcrates de tot el món es troben en un moment de descol·locació absoluta, el candidat incombustible dels socialistes ha pujat a l’arena electoral i, en qüestió de dies, ha aconseguit capgirar la tendència de les enquestes, passant d’una davallada que semblava no tenir fons a una recuperació de les files socialistes que també ha portat una petita baixada de la intenció de vot del PP, que duia anys pujant i pujant fins arribar a sondejos que li pronosticaven gairebé la meitat dels sufragis que s’expediran en les properes eleccions generals espanyoles. A més, Rubalcaba ha arribat al lideratge de facto del PSOE (és candidat a les eleccions més importants a les que acudeix el seu partit) amb propostes que no ha hagut ni de preparar perquè han sorgit del Moviment del 15-M, que ara fa tres mesos que va començar a plantejar propostes de canvi i noves mesures per aconseguir recuperar la confiança de la ciutadania en la política.

El candidat socialista i líder de facto del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba

Una de les mesures que el moviment dels indignats ha demanat que s’apliqui, i que Rubalcaba s’ha posat com a fita si guanya els comicis del novembre, és la reforma de la llei electoral “amb l’objectiu de fer més proporcional l’actual sistema electoral”. Sota aquest objectiu a priori tan noble, el candidat socialista ha declarat que el canvi en la llei electoral passaria per apropar-la al model alemany. “A mi me gusta mucho el modelo alemán”, ha declarat. De seguida tothom ha anat a cercar com és aquest model i n’han començat a cantar les coses bones que té. “És un sistema molt més proporcional”, “practiques un doble vot: esculls una llista electoral nacional i votes un candidat pel teu districte electoral”... Tot plegat sembla una millora si observem els punts bàsics que alhora són els forts del sistema de les terres alemanyes. Però si ens endinsem en les regles del joc i coneixem com està compost el Parlament federal alemany (l’anomenat Bundestag), alguns arribem a pensar que la maniobra del candidat socialista té un doble objectiu i no només millorar la proporcionalitat i per tant la qualitat democràtica de l’estat espanyol.

dijous, 11 d’agost del 2011

El pla Rajoy per les generals i l’obstacle de la darrera illa socialista

A finals d’aquest juliol, coincidint amb el darrer consell de ministres del govern espanyol abans de les vacances d’agost, el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va anunciar l’avançament de les eleccions generals al proper 20 de novembre, coincidint amb el 31è aniversari de la mort del darrer dictador que ha tingut Espanya, el general Franco. Aquest anunci suposa retallar quatre mesos la legislatura vigent amb l’objectiu d’oficiar el canvi de govern el més ràpid possible per a poder fer front a les estrictes mesures que caldrà seguir imposant els propers mesos per evitar la caiguda del quart estat més gran de la zona euro en volum econòmic i demogràfic, només per darrere d’Alemanya, França i Itàlia (aquest darrer també en el punt de mira, per cert). La mesura anunciada per Zapatero, entronca amb la demanda que tant Mariano Rajoy com el conjunt del seu grup, el Partit Popular, porta mesos llançant a l’opinió pública.

La majoria de barons del PP frisen perquè Rajoy arribi ja a la Moncloa i poder així començar les necessàries però impopulars retallades

