Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Opinió. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Opinió. Mostrar tots els missatges

dilluns, 7 de novembre del 2011

Quan els interessos particulars passen per sobre de la racionalitat

Rebia ahir d’un company l’enllaç al nou blog de Joan Miró, candidat per Barcelona de Convergència i Unió, on pretén exposar quins són els temes en matèria d’igualtat que el partit pensa portar i proposar al Congrés dels Diputats espanyol durant la legislatura que s’iniciarà un cop celebrats els comicis del 20 de novembre.

El primer que em va sobtar en llegir el que allà hi havia escrit eren algunes propostes. Miró feia referència directa a la despatologització i normalització de la transsexualitat en la societat i una mica més endavant en el redactat, deixava anar això:
“Els diputats de CDC que surtin escollits després del 20-N no permetran que es revisin a la baixa els nostres drets [els del col·lectiu LGBT: Lesbianes, Gais, Bisexuals i Transsexuals]”
Caram! El primer que em va passar pel cap, va ser Josep Antoni Duran i Lleida, el número 1, el cap doncs, de la llista on també trobem a Joan Miró. Duran i Lleida, polític que ha defensat en reiterades ocasions les teràpies psicològiques als homosexuals, pensa mantenir els drets de què gaudeix actualment el col·lectiu LGTB? Hem de tenr en compte, també, que la llei de matrimonis homosexuals aprovada pel PSOE en la primera legislatura de Zapatero s’inclou en aquests “drets”. Ràpidament, em vaig fixar en un detall de la frase que a primera vista no havia percebut. Potser alguns ja l’haureu vist. Es tracta de les primeres quatre paraules de la frase. “Els diputats de CDC”. Ah, alerta! Resulta que aquest seguit de drets només els defensaran aquells membres de la llista que pertanyen a Convergència. I els d’Unió? Doncs sembla que no, com a mínim aparentment. “Molt bé, doncs anem a saber qui és d’Unió en la llista de CiU del proper 20-N”, vaig pensar. Va ser fàcil.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Un PP ‘catalan friendly’

Des de fa unes setmanes, la relació d’amor-odi que el Partit Popular (PP) té amb Catalunya ha tornat al primer dels dos adjectius després de mesos i mesos d’estar ancorat en el segon. Sembla que a dia d’avui els conservadors s’han adonat que anar contra Catalunya no els permetrà assegurar-se la majoria absoluta en les eleccions d’aquest proper 20 de novembre o, si més no, legitimar-la. Sota l’estora queden doncs amagades, momentàniament, les qüestions identitàries i lingüístiques que fins fa ben poc seguien promovent els populars però que ara els podrien suposar un obstacle important per penetrar electoralment al Principat on, sense anar més lluny, ja van quedar-se amb un mal sabor de boca a les eleccions generals del 2008, després d’adonar-se que en només un sol territori dels que actualment formen Espanya, aquest, no van poder certificar un augment en vots i diputats.

Jorge Fernández-Díaz, gat vell i cara amable i pragmàtica del PP a Catalunya, és candidat per Barcelona aquest 20-N.

dimecres, 5 d’octubre del 2011

Espanya: un país on exterminar cultures és ben vist

Aquest mes de juliol passat ha esdevingut una època d’or per a tots aquells a qui els agrada veure Espanya realitzant el seu paper de nació colonitzadora, totalitària i mediocre. Coincidint amb la darrera setmana d’aquell mes, dos tribunals espanyols diferents feien públiques dues resolucions antagòniques a allò que s’acostuma a definir com a sentit comú. La primera, la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que donava ordres a la Generalitat perquè fes les modificacions necessàries en el sistema educatiu de Catalunya amb l’objectiu d’incorporar la llengua castellana com a llengua vehicular a totes les escoles del Principat. Una manera directa de fer política per part del poder judicial i que a llarg termini pot comportar l’extinció de les dues llengües naturals d’aquest país, com explico en un altre article publicat en el bloc aquí present. La segona resolució, la sentència del Tribunal Constitucional contra la llei de l’aranès aprovada en el marc de l’Estatut de Catalunya del 2006 i que elimina la paraula preferent de la següent frase: “l’aranès és la llengua preferent a la Val d’Aran”, deixant sense validesa legal el que significava un pas bàsic per a la protecció de la llengua més minoritària del nostre petit país: l’aranès. 

La sentència del Tribunal Constitucional contra la llei de l’aranès deixa sense validesa legal el que significava un pas bàsic per a la protecció de la llengua aranesa, actualment en perill elevat de desaparició

dimarts, 4 d’octubre del 2011

Arriba Junqueras; finalitza la divisió interna d'ERC?

