Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris anàlisi. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris anàlisi. Mostrar tots els missatges

dimecres, 22 de febrer del 2012

Les balances fiscals, una realitat incòmoda per a l'espanyolisme

Aquest dimecres s’ha presentat al Parlament una proposta de Llei d’Esquerra Republicana (ERC) encarada a publicar anualment les balances fiscals entre Catalunya i Espanya. El més destacat, no ha sigut però la presentació de la llei ni la seva aprovació per part de la cambra sinó quines simpaties i quins recels ha rebut aquesta a la cambra catalana un cop s’ha sotmès a votació.

Intervenció de Maria Senserrich (CiU) durant la presentació al Parlament de la Llei de presentació de les balances fiscals
 
El resultat ha sigut d’àmplia victòria del sí, doncs de les vuit formacions presents al Parlament un total de sis s’han inclinat per a dur a terme la publicació d’aquestes dades que mostren, en exercicis anuals, les aportacions que cada territori envia al pot comú de Madrid i, un cop fet aquest enviament, quina quantitat torna a cadascun dels territoris per a inversió pública. La clau del sistema rau en l’anomenada “solidaritat interterritorial”, un concepte que fa referència als diners que les comunitats més riques aporten al pot i no se’ls torna sinó que s’envia a aquells territoris amb un nivell de renda més baix –comparativament– amb l’objectiu que puguin desenvolupar-se i assolir, com a mínim, la mitjana estatal.

Però tornem al Parlament. Dèiem que el ple ha aprovat per una amplíssima majoria la demanda de publicació de les balances fiscals anuals de Catalunya. Només una vintena dels 135 diputats que formen l’hemicicle han votat en contra de la presentació pública d’aquestes dades. Un fet curiós és que els dos partits polítics que s’han inclinat pel “no” han sigut aquells que acostumen a enervar el nacionalisme espanyol més intransigent tot emmascarant-se en una defensa de la igualtat i la màxima llibertat; és a dir, el Partit Popular (PP) i Ciutadans (C’s). És especialment interessant la posició d’aquestes dues formacions en la votació d’avui per la seva clara contradicció amb el seu discurs habitual. Sovint, tant PP com C’s han defensat i lluitat aferrissadament per instaurar el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya sota l’excusa de la màxima llibertat en què “cada pare o mare pugui escollir la llengua en què vol que el seu fill sigui escolaritzat”. En canvi, aquest dimecres, tant populars com la formació liderada per Albert Rivera s’han negat rotundament a que la Generalitat faci un exercici de màxima llibertat com és fer públiques dades de caire informatiu com poden ser les balances fiscals. Unes dades que, fetes públiques, garanteixen una major transparència de la màxima institució del país.

Un d'aquells mapes que exposa la realitat de l'Estat espanyol en termes econòmics i nacionals

Casualment, la negativa d’aquests dos partits és amb una proposta en què, un cop més (i ho podem saber per les balances publicades l’any 2008), es mostra l’increïble dèficit fiscal que pateixen el conjunt de territoris de parla catalana (allò que se’n diu Països Catalans i que tanta urticària causa a les dues formacions que han votat negativament): les Illes, Catalunya i el País Valencià.

Esperem amb total sinceritat que el “no” a la proposta d’ERC no hagi vingut motivat pel fet que les dades corroboren el que en paraules dels membres de Solidaritat Catalana (SI) és un autèntic espoli fiscal de Catalunya per part d’Espanya. Si així fos, PP i Ciutadans quedarien en una posició incòmoda, moralment a l’alçada del betum.


dilluns, 17 d’octubre del 2011

Esquerra 2003-2011: radiografia d’una època convulsa

A principis d'aquest mes d'octubre finalitzava el procés de renovació directiva d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) amb l’entrega del testimoni de president que Joan Puigcercós feia a Oriol Junqueras. Un canvi en l’esfera més alta del partit que arriba per canviar el rumb d’ERC després de la patacada electoral més sonada de la formació independentista fundada l’any 1931. Per entendre aquest daltabaix en els comicis i el viratge de la nova direcció nacional, realitzem a continuació un petit repàs del què ha passat al voltant d’ERC en els darrers vuit anys.