La idea de Rajoy
Els plans de Rajoy passen per arribar com més aviat millor a la Moncloa per dos motius. D’entrada cal posar en marxa les mesures per pal·liar el dèficit existent (això requerirà retallades en potes de l’estat del benestar, ja sigui educació, serveis socials i/o sanitat) i fer les reestructuracions necessàries en diversos àmbits, dels quals el que corre més pressa és el del mercat laboral espanyol (no pot ser que la taxa d’atur sigui sempre el doble que la de la resta de països de la Unió Europea). El segon motiu és merament electoralista però sembla que és el que més por fa als populars. Després de les eleccions autonòmiques del passat mes de maig, el PP ha pujat al poder de la pràctica totalitat d’autonomies on hi havia comicis, només ha perdut a Astúries i a Navarra fruit d’un parell d’errors que ells mateixos han comès (a Astúries l’expopular Álvarez-Cascos ha convençut la majoria dels seus conciutadans i ha pres el lloc al PP amb el seu partit Foro Asturias i a Navarra la Unión del Pueblo Navarro-UPN que fins fa un any es presentava amb el PP ha guanyat les eleccions i pactant amb el PSN ha deixat els populars fora del govern foral). I amb un blau quasi monocolor a Espanya (només Andalusia i Euskadi queden en mans socialistes), els nous presidents autonòmics del PP, que acaben d’assolir el poder, s’han posat les mans al cap en veure el dèficit existent a les arques dels governs regionals. Si al desembre amb l’arribada de CiU al govern de Catalunya començaven les retallades dràstiques al nostre petit país, ara són aquests nous governs populars els que han de retallar a tot arreu si no volen que els governs de les regions espanyoles entrin en fallida econòmica després d’acumular ja un munt d’impagaments. Però clar, si comencen a retallar la imatge del PP serà la que se’n ressentirà, i Rajoy no vol pas manifestacions com les que ja han començat a Catalunya en contra de retallades socials en plena campanya electoral. Així que, per no cremar-se al darrer moment Rajoy no pensa parar de demanar un nou avançament electoral per evitar que les retallades comencin abans que se celebrin les eleccions. Només calia veure la portada del diari conservador La Gaceta després de l’anunci de Zapatero per veure que al PP la data encara els quedava massa lluny: “Hay que adelantar las elecciones adelantadas”. Més clar, l’aigua.

dilluns, 18 de juliol del 2011

El perquè del “sí” del PP i el “no” del PSC als Pressupostos


Convergència i Unió creu que té la paella pel mànec per demanar un nou “pacte fiscal” a Madrid però a dia d’avui és Mas qui depèn del PP al Parlament i no Rajoy qui depèn de CiU al Congrés

Aquesta setmana es tramiten al Parlament de Catalunya els Pressupostos de la Generalitat per al 2011, uns comptes que arriben finalment a la cambra amb mesos de retard i amb, finalment, una majoria que els recolzarà tot i significar la primera reducció de la despesa de la màxima institució de Catalunya. Una reducció que afectarà, en major o menor mesura, a l’estat del benestar present al nostre petit país mediterrani.

L’executiu de Convergència i Unió, al govern des del passat desembre, ja ha obtingut la garantia del Partit Popular que els comptes podran tirar endavant. Els diputats comandats per Alícia Sánchez-Camacho s’abstindran en la votació permetent que CiU pugui tombar les esmenes de la resta de grups que, apartant al PP, sumen 54 vots davant els 62 de la federació nacionalista.

Les converses per al pacte fiscal ja han començat i al PP no estan disposats a que els nacionalistas els colin un gol

divendres, 20 de maig del 2011

Plataforma per Catalunya: l’amenaça del vot ocult

Sovint el vot ocult a Catalunya ha sigut associat al Partit Popular, la força política que habitualment ha presentat un programa electoral més reticent i contrari a l’obtenció d’un més alt grau d’autonomia per al nostre país. En aquest context, en cada contesa electoral que s’ha produït al Principat des de la recuperació de la democràcia a finals dels anys setanta del passat segle, el partit que actualment lidera Alícia Sánchez-Camacho ha obtingut sempre uns resultats molt més favorables en les eleccions que el que els sondejos pronosticaven setmanes o dies abans dels comicis, ja fossin municipals, nacionals o espanyols. 

Sovint el "vot ocult" a Catalunya ha sigut associat al Partit Popular

Des del passat mes de novembre sembla però que una altra força política ha robat gran part del sac del vot ocult al Partit Popular. Es tracta de Plataforma per Catalunya (PxC). Molts encara recordem la nit electoral del passat 28 de novembre en què durant gran part de l’escrutini (fins vora dues terceres parts d’aquest) la formació xenòfoba liderada per Josep Anglada obtenia uns gens menyspreables 3 escons al Parlament de Catalunya, igualant en nombre de vots a partits com Solidaritat Catalana per la Independència (Joan Laporta) o els Ciutadans d’Albert Rivera.