Oriol Junqueras ja és, oficialment, president d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). En el seu primer discurs després de ser proclamat president es va plantejar, a grans trets, dos objectius: “unir i reflotar Esquerra.” Dues fites que no caldria assolir si l’anterior direcció no hagués dut a terme una política que s’ha acabat demostrant erràtica. Sóc dels que creu, però, que el plantejament que en un principi es va fer no era pas ni negatiu ni erràtic. L’objectiu era portar l’alternança de govern a Catalunya creant una aliança amb els partits d’esquerra i, per tant, avantposar, per primer cop en la història contemporània d’ERC, l’eix ideològic a l’eix nacional, cosa que significava trencar amb una manera de fer comuna de les successives direccions del partit des de la recuperació de la democràcia. Així, quin va ser el problema? Doncs que una gran part dels votants d’Esquerra, que sempre havien donat una importància cabdal a l’eix nacional i a tot allò que servís per a fer avançar el país en el seu camí cap a l’emancipació nacional, se sentiren traïts. Però alerta. No amb els tripartits en general. Sinó amb el segon tripartit i les característiques i diferències que presentava respecte del primer.

Oriol Junqueras durant el seu primer discurs com a president d'Esquerra Republicana de Catalunya

dijous, 28 de juliol del 2011

Partit Popular: emmascarant populisme en pro de la llibertat


Aquest passat mes de juny, la líder del Partit Popular (PP) pujava un esglaó més de la catalanofòbia que destil·la el seu partit des que va ser fundat ara fa tres dècades. Alícia Sánchez-Camacho, la presidenta de la sucursal del partit fundat per un incomptable grup de franquistes reticents a la democratització d’Espanya, presentava davant la conselleria d’Ensenyament una instància perquè el seu fill pugui rebre una “educació bilingüe en les dues llengües oficials, de manera proporcionada i sense desequilibri entre totes dues”. En un discurs en què va alternar el català i el castellà, Sánchez-Camacho va assegurar que feia aquesta petició com a presidenta del PP a Catalunya, però també “com una mare més que vol fer valer els drets que tenim els pares”. 

Alícia Sánchez-Camacho amb diversos membres de l'associació Convivència Cívica Catalana presentant una instància al Departament d'Educació perquè el seu fill pugui rebre una "educació bilingüe en les dues llengües oficials"

D’aquesta manera, la líder del Partit Popular deixava entreveure clarament el seu desconeixement de la realitat de Catalunya. D’entrada, perquè indicava que a Catalunya hi ha “dues llengües oficials”. Qualsevol persona que segueixi l’actualitat parlamentària (se suposa que Sánchez-Camacho és diputada al Parlament) sap que, en realitat, a Catalunya conviuen actualment 3 llengües oficials i no pas dues, com ella indicava. D’una banda, les dues llengües pròpies del país, l’aranès (variant de l’occità) i el català; i, de l’altra, la llengua que no és pròpia del Principat però que imposa l’estat espanyol al país, el castellà.

dilluns, 11 d’abril del 2011

11 d’abril. I ara, què?


Més de 250.000 persones han acabat votant en la consulta per la independència que aquest 10 d’abril s’ha celebrat a Barcelona. El balanç dels organitzadors és més que positiu. Alfred Bosch, portaveu de Barcelona Decideix, l’entitat que ha organitzat aquest referèndum de caràcter no vinculant, va manifestar ahir a la nit, tan bon punt es van conèixer les xifres de participació, la seva sorpresa per la quantitat de barcelonins que van acabar dipositant la seva papereta a les urnes repartides per la ciutat. “No ens esperàvem una participació superior al 10%, però és que ni els més optimistes de l’organització s’imaginaven que podíem reunir més d’un 20% del cens.” I és que finalment la participació en la consulta ha assolit el 21,5% del cens (18% del padró), cosa que per al portaveu de la consulta a la capital catalana “trenca la tesi que diu que la independència és un tema banal i que no interessa” i evidencia al present Govern liderat per Convergència i Unió que aquest tema serà un dels pilars dels propers anys i, per tant, també de la legislatura actual.

dijous, 24 de febrer del 2011

La "democràcia" espanyola

És interessant llegir aquests dies la premsa espanyola, que en múltiples articles fa referència al cop d’estat que el 23 de febrer del 1981 van perpetrar un reduït grup de militars i guàrdies civils comandats pel tinent coronel Antonio Tejero. El que més es destaca en aquests articles és la victòria de la democràcia per sobre de les formes totalitàries imposades per la força com probablement hauria passat si els colpistes haguessin aconseguit allò que pretenien.