L’hora del canvi (2003)
L’any 2003, Esquerra Republicana de Catalunya obtenia els seus millors resultats en unes eleccions des de la Segona República (1931-1936). Josep-Lluís Carod-Rovira obtenia 23 diputats en una cambra catalana que veia com els partits d’esquerra sumaven majoria després de dues dècades i com Convergència i Unió s’allunyava definitivament de la majoria absoluta baixant fins als 46 escons i perdent els comicis contra el PSC de Pasqual Maragall en nombre de vots. “Aquest és un escenari que demostra que els catalans volen un canvi després de 23 anys. Cal que entri aire fresc a Palau [de la Generalitat]”, deia Carod-Rovira. Sens dubte, les declaracions demostraven que el partit hegemònic durant els anys trenta del segle passat apostava per apartar Convergència i Unió del poder en un exercici d’higiene democràtica i donar la presidència de la Generalitat al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), liderat en aquells moments pel líder del sector catalanista i carismàtic exalcalde de Barcelona, Pasqual Maragall.

dilluns, 10 d’octubre del 2011

Un PP ‘catalan friendly’

Des de fa unes setmanes, la relació d’amor-odi que el Partit Popular (PP) té amb Catalunya ha tornat al primer dels dos adjectius després de mesos i mesos d’estar ancorat en el segon. Sembla que a dia d’avui els conservadors s’han adonat que anar contra Catalunya no els permetrà assegurar-se la majoria absoluta en les eleccions d’aquest proper 20 de novembre o, si més no, legitimar-la. Sota l’estora queden doncs amagades, momentàniament, les qüestions identitàries i lingüístiques que fins fa ben poc seguien promovent els populars però que ara els podrien suposar un obstacle important per penetrar electoralment al Principat on, sense anar més lluny, ja van quedar-se amb un mal sabor de boca a les eleccions generals del 2008, després d’adonar-se que en només un sol territori dels que actualment formen Espanya, aquest, no van poder certificar un augment en vots i diputats.

Jorge Fernández-Díaz, gat vell i cara amable i pragmàtica del PP a Catalunya, és candidat per Barcelona aquest 20-N.

dilluns, 3 d’octubre del 2011

Compte enrere per a conèixer el full de ruta de CiU

Coincidint amb el darrer dia d’aquest mes d’octubre en què ja estem immersos, la comissió per al pacte fiscal del Parlament de Catalunya presentarà les conclusions de l’esborrany de proposta de nou model econòmic per a Catalunya que el Govern haurà d’enviar a Madrid (un cop l'aprovi el Parlament) amb l’objectiu de negociar un nou encaix fiscal del Principat dins d’Espanya. L’activa participació i mà estesa d’Esquerra Republicana amb el Govern de Convergència i Unió en aquest tema acabarà propiciant que la iniciativa portada a terme per part de la comissió parlamentària sigui força ambiciosa, eliminant la possibilitat que hi havia que CiU pretengués portar una proposta descafeïnada de concert econòmic que no adoptaria ni aquest nom després de veure com des de les files de la federació nacionalista s’hagués optat per definir aquest nou marc de relació econòmic com a “pacte fiscal”, traient l’afegitó de “en la línia del concert econòmic” per haver d’evitar qualsevol comparació amb els models vigents tant al País Basc com a Navarra.

CiU i ERC, juntament amb el diputat no adcrit Joan Laporta, van aprovar la setmana passada una resolució a favor d'un model de pacte fiscal fora del règim comú

diumenge, 11 de setembre del 2011

Albert Rivera, el do de la paraula al servei de l’espanyolisme recalcitrant

Ha sortit en els darrers dies com l’abanderat de la llibertat al nostre país. Albert Rivera, president de Ciutadans, ha tingut un orgasme desbocat amb la darrera sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Per fi per a ell, la instància judicial de referència al Principat ha respost la demanda de tres famílies perquè els seus fills puguin rebre l’ensenyament a parts iguals entre llengua catalana i llengua castellana eliminant així l’actual desequilibri a favor del català a les escoles.   

