Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Espanya. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Espanya. Mostrar tots els missatges

dilluns, 19 de març del 2012

Jugant amb foc (mentre preparen l’aigua?)

Permetre que el PP governi la tercera ciutat del país no és un detall de més. Entregar al PP la vicepresidència de la Diputació de Barcelona no és quelcom sense importància. Donar la clau de decisió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (TV3 i Catalunya Ràdio) al PP no és una ximpleria més del dia a dia.

Convergència i Unió està començant a pagar cara la seva debilitat parlamentària a Catalunya enfront de la força dels conservadors espanyols al Congrés dels Diputats de Madrid, on compten amb majoria absoluta. No s’ho esperaven. No s’esperaven un context tan difícil i tan hostil. Mas somniava assolir un pacte amb Rajoy i aconseguir una legislatura on l’únic maldecap fos la crisi econòmica.

CiU i PP han signat un acord sobre el futur dels mitjans audiovisuals públics (CCMA). Foto: ACN 

Però això no succeirà: el Partit Popular i bona part de la societat espanyola no està disposada a acceptar les demandes “de estos tacaños y egoístas catalanes”, la versió que els ha anat venent la caverna mediàtica (i no tan caverna) i que s’ha anat endinsant dins la pell de la societat espanyola com xeringa disposada a fer una transfusió de sang. 

A Espanya ja creuen que Catalunya és una regió mantinguda econòmicament que, a sobre, reclama poder prohibir l’educació en castellà amb l’objectiu d’eliminar aquesta llengua del nostre petit país. Un odi que cada cop comença a ser més fort a la Meseta i que està trobant resposta per part d’una societat catalana que per primer cop en tres-cents anys sembla disposada a no callar i a posar pit i collons per canviar el que sembla una broma de mal gust.

Davant d’aquest panorama, Mas només té dues opcions, les dues igual de doloroses i que Jordi Pujol ja va batejar com la disjuntiva “independència o rendició i conseqüent desaparició”. Diem que qualsevol d’ambdues opcions és igual de terrible per a la federació nacionalista perquè qualque de les dues suposa perdre vots i suport electoral a no ser que es realitzi una tasca de pedagogia al conjunt del nostre país d’aquelles que semblen impossibles i impensables.

I aquí estem, amatents als moviments que fa el partit de la indefinició i l’ambivalència per antonomàsia de Catalunya. De moviments que puguin generar simpaties en podem trobar per a tots els gustos: el pacte dels Pressupostos amb el PP i la cessió de la vicepresidència de la CCMA als conservadors espanyols per una banda o la cada cop més estreta relació amb ERC (més per sota la taula que no pas a cara descoberta) per a la consecució del pacte fiscal que està portant a un destacadíssim increment de les converses entre Artur Mas i Oriol Junqueras de cara al que a CDC veuen com l’escenari negre.

Veurem com acaba tot plegat, però els moments decisius sembla que ja estan començant a arribar: a CDC preparen les ponències de cara al seu nou Congrés i a UDC l’alcalde de Vic Josep Maria Vila d’Abadal ja ha anunciat que presentarà batalla a l’incombustible Josep Antoni Duran i Lleida per a treure-li la cadira o, com a mínim, obligar-lo a canviar el discurs envers el secessionisme. Pot semblar que no, però l’espectacle polític segueix, res és el que sembla i tot està a punt de canviar.


dimecres, 22 de febrer del 2012

Les balances fiscals, una realitat incòmoda per a l'espanyolisme

Aquest dimecres s’ha presentat al Parlament una proposta de Llei d’Esquerra Republicana (ERC) encarada a publicar anualment les balances fiscals entre Catalunya i Espanya. El més destacat, no ha sigut però la presentació de la llei ni la seva aprovació per part de la cambra sinó quines simpaties i quins recels ha rebut aquesta a la cambra catalana un cop s’ha sotmès a votació.