I el que feia realment sorprenent aquest fet era que a pràcticament ningú se li havia ocorregut atorgar un nombre de vots tan alt a la PxC. Per què? Doncs perquè cap de les enquestes publicades durant les setmanes anteriors preveien l’accés de la plataforma xenòfoba i cap li donava més d’un 1,5% dels sufragis enfront del 3% necessari per accedir a la cambra legislativa catalana per primera vegada.

L'amenaça de Plataforma per Catalunya (PxC) es féu palesa durant la nit electoral del passat 28-N

Enquestes com les d’El Periódico o La Vanguardia indicaven l’accés de Joan Laporta amb una parell de diputats i el manteniment de Ciutadans mentre que d’altres com la realitzada per RAC1 encertaven gran part dels resultats i situaven en 4 escons el partit de Joan Laporta i 3 el d’Albert Rivera mentre preveien entre 62 i 63 escons a la Convergència i Unió que finalment guanyà els comicis amb la primera d’aquestes dues xifres. Però, insistim, de Plataforma per Catalunya, ningú en parlava. Ni les enquestes que més s’aproparen al veredicte dels ciutadans aquell 28 de novembre. Aquest fou el motiu pel qual la gran majoria ens sorprenguéssim en veure una part del formatge, que realitzat per TV3 representava la composició del nou Parlament, amb el logotip de la PxC. Perquè cap estudi previ ho esperava.

Sense cap mena de dubte, que PxC no aparegués en cap enquesta fou perquè la gran majoria de ciutadans que acabaren decantant-se per aquesta opció a les eleccions nacionals no indicaren el seu vot o, com a mínim, no pas aquell que acabarien emetent realment. I això és el que des de sempre havia succeït a Catalunya amb el PP. Molta gent el votava (el partit conservador espanyol ha aconseguit en les eleccions celebrades les darreres dues dècades més de 300.000 vots al conjunt del país) però poca ho admetia i ho feia públic en les enquestes.

Per aquest motiu, crida molt l’atenció l’enquesta que la setmana passada publicava El Periódico de Catalunya per als resultats a l’Hospitalet de Llobregat aquest proper 22 de maig. Segons es desprenia de l’enquesta, el partit de Josep Anglada obtindria un 4,5% dels vots a l’Hospitalet, pràcticament duplicant el resultat previst per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC, amb un 2,7%) i aconseguint el que seria una tercera part dels vots de Convergència i Unió en aquesta ciutat (13,9%). Amb aquestes xifres, PxC tindria a tocar l’accés al consistori hospitalenc, situat en el 5% dels sufragis. I a això li hem d’afegir el fet que no estem parlant d’una població qualsevol, on amb un parell de centenars de vots es pot obtenir un regidor, sinó que parlem de la que és la segona ciutat de Catalunya amb més de 250.000 habitants.

Segons es desprenia de l’enquesta d'El Periódico, la PxC de Josep Anglada tindria bastants números d'obtenir regidor a l’Hospitalet

Si ni apareixent en les enquestes, el partit de Josep Anglada gairebé s’escolava al Parlament el passat 28 de novembre, què pot arribar a passar aquest proper 22 de maig on, com ja hem indicat, el citat partit té moltes opcions d’aconseguir representació en molts municipis on ara no en té (cas de l’Hospitalet de Llobregat que acabem de presentar) i consolidar o ampliar aquesta en els municipis on ja és present (sens dubte, l’exemple més clar d’aquest grup seria Vic, on aspira a esdevenir la força més votada)?

El 22 de maig ens ho dirà. De fet, els ciutadans ho decidirem. Però anem amb compte amb el que fem perquè donant peixet a un partit filofeixista amagat darrere la màscara de la xenofòbia ens la juguem. I molt.

Més informació sobre la ideologia de l'artífex de "Plataforma per Catalunya"

.

dilluns, 16 de maig del 2011

Els independentistes de l’SNP obtenen la majoria absoluta a Escòcia

Com ja vam avançar el passat dia 5 de maig, finalment el Partit Nacional Escocès (Scottish National Party, SNP) ha aconseguit la majoria absoluta al Parlament de Holyrood. A més, el partit que lidera Alex Salmond ho ha fet amb una majoria absoluta més que incontestable, obtenint 69 dels 129 diputats que composen la cambra escocesa, el que representa gairebé un 60% dels escons. Aquest resultat abassegador ha portat l’SNP, en veu del seu líder, Alex Salmond, a garantir que en aquesta legislatura que tot just s’inicia “Escòcia celebrarà un referèndum. I ho farà abans del 2016.”