El líder de Ciutadans (C's), Albert Rivera, en una compareixença pública l'any 2007

Rivera ha sortit ràpidament a la palestra a indicar que aquesta sentència és una victòria del “sentit comú” perquè la interlocutòria del TSJC permetrà que, per fi, “es puguin fer classes en castellà deixant de banda l’assignatura de gramàtica castellana pròpiament dita.” I, ràpidament, fent ús de la seva gran capacitat retòrica –que cal reconèixer– ha sortit a indicar que Ciutadans (C’s) no vol carregar-se el català, senzillament vol “que les dues llengües oficials de Catalunya, el castellà i el català, estiguin en igualtat de condicions a l’escola”. L’objectiu d’aquest canvi és crear “un model de convivència lingüística entre les dues llengües oficials”, cosa que significa que per al líder de Ciutadans a dia d’avui no hi ha convivència lingüística i que per tant, la situació més o menys d’igualtat entre ambdues llengües a la societat catalana no es produeix. Si algú coincideix en l’opinió de Rivera, li recomano que surti al carrer i comprovi de nou el que creu.

dissabte, 3 de setembre del 2011

El pitjor dia per a Catalunya


Aquest passat 2 de setembre ha sigut un dia trist per a la nostra societat. Des del juny del passat 2010 no sofríem un atac tan directe al país i a la seva llengua. La jornada d’avui ha significat un fort retrocés a nivell polític i a nivell judicial. D’una banda el Congrés dels Diputats, la cambra legislativa espanyola, ha aprovat una reforma de la Constitució que retalla l’autonomia financera de la Generalitat, la màxima institució de Catalunya. Per si no n’hi havia prou, a la tarda hem sabut que el TSJC ha dictat una sentència que obliga a imposar la llengua castellana al nostre sistema educatiu, una de les bases de la cohesió social del país i motor de protecció tant del català com de l’aranès. A més a més, la sentència indica que aquesta aplicació s’ha d’executar abans de dos mesos i preveu multes tan econòmiques com penals a aquells polítics i professors que ho impedeixin. En definitiva, una situació que assenta el retrogrés (el temps segueix passant però en realitat no fem més que retrocedir i tornar cap a situacions de dècades enrere gens desitjables) d’Espanya i que l’apropa a la dictadura franquista, amb la diferència que a dia d’avui són els jutges els que garanteixen que aquest atac a la protecció de llengües minoritzades tingui cabuda en la “democràcia” espanyola. A continuació presentem l’evolució del dia pel que fa als atacs contra el nostre país. Perquè, sí, som un país. Mal els pesi, ho som i així ho sentim.

dimecres, 17 d’agost del 2011

La poca vista socialista: rebutjar el grup propi al Congrés espanyol

 
Finalment sembla que el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) tornarà a renunciar a tenir veu pròpia al Congrés dels Diputats, la cambra legislativa espanyola. Tot i que cap dirigent hagi fet aquesta declaració explícita, aquesta conclusió que presentem és el resultat del full de ruta que s’ha marcat el PSC pel propers mesos. Davant l’anunci d’avançament electoral del cap de govern espanyol, els socialistes catalans han optat per mantenir el seu congrés per finals d’any, és a dir, per després de les eleccions generals. És una manera discreta de dir que el grup propi ni hi és ni se l’espera, ja que en cas que la militància li donés el vot favorable, aquesta decisió es produiria un cop la cambra espanyola ja s’hauria constituït de nou i, per tant, quan el registre per inscriure els grups parlamentaris ja s’hauria tancat. Una manera, com dèiem, molt discreta de dir que les aspiracions del principal partit d’esquerres de Catalunya tendeixen a la nul·litat.

Tot sembla indicar que el PSC seguirà formant part indissoluble del PSOE al Congrés. Així, les campanyes electorals en clau espanyola dels socialistes catalans, com la del 2008 (a la imatge), sembla que continuaran

Certament, que el PSC no es vulgui treure la bena dels ulls i actuar d’una vegada per totes amb autonomia allà on es couen les castanyes és una vertadera llàstima perquè la decisió socialista de tapar-se la boca amb esparadrap no fa res més que seguir donant ales al centredreta català de Convergència i Unió (CiU). La formació liderada per Artur Mas ha sigut la parella de ball preferida tant de PP com de PSOE en les legislatures en què aquestes dues forces no han disposat de majoria absoluta. I ho ha sigut per diversos motius. D’una banda per la inexistència d’una tercera força amb implantació al conjunt d’Espanya que pugui decantar la balança cap a uns o altres. A la resta de democràcies europees aquesta tercera via existeix i actua quan el sistema no atorga una majoria absoluta a cap de les dues formacions majoritàries. Parlem de partits com els liberaldemòcrates al Regne Unit o els liberals de l’FPD a Alemanya. Aquests darrers, sense anar més lluny, gràcies al seu paper de tercera força han format part de la pràctica totalitat d’executius alemanys en els darrers 50 anys, ja fos amb els conservadors de la CDU o amb els socialdemòcrates de l’SPD. L’altre motiu pel qual CiU ha estat i sembla que seguirà essent la força idònia per al pacte és la seva àmplia representació al Congrés espanyol (entre 10 i 18 escons segons la legislatura) gràcies al fet que sigui una força nacionalista d’un territori molt poblat –i, per tant, amb força escons al Congrés– com és Catalunya. La demografia catalana doncs, els permet presentar-se com un soci de govern estable sense necessitat de pactar amb cap altra petita força del Congrés (amb CiU ja n’hi ha prou per sumar majoria).
 