Però clar, exactament, quan diuen que la “democràcia” es va imposar a la dictadura, què volen dir? Primer de tot, cal que tinguem ben clara quina és la definició de democràcia.

dimarts, 22 de febrer del 2011

El perquè de les primàries a can PSC

Després de dues setmanes incertes al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), el partit encara liderat per José Montilla ja té el seu candidat a l’alcaldia de Barcelona: Jordi Hereu revalidarà la primera plaça de la llista socialista a la capital catalana. I ho farà havent derrotat a Montserrat Tura, que després de les eleccions al Parlament del passat mes de novembre va anar-se postulant dins el seu partit per intentar “portar el canvi real” al consistori barceloní disputant-li el lideratge a l’actual alcalde de Barcelona.

Jordi Hereu revalidarà la primera plaça de la llista socialista a la capital catalana.
Hi ha qui diu que la victòria d’Hereu en les primàries és l’inici de la “crònica d’una derrota anunciada”, però el cert és que ara fa 15 dies, quan Tura i Hereu començaren la campanya per persuadir els militants socialistes amb carnet del partit (que tenien a les seves mans l’elecció d’un o altre) ningú donava ni un euro per l’actual alcalde. I en canvi, aquí el tenim, més fort que mai –o més ben dit, més fort que ara fa un mes– i amb il·lusió per posar-li les coses difícils a Xavier Trias.

dijous, 23 de setembre del 2010

Estratègia electoral

Aquest passat dissabte la banda terrorista ETA (Euskadi Ta Askatasuna; País Basc i Llibertat en català) emetia el que és el segon comunicat en el que portem de mes. Un comunicat, aquest darrer, que perfila ja amb més exactitud allò que s’entreveia en el primer. I és que, segons sembla, la banda terrorista ha decidit iniciar el camí que, necessàriament, ha d’emprendre qualsevol moviment reivindicatiu que utilitza la violència per als seus objectius: el de la seva desaparició. 
 
Els dos comunicats d'ETA condueixen la banda cap al seu desmantellament, acció però que encara no té data definida. Font imatge: BBC

Concretament, en aquest segon comunicat, l’organització independentista basca fa el que podríem considerar com a gran passa endavant comprometent-se a complir amb l’anomenada Declaració de Brussel·les, un document en què destacades figures de la política internacional, entre elles quatre premis Nobel de la Pau, demanaven a la banda que declarés “un alto al foc permanent i completament verificable” internacionalment.

Però aquest fet, que podria haver sigut catalogat com a notícia excel·lent, s’ha pres amb molta cautela des de la majoria de vèrtexs del políedre polític. Des de Madrid, l’executiu espanyol ha sortit corrent a desacreditar les noves declaracions de la banda considerant-les “insuficients” per no anunciar “l’abandonament definitiu de les armes”. Missatge, aquest del Govern, al qual també s’hi han adherit altres forces polítiques com el PP, el PNB, o les catalanes CiU i Esquerra.
I és que, no ens enganyem, ja fa anys que ETA porta anunciant diversos altos el foc “permanents” com l’actual i que, malauradament, sempre han acabat de la pitjor manera possible (a tall d’exemple, tenim la treva del 2006, durant la qual es produí el famós atemptat contra la T4 de l’Aeroport de Barajas que deixà dues víctimes mortals).

Però la situació actual sembla diferir en part de les anteriors. Per primer cop, el comunicat d’ETA ha aparegut, casualment, després que diverses entitats sobiranistes basques, sense cap vinculació amb el grup terrorista i amb el suport de Batasuna, fessin arribar a la banda un document en el que es fixaven les condicions per abordar un procés de transició cap al final de la violència.

I és precisament en aquest detall on l’estratègia de l’actual executiu espanyol, basada en ignorar allò que no sigui lliurar les armes avui mateix, comença a grinyolar. Per un senzill motiu. I és que, arribats aquí, hom es podria preguntar per què el Govern, liderat pel PSOE actualment, no s’agafa a aquest fil que, per dèbil que sigui, podria conduir a la dissolució de la que és, ara per ara, la banda terrorista més mortífera en aquest país. La resposta, un cop més, sembla conduir cap a l’enrevessat estratagema electoral.

El PSOE sap de primera mà (i qualsevol amb dos dits de front també) que qualsevol moviment que realitzés ara a fi d’obrir un procés de negociació amb ETA per a què deixés les armes seria utilitzat pel conservador Partit Popular com a element de desgast de cara a unes eleccions generals que diversos analistes ja avancen a aquest any que ve.
D'altra banda però, un immobilisme polític per part del partit de Zapatero significaria perdre una oportunitat d'or per tal de fer desaparèixer d'una vegada per totes una banda terrorista que, en nom de la llibertat del País Basc ha quartat, precisament, la llibertat de centenars de persones, moltes d'elles basques.

Veurem doncs què acaba fent ZP. Arriscar i no témer pel que diran des de les trinxeres polítiques i iniciar el procés de dissolució de la banda o esperar i passar la patata calenta al proper inquilí de la Moncloa ara que les enquestes són ben adverses per als socialistes.
Estratègia electoral en estat pur.