Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PP. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PP. Mostrar tots els missatges

dilluns, 26 de març del 2012

Bel·ligerància convergent? O potser espanyola?

.
Aquest cap de setmana hem viscut el 16è Congrés de Convergència Democràtica de Catalunya, que ha aprovat per pràctica unanimitat dels prop de 2.000 delegats presents a les jornades celebrades a Reus fer una passa més en el camí d’expressar el desig de la formació d’avançar cap a la cota d’autogovern més alta existent a dia d’avui: l’estat propi. En aquest congrés els discursos que hem pogut sentir han tingut un component èpic molt intens, aquell que ha caracteritzat Convergència durant la darrera dècada, en què la formació nacionalista les ha vist de tots colors un cop es produí la marxa de la primera línia política del seu fundador i màxim exponent, Jordi Pujol, i la immediatament posterior pèrdua del govern de la Generalitat.

Pujol féu un dels parlaments més abrandats del 16è Congrés de CDC; dels qualificats com a "bel·ligerants" per a la caverna

“Hem de ser la tropa de xoc” davant l’hostilitat més forta d’Espanya envers Catalunya de les darreres dècades; o tractar la militància del partit com “un exèrcit de resistència” són algunes de les expressions que hem pogut sentir durant aquest cap de setmana de conclave convergent al Baix Camp. Paraules que tan bon punt s’han produït han sigut rebatudes per part de polítics i mitjans de comunicació, acusant Convergència d’emprar un llenguatge de tipus bel·ligerant. Aquestes acusacions, que han vingut de la caverna política i mediàtica espanyola, arribaven però juntament amb un altre tipus de missatges, tan explícits com el següent: “Quan Oriol Pujol parla d’independència econòmica i estat propi, té clar que això és fora de la UE, oi?”. Aquesta frase tan brillant i "gens" bel·ligerant va ser escrita pel vicesecretari de Comunicació del PP, Esteban González Pons. És magnífic. Mentre la caverna mediàtica acusava CiU d’emprar un llenguatge bel·ligerant per parlar d’”exèrcit de la resistència”, callava davant una frase força més directa i bel·ligerant (ja posats a emprar aquest mot) que el que podíem sentir a les intervencions dels nacionalistes a Reus. Perquè, què significa “fora de la UE”? És força clar: el PP està disposat a vetar la continuïtat de Catalunya com a part integrant de la UE si el Principat esdevé independent (malgrat que els ciutadans catalans ja en formem part des de fa dècades perquè així ho vàrem votar). Que democràtic que resulten ser els conservadors espanyols exposant això, oi? Doncs encara és pitjor si ens parem a pensar el perquè d’aquest veto que practicarien. Només hi ha un motiu argumentable que abandoni els subterfugis: la ràbia profundament irracional que ja senten força polítics (majorment del PP) en veure que una part de la seva “indisoluble nación española” se’ls en va perquè la ciutadania del territori en qüestió així ho vol.

Bel·ligerància és amenaçar amb deixar els catalans fora de la UE per un sentiment de ràbia profundament irracional, no pas emprar un llenguatge èpic i metafòric en un míting de partit

Que quedi clar doncs, ja d’un cop, que qui realment actua amb un discurs i una acció de bel·ligerància ben clara no són pas els polítics de CDC (ni tampoc, evidentment, d’ERC, ICV, PSC o UDC) sinó els polítics espanyols que no dubten ni un moment a fer servir l’adulterada justícia espanyola per a retallar drets dels catalans (que han votat en referèndum), per a imposar llengües foranes a les escoles iniciant l'extermini de les pròpies del nostre país, quedant-se amb milers de milions anuals en pro d’una solidaritat que deixa de ser-ho en ésser imposada o amenaçant amb deixar els catalans fora de la UE en cas d’independència del Principat perquè no els agrada que això pugui acabar passant. Genial. Només falta que, com ja havien fet anteriorment, ens enviïn els tancs i ens bombardegin el país. Ara, això no és actitud bel·ligerant, eh?

dijous, 11 d’agost del 2011

El pla Rajoy per les generals i l’obstacle de la darrera illa socialista

A finals d’aquest juliol, coincidint amb el darrer consell de ministres del govern espanyol abans de les vacances d’agost, el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va anunciar l’avançament de les eleccions generals al proper 20 de novembre, coincidint amb el 31è aniversari de la mort del darrer dictador que ha tingut Espanya, el general Franco. Aquest anunci suposa retallar quatre mesos la legislatura vigent amb l’objectiu d’oficiar el canvi de govern el més ràpid possible per a poder fer front a les estrictes mesures que caldrà seguir imposant els propers mesos per evitar la caiguda del quart estat més gran de la zona euro en volum econòmic i demogràfic, només per darrere d’Alemanya, França i Itàlia (aquest darrer també en el punt de mira, per cert). La mesura anunciada per Zapatero, entronca amb la demanda que tant Mariano Rajoy com el conjunt del seu grup, el Partit Popular, porta mesos llançant a l’opinió pública.