dilluns, 18 de juliol del 2011

El perquè del “sí” del PP i el “no” del PSC als Pressupostos


Convergència i Unió creu que té la paella pel mànec per demanar un nou “pacte fiscal” a Madrid però a dia d’avui és Mas qui depèn del PP al Parlament i no Rajoy qui depèn de CiU al Congrés

Aquesta setmana es tramiten al Parlament de Catalunya els Pressupostos de la Generalitat per al 2011, uns comptes que arriben finalment a la cambra amb mesos de retard i amb, finalment, una majoria que els recolzarà tot i significar la primera reducció de la despesa de la màxima institució de Catalunya. Una reducció que afectarà, en major o menor mesura, a l’estat del benestar present al nostre petit país mediterrani.

L’executiu de Convergència i Unió, al govern des del passat desembre, ja ha obtingut la garantia del Partit Popular que els comptes podran tirar endavant. Els diputats comandats per Alícia Sánchez-Camacho s’abstindran en la votació permetent que CiU pugui tombar les esmenes de la resta de grups que, apartant al PP, sumen 54 vots davant els 62 de la federació nacionalista.

Les converses per al pacte fiscal ja han començat i al PP no estan disposats a que els nacionalistas els colin un gol

divendres, 20 de maig del 2011

Plataforma per Catalunya: l’amenaça del vot ocult

Sovint el vot ocult a Catalunya ha sigut associat al Partit Popular, la força política que habitualment ha presentat un programa electoral més reticent i contrari a l’obtenció d’un més alt grau d’autonomia per al nostre país. En aquest context, en cada contesa electoral que s’ha produït al Principat des de la recuperació de la democràcia a finals dels anys setanta del passat segle, el partit que actualment lidera Alícia Sánchez-Camacho ha obtingut sempre uns resultats molt més favorables en les eleccions que el que els sondejos pronosticaven setmanes o dies abans dels comicis, ja fossin municipals, nacionals o espanyols. 

Sovint el "vot ocult" a Catalunya ha sigut associat al Partit Popular

Des del passat mes de novembre sembla però que una altra força política ha robat gran part del sac del vot ocult al Partit Popular. Es tracta de Plataforma per Catalunya (PxC). Molts encara recordem la nit electoral del passat 28 de novembre en què durant gran part de l’escrutini (fins vora dues terceres parts d’aquest) la formació xenòfoba liderada per Josep Anglada obtenia uns gens menyspreables 3 escons al Parlament de Catalunya, igualant en nombre de vots a partits com Solidaritat Catalana per la Independència (Joan Laporta) o els Ciutadans d’Albert Rivera.

I el que feia realment sorprenent aquest fet era que a pràcticament ningú se li havia ocorregut atorgar un nombre de vots tan alt a la PxC. Per què? Doncs perquè cap de les enquestes publicades durant les setmanes anteriors preveien l’accés de la plataforma xenòfoba i cap li donava més d’un 1,5% dels sufragis enfront del 3% necessari per accedir a la cambra legislativa catalana per primera vegada.

L'amenaça de Plataforma per Catalunya (PxC) es féu palesa durant la nit electoral del passat 28-N

Enquestes com les d’El Periódico o La Vanguardia indicaven l’accés de Joan Laporta amb una parell de diputats i el manteniment de Ciutadans mentre que d’altres com la realitzada per RAC1 encertaven gran part dels resultats i situaven en 4 escons el partit de Joan Laporta i 3 el d’Albert Rivera mentre preveien entre 62 i 63 escons a la Convergència i Unió que finalment guanyà els comicis amb la primera d’aquestes dues xifres. Però, insistim, de Plataforma per Catalunya, ningú en parlava. Ni les enquestes que més s’aproparen al veredicte dels ciutadans aquell 28 de novembre. Aquest fou el motiu pel qual la gran majoria ens sorprenguéssim en veure una part del formatge, que realitzat per TV3 representava la composició del nou Parlament, amb el logotip de la PxC. Perquè cap estudi previ ho esperava.

