Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PSOE. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris PSOE. Mostrar tots els missatges

dimecres, 17 d’agost del 2011

La poca vista socialista: rebutjar el grup propi al Congrés espanyol

 
Finalment sembla que el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) tornarà a renunciar a tenir veu pròpia al Congrés dels Diputats, la cambra legislativa espanyola. Tot i que cap dirigent hagi fet aquesta declaració explícita, aquesta conclusió que presentem és el resultat del full de ruta que s’ha marcat el PSC pel propers mesos. Davant l’anunci d’avançament electoral del cap de govern espanyol, els socialistes catalans han optat per mantenir el seu congrés per finals d’any, és a dir, per després de les eleccions generals. És una manera discreta de dir que el grup propi ni hi és ni se l’espera, ja que en cas que la militància li donés el vot favorable, aquesta decisió es produiria un cop la cambra espanyola ja s’hauria constituït de nou i, per tant, quan el registre per inscriure els grups parlamentaris ja s’hauria tancat. Una manera, com dèiem, molt discreta de dir que les aspiracions del principal partit d’esquerres de Catalunya tendeixen a la nul·litat.

Tot sembla indicar que el PSC seguirà formant part indissoluble del PSOE al Congrés. Així, les campanyes electorals en clau espanyola dels socialistes catalans, com la del 2008 (a la imatge), sembla que continuaran

Certament, que el PSC no es vulgui treure la bena dels ulls i actuar d’una vegada per totes amb autonomia allà on es couen les castanyes és una vertadera llàstima perquè la decisió socialista de tapar-se la boca amb esparadrap no fa res més que seguir donant ales al centredreta català de Convergència i Unió (CiU). La formació liderada per Artur Mas ha sigut la parella de ball preferida tant de PP com de PSOE en les legislatures en què aquestes dues forces no han disposat de majoria absoluta. I ho ha sigut per diversos motius. D’una banda per la inexistència d’una tercera força amb implantació al conjunt d’Espanya que pugui decantar la balança cap a uns o altres. A la resta de democràcies europees aquesta tercera via existeix i actua quan el sistema no atorga una majoria absoluta a cap de les dues formacions majoritàries. Parlem de partits com els liberaldemòcrates al Regne Unit o els liberals de l’FPD a Alemanya. Aquests darrers, sense anar més lluny, gràcies al seu paper de tercera força han format part de la pràctica totalitat d’executius alemanys en els darrers 50 anys, ja fos amb els conservadors de la CDU o amb els socialdemòcrates de l’SPD. L’altre motiu pel qual CiU ha estat i sembla que seguirà essent la força idònia per al pacte és la seva àmplia representació al Congrés espanyol (entre 10 i 18 escons segons la legislatura) gràcies al fet que sigui una força nacionalista d’un territori molt poblat –i, per tant, amb força escons al Congrés– com és Catalunya. La demografia catalana doncs, els permet presentar-se com un soci de govern estable sense necessitat de pactar amb cap altra petita força del Congrés (amb CiU ja n’hi ha prou per sumar majoria).
 

dilluns, 15 d’agost del 2011

El model alemany o com endur-se els nacionalistes per davant


A Alfredo Pérez Rubalcaba només li faltaria aconseguir que el PP no obtingués majoria absoluta en les eleccions generals de la propera tardor perquè tot li surti rodó. En un moment en què els socialdemòcrates de tot el món es troben en un moment de descol·locació absoluta, el candidat incombustible dels socialistes ha pujat a l’arena electoral i, en qüestió de dies, ha aconseguit capgirar la tendència de les enquestes, passant d’una davallada que semblava no tenir fons a una recuperació de les files socialistes que també ha portat una petita baixada de la intenció de vot del PP, que duia anys pujant i pujant fins arribar a sondejos que li pronosticaven gairebé la meitat dels sufragis que s’expediran en les properes eleccions generals espanyoles. A més, Rubalcaba ha arribat al lideratge de facto del PSOE (és candidat a les eleccions més importants a les que acudeix el seu partit) amb propostes que no ha hagut ni de preparar perquè han sorgit del Moviment del 15-M, que ara fa tres mesos que va començar a plantejar propostes de canvi i noves mesures per aconseguir recuperar la confiança de la ciutadania en la política.

El candidat socialista i líder de facto del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba

Una de les mesures que el moviment dels indignats ha demanat que s’apliqui, i que Rubalcaba s’ha posat com a fita si guanya els comicis del novembre, és la reforma de la llei electoral “amb l’objectiu de fer més proporcional l’actual sistema electoral”. Sota aquest objectiu a priori tan noble, el candidat socialista ha declarat que el canvi en la llei electoral passaria per apropar-la al model alemany. “A mi me gusta mucho el modelo alemán”, ha declarat. De seguida tothom ha anat a cercar com és aquest model i n’han començat a cantar les coses bones que té. “És un sistema molt més proporcional”, “practiques un doble vot: esculls una llista electoral nacional i votes un candidat pel teu districte electoral”... Tot plegat sembla una millora si observem els punts bàsics que alhora són els forts del sistema de les terres alemanyes. Però si ens endinsem en les regles del joc i coneixem com està compost el Parlament federal alemany (l’anomenat Bundestag), alguns arribem a pensar que la maniobra del candidat socialista té un doble objectiu i no només millorar la proporcionalitat i per tant la qualitat democràtica de l’estat espanyol.