La majoria de barons del PP frisen perquè Rajoy arribi ja a la Moncloa i poder així començar les necessàries però impopulars retallades

La idea de Rajoy
Els plans de Rajoy passen per arribar com més aviat millor a la Moncloa per dos motius. D’entrada cal posar en marxa les mesures per pal·liar el dèficit existent (això requerirà retallades en potes de l’estat del benestar, ja sigui educació, serveis socials i/o sanitat) i fer les reestructuracions necessàries en diversos àmbits, dels quals el que corre més pressa és el del mercat laboral espanyol (no pot ser que la taxa d’atur sigui sempre el doble que la de la resta de països de la Unió Europea). El segon motiu és merament electoralista però sembla que és el que més por fa als populars. Després de les eleccions autonòmiques del passat mes de maig, el PP ha pujat al poder de la pràctica totalitat d’autonomies on hi havia comicis, només ha perdut a Astúries i a Navarra fruit d’un parell d’errors que ells mateixos han comès (a Astúries l’expopular Álvarez-Cascos ha convençut la majoria dels seus conciutadans i ha pres el lloc al PP amb el seu partit Foro Asturias i a Navarra la Unión del Pueblo Navarro-UPN que fins fa un any es presentava amb el PP ha guanyat les eleccions i pactant amb el PSN ha deixat els populars fora del govern foral). I amb un blau quasi monocolor a Espanya (només Andalusia i Euskadi queden en mans socialistes), els nous presidents autonòmics del PP, que acaben d’assolir el poder, s’han posat les mans al cap en veure el dèficit existent a les arques dels governs regionals. Si al desembre amb l’arribada de CiU al govern de Catalunya començaven les retallades dràstiques al nostre petit país, ara són aquests nous governs populars els que han de retallar a tot arreu si no volen que els governs de les regions espanyoles entrin en fallida econòmica després d’acumular ja un munt d’impagaments. Però clar, si comencen a retallar la imatge del PP serà la que se’n ressentirà, i Rajoy no vol pas manifestacions com les que ja han començat a Catalunya en contra de retallades socials en plena campanya electoral. Així que, per no cremar-se al darrer moment Rajoy no pensa parar de demanar un nou avançament electoral per evitar que les retallades comencin abans que se celebrin les eleccions. Només calia veure la portada del diari conservador La Gaceta després de l’anunci de Zapatero per veure que al PP la data encara els quedava massa lluny: “Hay que adelantar las elecciones adelantadas”. Més clar, l’aigua.

dijous, 28 de juliol del 2011

Partit Popular: emmascarant populisme en pro de la llibertat


Aquest passat mes de juny, la líder del Partit Popular (PP) pujava un esglaó més de la catalanofòbia que destil·la el seu partit des que va ser fundat ara fa tres dècades. Alícia Sánchez-Camacho, la presidenta de la sucursal del partit fundat per un incomptable grup de franquistes reticents a la democratització d’Espanya, presentava davant la conselleria d’Ensenyament una instància perquè el seu fill pugui rebre una “educació bilingüe en les dues llengües oficials, de manera proporcionada i sense desequilibri entre totes dues”. En un discurs en què va alternar el català i el castellà, Sánchez-Camacho va assegurar que feia aquesta petició com a presidenta del PP a Catalunya, però també “com una mare més que vol fer valer els drets que tenim els pares”. 

Alícia Sánchez-Camacho amb diversos membres de l'associació Convivència Cívica Catalana presentant una instància al Departament d'Educació perquè el seu fill pugui rebre una "educació bilingüe en les dues llengües oficials"

D’aquesta manera, la líder del Partit Popular deixava entreveure clarament el seu desconeixement de la realitat de Catalunya. D’entrada, perquè indicava que a Catalunya hi ha “dues llengües oficials”. Qualsevol persona que segueixi l’actualitat parlamentària (se suposa que Sánchez-Camacho és diputada al Parlament) sap que, en realitat, a Catalunya conviuen actualment 3 llengües oficials i no pas dues, com ella indicava. D’una banda, les dues llengües pròpies del país, l’aranès (variant de l’occità) i el català; i, de l’altra, la llengua que no és pròpia del Principat però que imposa l’estat espanyol al país, el castellà.