Sense cap mena de dubte, que PxC no aparegués en cap enquesta fou perquè la gran majoria de ciutadans que acabaren decantant-se per aquesta opció a les eleccions nacionals no indicaren el seu vot o, com a mínim, no pas aquell que acabarien emetent realment. I això és el que des de sempre havia succeït a Catalunya amb el PP. Molta gent el votava (el partit conservador espanyol ha aconseguit en les eleccions celebrades les darreres dues dècades més de 300.000 vots al conjunt del país) però poca ho admetia i ho feia públic en les enquestes.

Per aquest motiu, crida molt l’atenció l’enquesta que la setmana passada publicava El Periódico de Catalunya per als resultats a l’Hospitalet de Llobregat aquest proper 22 de maig. Segons es desprenia de l’enquesta, el partit de Josep Anglada obtindria un 4,5% dels vots a l’Hospitalet, pràcticament duplicant el resultat previst per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC, amb un 2,7%) i aconseguint el que seria una tercera part dels vots de Convergència i Unió en aquesta ciutat (13,9%). Amb aquestes xifres, PxC tindria a tocar l’accés al consistori hospitalenc, situat en el 5% dels sufragis. I a això li hem d’afegir el fet que no estem parlant d’una població qualsevol, on amb un parell de centenars de vots es pot obtenir un regidor, sinó que parlem de la que és la segona ciutat de Catalunya amb més de 250.000 habitants.

Segons es desprenia de l’enquesta d'El Periódico, la PxC de Josep Anglada tindria bastants números d'obtenir regidor a l’Hospitalet

Si ni apareixent en les enquestes, el partit de Josep Anglada gairebé s’escolava al Parlament el passat 28 de novembre, què pot arribar a passar aquest proper 22 de maig on, com ja hem indicat, el citat partit té moltes opcions d’aconseguir representació en molts municipis on ara no en té (cas de l’Hospitalet de Llobregat que acabem de presentar) i consolidar o ampliar aquesta en els municipis on ja és present (sens dubte, l’exemple més clar d’aquest grup seria Vic, on aspira a esdevenir la força més votada)?

El 22 de maig ens ho dirà. De fet, els ciutadans ho decidirem. Però anem amb compte amb el que fem perquè donant peixet a un partit filofeixista amagat darrere la màscara de la xenofòbia ens la juguem. I molt.

Més informació sobre la ideologia de l'artífex de "Plataforma per Catalunya"

.

dilluns, 16 de maig del 2011

Els independentistes de l’SNP obtenen la majoria absoluta a Escòcia

Com ja vam avançar el passat dia 5 de maig, finalment el Partit Nacional Escocès (Scottish National Party, SNP) ha aconseguit la majoria absoluta al Parlament de Holyrood. A més, el partit que lidera Alex Salmond ho ha fet amb una majoria absoluta més que incontestable, obtenint 69 dels 129 diputats que composen la cambra escocesa, el que representa gairebé un 60% dels escons. Aquest resultat abassegador ha portat l’SNP, en veu del seu líder, Alex Salmond, a garantir que en aquesta legislatura que tot just s’inicia “Escòcia celebrarà un referèndum. I ho farà abans del 2016.”

L'SNP ha assolit la majoria absoluta al Parlament escocès després d'obtenir 69 dels 129 escons de la cambra.