L'SNP ha assolit la majoria absoluta al Parlament escocès després d'obtenir 69 dels 129 escons de la cambra.

Tot faria pensar a priori que la majoria absoluta obtinguda pels nacionalistes escocesos i partidaris de l’estat propi garanteix l’èxit de la resposta afirmativa en la consulta. Però no ens enganyem, la política no és tan senzilla. La victòria de l’SNP no garanteix que Escòcia pugui esdevenir independent. Si que és cert que si la passada legislatura el partit de Salmond no va poder convocar un referèndum va ser per la manca de suports al Parlament, on només comptava amb els seus 47 diputats, els dos del partit dels Verds i la diputada independent Margo MacDonald, propera als postulats dels nacionalistes (la majoria absoluta són 65 diputats). Però tot i que amb la nova composició sortida de les urnes l’SNP té la potestat de fer el que vulgui al Parlament, no està tan clar que la majoria d’escocesos votin per l’autodeterminació de la nació escocesa. I és que la victòria de l’SNP no es deu només al fet que els independentistes l’hagin votat. El partit nacional escocès ha esgarrapat vots a laboristes, conservadors i, majoritàriament, liberaldemòcrates. Això significa que molts dels votants de l’SNP en aquesta darrera ocasió no defensen la secessió d’Escòcia però han optat per votar l’SNP en veure-hi un partit de confiança, de casa i que ha fet més que bé la feina a Holyrood durant la primera legislatura en què ha governat des de la instauració de l’autonomia escocesa ara fa 12 anys.

El partit nacional escocès ha esgarrapat vots a laboristes, conservadors i, majoritàriament, liberaldemòcrates.

Aquesta possibilitat de celebrar un referèndum i perdre’l és força clara si la consulta es realitzés aquest any. Tots els sondejos indiquen que prop d’un 30% dels escocesos és partidari d’un estat propi a dia d’avui. La prova que tothom té molt clara la derrota del “sí” es pot constatar escoltant i llegint les paraules del número dos del Partit Conservador a Escòcia (detractor de la independència), Murdo Fraser, que confirmà ara fa una setmana a l’ACN que el seu partit accepta el dret dels escocesos a convocar una consulta i que volen “el referèndum per la independència el més aviat” possible. Evidentment, els conservadors ni se’ls passaria pel cap convocar una consulta si tinguessin la mínima sospita que la majoria dels escocesos ha passat del “no” al “sí” a l’autodeterminació.

La victòria dels independentistes de l'SNP a la portada de l'edició digital del The Guardian

Sigui com sigui, Salmond disposa ara de força temps per capgirar la situació actual. Abans no es convoquin nous comicis a Escòcia per a renovar Holyrood passaran 5 anys (les legislatures dels parlaments autonòmics duraran un any més perquè les eleccions regionals no coincideixin amb les britàniques, previstes per d’aquí a quatre anys). Per a aconseguir-ho, ja ha començat a desgranar el seu projecte. D’entrada, apostarà per reclamar la sobirania fiscal –similar al concert econòmic basc– respecte a la resta del Regne Unit en el que representa una queixa força similar a la present a Catalunya (Escòcia paga més a Londres que no pas rep). Una altra de les propostes serà garantir que la corona britànica segueixi mantenint la posició de cap d’Estat si Escòcia esdevé independent. I a banda de tot plegat, també apostaran per l’estratègia que han seguit en aquestes darreres eleccions: la feina ben feta. Una manera de dir que l’SNP treballa per Escòcia, treballa amb eficiència i si ara l’SNP demana la independència respecte del Regne Unit, és que és el millor per al país de la gaita i la faldilla masculina.

