Oriol Junqueras ja és, oficialment, president d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). En el seu primer discurs després de ser proclamat president es va plantejar, a grans trets, dos objectius: “unir i reflotar Esquerra.” Dues fites que no caldria assolir si l’anterior direcció no hagués dut a terme una política que s’ha acabat demostrant erràtica. Sóc dels que creu, però, que el plantejament que en un principi es va fer no era pas ni negatiu ni erràtic. L’objectiu era portar l’alternança de govern a Catalunya creant una aliança amb els partits d’esquerra i, per tant, avantposar, per primer cop en la història contemporània d’ERC, l’eix ideològic a l’eix nacional, cosa que significava trencar amb una manera de fer comuna de les successives direccions del partit des de la recuperació de la democràcia. Així, quin va ser el problema? Doncs que una gran part dels votants d’Esquerra, que sempre havien donat una importància cabdal a l’eix nacional i a tot allò que servís per a fer avançar el país en el seu camí cap a l’emancipació nacional, se sentiren traïts. Però alerta. No amb els tripartits en general. Sinó amb el segon tripartit i les característiques i diferències que presentava respecte del primer.
![]() |
| Oriol Junqueras durant el seu primer discurs com a president d'Esquerra Republicana de Catalunya |