Tot faria pensar a priori que la majoria absoluta obtinguda pels nacionalistes escocesos i partidaris de l’estat propi garanteix l’èxit de la resposta afirmativa en la consulta. Però no ens enganyem, la política no és tan senzilla. La victòria de l’SNP no garanteix que Escòcia pugui esdevenir independent. Si que és cert que si la passada legislatura el partit de Salmond no va poder convocar un referèndum va ser per la manca de suports al Parlament, on només comptava amb els seus 47 diputats, els dos del partit dels Verds i la diputada independent Margo MacDonald, propera als postulats dels nacionalistes (la majoria absoluta són 65 diputats). Però tot i que amb la nova composició sortida de les urnes l’SNP té la potestat de fer el que vulgui al Parlament, no està tan clar que la majoria d’escocesos votin per l’autodeterminació de la nació escocesa. I és que la victòria de l’SNP no es deu només al fet que els independentistes l’hagin votat. El partit nacional escocès ha esgarrapat vots a laboristes, conservadors i, majoritàriament, liberaldemòcrates. Això significa que molts dels votants de l’SNP en aquesta darrera ocasió no defensen la secessió d’Escòcia però han optat per votar l’SNP en veure-hi un partit de confiança, de casa i que ha fet més que bé la feina a Holyrood durant la primera legislatura en què ha governat des de la instauració de l’autonomia escocesa ara fa 12 anys.

El partit nacional escocès ha esgarrapat vots a laboristes, conservadors i, majoritàriament, liberaldemòcrates.

Aquesta possibilitat de celebrar un referèndum i perdre’l és força clara si la consulta es realitzés aquest any. Tots els sondejos indiquen que prop d’un 30% dels escocesos és partidari d’un estat propi a dia d’avui. La prova que tothom té molt clara la derrota del “sí” es pot constatar escoltant i llegint les paraules del número dos del Partit Conservador a Escòcia (detractor de la independència), Murdo Fraser, que confirmà ara fa una setmana a l’ACN que el seu partit accepta el dret dels escocesos a convocar una consulta i que volen “el referèndum per la independència el més aviat” possible. Evidentment, els conservadors ni se’ls passaria pel cap convocar una consulta si tinguessin la mínima sospita que la majoria dels escocesos ha passat del “no” al “sí” a l’autodeterminació.

La victòria dels independentistes de l'SNP a la portada de l'edició digital del The Guardian

Sigui com sigui, Salmond disposa ara de força temps per capgirar la situació actual. Abans no es convoquin nous comicis a Escòcia per a renovar Holyrood passaran 5 anys (les legislatures dels parlaments autonòmics duraran un any més perquè les eleccions regionals no coincideixin amb les britàniques, previstes per d’aquí a quatre anys). Per a aconseguir-ho, ja ha començat a desgranar el seu projecte. D’entrada, apostarà per reclamar la sobirania fiscal –similar al concert econòmic basc– respecte a la resta del Regne Unit en el que representa una queixa força similar a la present a Catalunya (Escòcia paga més a Londres que no pas rep). Una altra de les propostes serà garantir que la corona britànica segueixi mantenint la posició de cap d’Estat si Escòcia esdevé independent. I a banda de tot plegat, també apostaran per l’estratègia que han seguit en aquestes darreres eleccions: la feina ben feta. Una manera de dir que l’SNP treballa per Escòcia, treballa amb eficiència i si ara l’SNP demana la independència respecte del Regne Unit, és que és el millor per al país de la gaita i la faldilla masculina.

A Londres, molts analistes ja veuen Salmond (àlies "l'home del somriure") com el millor polític britànic d'avui dia

La partida no ha fet més que començar i Salmond és molt bon estratega –ho ha demostrat amb els resultats obtinguts en les eleccions d’aquest maig–. Veurem si és capaç de capgirar la situació actual respecte a la independència d’Escòcia com ha aconseguit fer amb els resultats de l’SNP. El temps ens ho aclarirà. De moment però, el que ja sabem és que Salmond, l’home que molts analistes de la Bretanya ja han qualificat com el millor polític del Regne Unit actualment, encara el seu difícil repte amb el seu ja característic somriure. Amb il·lusió, sí senyor.

.

dijous, 5 de maig del 2011

Escòcia, l’hora de la veritat

Avui dijous se celebren les quartes eleccions al Parlament de Holyrood, la cambra legislativa escocesa. Després que el 1999 amb el procés d’autonomia conegut com a devolution Escòcia, juntament amb el País de Gal·les i Irlanda del Nord, recuperés part de les competències que havia cedit a la corona del Regne Unit tres segles abans, aquesta nació que forma part de la Gran Bretanya afronta uns comicis que són el primer test per al Partit Nacional Escocès (SNP) després que assolís el govern per primer cop en la història el passat 2007 passades les dues primeres legislatures amb governs dels laboristes en coalició amb els liberaldemòcrates.