A Londres, molts analistes ja veuen Salmond (àlies "l'home del somriure") com el millor polític britànic d'avui dia

La partida no ha fet més que començar i Salmond és molt bon estratega –ho ha demostrat amb els resultats obtinguts en les eleccions d’aquest maig–. Veurem si és capaç de capgirar la situació actual respecte a la independència d’Escòcia com ha aconseguit fer amb els resultats de l’SNP. El temps ens ho aclarirà. De moment però, el que ja sabem és que Salmond, l’home que molts analistes de la Bretanya ja han qualificat com el millor polític del Regne Unit actualment, encara el seu difícil repte amb el seu ja característic somriure. Amb il·lusió, sí senyor.

.

dilluns, 9 de maig del 2011

Els nacionalistes canaris plagien l'espot que féu CiU pel 28-N


S'apropen unes noves eleccions i les diverses formacions polítiques ja han començat a distribuir i emetre els seus anuncis de campanya electoral. Però el que més destaca a dia d'avui, és el de Coalició Canària (CC), el partit nacionalista que governa al govern autonòmic de l'arxipèlag de les Illes Canàries i que el proper 22-M opta a la reelecció. L'anunci, per aquells que van seguir la campanya del 28-N (les eleccions nacionals catalanes), és, com a mínim, molt similar al que va preparar CiU. Per a què ho comproveu vosaltres mateixos, a continuació teniu els dos vídeos promocionals. Primer el de CiU del passat 28-N, i després el de CC per a les eleccions d'aquest proper 22 de maig.

1) Anunci de campanya de Convergència i Unió (CiU):


2) Anunci de campanya de Coalició Canària (CC):



Vistos els dos vídeos, podem dir "simple casualitat", o hi ha quelcom més?


dijous, 5 de maig del 2011

Bildu, legalitzada

Ho hem avançat en aquest espai quan passaven pocs minuts de les 23:30 hores. Clicant al títol superior, o a "Més informació", pots accedir a la cobertura i actualitzacions fetes a l'entorn d'aquesta notícia abans que ho fessin els mitjans de comunicació en les seves edicions digitals. Darrera actualització: 01:45 hores.

dimecres, 4 de maig del 2011

Cas “Bildu”: es confirma la fragilitat de la democràcia espanyola


Finalment la democràcia espanyola seguirà al mateix nivell que la de països com Algèria, el Marroc, o l’Espanya de l’època de la Restauració: Bildu no es podrà presentar a les eleccions municipals del proper 22 de maig al País Basc i Navarra. Així ho han decidit aquesta passada nit de diumenge, quan faltava una hora escassa per a la mitjanit, els 16 magistrats membres de la Sala del 61 del Tribunal Suprem (TS). La màxima institució del poder judicial a Espanya ha decidit per 9 vots a favor, 6 en contra i un vot favorable a l’acceptació parcial de les candidatures d’aquesta coalició.

Els magistrats del Tribunal Suprem han decidit anul·lar totes les llistes de 'Bildu', una plataforma que engloba partits democràtics com Eusko Alkartasuna (EA) i Alternatiba

Però és que el veto a Bildu a presentar-se a les eleccions del proper 22 de maig als municipis d’Euskadi i Navarra no implicarà deixar fora de la “festa de la democràcia” a una plataforma de nova creació "que no és res més que un satèl·lit d'ETA" com han volgut fer creure els principals partits espanyols. No. Bildu és un projecte polític que engloba a d’altres formacions polítiques que fa dècades que es presenten a les eleccions. Entre elles, hi ha Alternatiba i un partit independentista de llarg recorregut com és Eusko Alkartasuna (EA). EA és un partit de govern, el que a Catalunya vindria a representar ERC. I és que el partit que actualment lidera Pello Urizar (imatge inferior) ha format part de l'executiu del País Basc en moltes ocasions des que es reinstaurà la democràcia l'any 1980. Però no només va formar part de l'Eusko Jaularitza durant dècades. També va arribar a presentar-se conjuntament amb el Partit Nacionalista Basc en comicis al parlament d’Euskadi. La seva fidelitat a les vies exclusivament democràtiques està, per tant, més que provada.