L'actual líder de l'Scottish National Party (SNP), Alex Salmond

Des de fa quatre anys, l’SNP dirigeix l’executiu escocès mitjançant un pacte de govern amb els Verds escocesos (cinquena força amb 2 escons). Un govern però, en clara minoria, ja que entre ambdós partits sumen només 49 dels 129 escons (per assolir la majoria en són necessaris 65) que formen la cambra de Holyrood. L’acord amb els Verds va permetre formar un govern en minoria que ha realitzat una gran modernització del país però que en determinats temes no ha aconseguit la majoria necessària al legislatiu per a poder-los executar. El que va aixecar més cridòria va ser la convocatòria d’un referèndum sobiranista que el govern de l’SNP liderat per Alex Salmond va fixar per al mes de novembre del passat any 2010 però que en no comptar amb el suport de la segona (Partit Laborista amb 47 escons), la tercera (Partit Conservador amb 17 escons) o la quarta força (Partit Liberal-Demòcrata amb 16 escons) del Parlament no va poder tirar endavant.


Els resultats de les eleccions escoceses del 2007, en què es configurà un govern en minoria entre SNP i Greens (47+2)

Sens dubte, la no-celebració del referèndum secessionista l’any passat ha desgastat el govern Salmond, el qual ha sigut criticat per no tenir una majoria sòlida al Parlament escocès. Les crítiques han provingut sobretot del Partit Laborista que amb només un escó menys que l’SNP, ha volgut esdevenir el principal garant de l’estabilitat parlamentària a Holyrood recordant que durant les seves dues legislatures al govern –les dues primeres de l’autonomia escocesa– el govern fort va estar assegurat amb el pacte forjat amb els liberaldemocràtes. Però en els darrers mesos i, sobretot, en aquesta precampanya i campanya electoral l’SNP ha aconseguit transmetre la feina ben feta que ha realitzat en els darrers quatre anys amb els Verds i, sempre segons els sondejos, ha sabut fer-se seus els votants liberaldemocràtes descontents amb el govern que aquests han format amb el Partit Conservador al conjunt del Regne Unit (després de les eleccions al Parlament de Westminster ara fa justament un any). Això unit a l’extens i més que optimista programa electoral de to clarament progressista d'aquest 2011 podria permetre-li un creixement molt important en nombre de vots i escons al Parlament de Holyrood. I és que en el full de ruta de l’SNP, a banda de la independència,hi ha molts altres projectes més que il·lusionants com són les promeses de congelar tots els impostos que depenen de les institucions escoceses, generar i oferir llocs de feina per als joves en atur (cal dir que la xifra de parats a Escòcia és menys de la meitat que la de Catalunya) i aconseguir que la producció d’energia es realitzi només mitjançant energies alternatives.

El full de ruta per a l'autodeterminació d'Escòcia, la iniciativa endegada pel govern de Salmond, incloïa un referèndum sobiranista el passat 2010 que no es pogué celebrar per falta de majoria a la cambra escocesa

Tot plegat portaria als nacionalistes escocesos un increment substancial en vots i escons que els permetria erigir-se com a clara primera força a Escòcia, molt més a prop de la majoria a la cambra escocesa. Si ara fa tres mesos, els sondejos realitzats per Ipsos-MORI i publicats al diari The Times pronosticaven un empat tècnic entre les dues primeres forces (37% dels vots a l’SNP per un 36% als laboristes), ara la diferència superaria els 10 punts i situaria l’SNP amb un 45% dels sufragis per un 34% dels laboristes. Això podria obrir la porta d’un govern amb majoria absoluta format pels independentistes sota el lideratge d’Alex Salmond i els Verds, que en la legislatura ja finalitzada han donat suport a la candidatura sobiranista de l'SNP. 

Els sondejos realitzats per Ipsos-MORI en els darrers mesos han observat un fort increment del vot cap a l'SNP

Tot plegat doncs, molt interessant de veure i analitzar des d’una òptica catalana. Els resultats reals però, no els sabrem fins d’aquí a unes hores. Serà llavors quan podrem assegurar que hi ha una majoria secessionista a la cambra escocesa fet que, per cert, i això és important de destacar, no havia ocorregut mai en els 12 anys d’autonomia escocesa fruit de la devolution impulsada a finals dels anys noranta pel govern britànic, llavors en mans dels laboristes de Tony Blair.
.