El secretari general d'Eusko Alkartasuna, Pello Urizar, durant la presentació davant la premsa del projecte 'Bildu'

Gorka Knörr, exvicepresident del Parlament Basc i exlíder d’EA comentava ara fa dos mesos a RAC 1, tan bon punt a Sortu se li va prohibir concórrer a les eleccions del 22 de maig, que “el pla B ja està dissenyat, i que aquest nou moviment partidari de l’autodeterminació del poble basc totalment contrari a la violència com a via per a assolir els seus objectius es presentarà amb altres partits i plataformes que ja han concorregut en altres comicis al País Basc”. Knörr feia referència a Eusko Alkartasuna.

L’arc parlamentari respon
Les reaccions polítiques a la decisió del TS no s’han fet d’esperar i n’hi ha hagut de tots colors. D’una banda, el Partit Popular i el PSOE han fet una interpretació més o menys favorable a la resolució. Mentre que els socialistes espanyols han optat per respectar-la “y que sea respetada”, el PP ha tret tota l’artilleria pesant i hem pogut sentir de la veu de Federico Trillo (aquell que cridà ¡Viva Honduras! en una visita a El Salvador) que la decisió del TS és “un triunfo de la democracia” perquè “no podía ser que ETA se pudiera presentar a las elecciones”.

Federico Trillo (PP): "La decisión del TS es un triunfo de la democracia porque no podía ser que ETA se presentara a las elecciones"

Fora de l’habitual discurs del PP sí que s’han pogut observar veus dissonants dins el socialisme. Un cop més, tan els socialistes bascos (PSE) com els catalans (PSC) han lamentat la negativa dels magistrats del Tribunal Suprem, fet que demostra que no tots els polítics (deixant de banda els partits nacionalistes) veuen tan clara la prohibició a Bildu de poder participar en el joc democràtic. 

L’estabilitat a Espanya, en joc
Però el que sembla que pot portar cua és la posició adoptada pel Partit Nacionalista Basc, que ha anunciat que amb la prohibició de concórrer als comicis de Bildu, “suspèn tota col·laboració” amb el Govern espanyol. Això no seria notícia dos anys enrere, quan CiU salvava els mobles –o, més ben dit, les votacions al Congrés– al PSOE de Zapatero. Però en el marc actual, en què la federació nacionalista ja no dóna suport al govern socialista (al·legant que no podien donar suport a un Govern que consideren que “falta a la seva pròpia paraula” per les promeses no complertes del president espanyol) i els partits d’esquerres tampoc degut a les polítiques dictades des de Brussel·les que ha hagut d’aplicar Zapatero (i qualificades “de dretes i neoliberals” per membres de partits com IU, ICV o ERC) al PSOE només li quedaven els nacionalistes bascos per a tirar endavant l’acció de govern al Congrés. Així doncs, amb aquest gir argumental radical que porta la negativa del PNB de col·laborar amb el govern espanyol, l’encara president haurà de fer mans i mànigues per no perdre les votacions. I és que en el poc menys d’any de legislatura que queda, l’executiu encara haurà d'afrontar i tirar endavant diverses lleis cabdals com la de Pressupostos Generals (PGE) que si no passen el tràmit al legislatiu, porten Espanya a una situació de bloqueig en un molt mal moment.

El líder del PNB, Iñigo Urkullu (centre), ha anunciat que els nacionalistes deixaran de donar suport al govern de Zapatero si 'Bildu' no es pot presentar. Per al PSOE pot significar una dificultat més abans d'acabar la legislatura

Arribats a aquest punt, només hi hauria dues opcions. O bé convocar comicis de forma anticipada o que el PP sortís al rescat del Govern –sí, ho heu llegit bé– i votés amb els socialistes. És evident que la segona opció és força improbable per no dir impossible (mai se sap què pot acabar passant). Però sens dubte, si s’arribés a aquest punt, tindríem davant dels nostres ulls la materialització d’una realitat que gairebé mai es fa palesa. Certament, PP i PSOE són dreta i esquerra, nit i dia. Però comparteixen un mínim comú denominador. Són, per davant de tot, espanyols. Nacionalistes espanyols. I això els uneix més que no pas els separa. Sobretot quan els afers d’Euskadi estan pel mig. Només cal preguntar-ho als bascos, prou bé que ho saben, ells...

.