Intervenció de Maria Senserrich (CiU) durant la presentació al Parlament de la Llei de presentació de les balances fiscals
 
El resultat ha sigut d’àmplia victòria del sí, doncs de les vuit formacions presents al Parlament un total de sis s’han inclinat per a dur a terme la publicació d’aquestes dades que mostren, en exercicis anuals, les aportacions que cada territori envia al pot comú de Madrid i, un cop fet aquest enviament, quina quantitat torna a cadascun dels territoris per a inversió pública. La clau del sistema rau en l’anomenada “solidaritat interterritorial”, un concepte que fa referència als diners que les comunitats més riques aporten al pot i no se’ls torna sinó que s’envia a aquells territoris amb un nivell de renda més baix –comparativament– amb l’objectiu que puguin desenvolupar-se i assolir, com a mínim, la mitjana estatal.

Però tornem al Parlament. Dèiem que el ple ha aprovat per una amplíssima majoria la demanda de publicació de les balances fiscals anuals de Catalunya. Només una vintena dels 135 diputats que formen l’hemicicle han votat en contra de la presentació pública d’aquestes dades. Un fet curiós és que els dos partits polítics que s’han inclinat pel “no” han sigut aquells que acostumen a enervar el nacionalisme espanyol més intransigent tot emmascarant-se en una defensa de la igualtat i la màxima llibertat; és a dir, el Partit Popular (PP) i Ciutadans (C’s). És especialment interessant la posició d’aquestes dues formacions en la votació d’avui per la seva clara contradicció amb el seu discurs habitual. Sovint, tant PP com C’s han defensat i lluitat aferrissadament per instaurar el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya sota l’excusa de la màxima llibertat en què “cada pare o mare pugui escollir la llengua en què vol que el seu fill sigui escolaritzat”. En canvi, aquest dimecres, tant populars com la formació liderada per Albert Rivera s’han negat rotundament a que la Generalitat faci un exercici de màxima llibertat com és fer públiques dades de caire informatiu com poden ser les balances fiscals. Unes dades que, fetes públiques, garanteixen una major transparència de la màxima institució del país.

Un d'aquells mapes que exposa la realitat de l'Estat espanyol en termes econòmics i nacionals

Casualment, la negativa d’aquests dos partits és amb una proposta en què, un cop més (i ho podem saber per les balances publicades l’any 2008), es mostra l’increïble dèficit fiscal que pateixen el conjunt de territoris de parla catalana (allò que se’n diu Països Catalans i que tanta urticària causa a les dues formacions que han votat negativament): les Illes, Catalunya i el País Valencià.

Esperem amb total sinceritat que el “no” a la proposta d’ERC no hagi vingut motivat pel fet que les dades corroboren el que en paraules dels membres de Solidaritat Catalana (SI) és un autèntic espoli fiscal de Catalunya per part d’Espanya. Si així fos, PP i Ciutadans quedarien en una posició incòmoda, moralment a l’alçada del betum.


diumenge, 20 de novembre del 2011

Eleccions espanyoles 2011 - Seguiment de la jornada electoral del 20-N




La portada de l'Ara d'aquest dilluns, gran resum gràfic de les eleccions d'aquest 20 de novembre



dissabte, 3 de setembre del 2011

El pitjor dia per a Catalunya


Aquest passat 2 de setembre ha sigut un dia trist per a la nostra societat. Des del juny del passat 2010 no sofríem un atac tan directe al país i a la seva llengua. La jornada d’avui ha significat un fort retrocés a nivell polític i a nivell judicial. D’una banda el Congrés dels Diputats, la cambra legislativa espanyola, ha aprovat una reforma de la Constitució que retalla l’autonomia financera de la Generalitat, la màxima institució de Catalunya. Per si no n’hi havia prou, a la tarda hem sabut que el TSJC ha dictat una sentència que obliga a imposar la llengua castellana al nostre sistema educatiu, una de les bases de la cohesió social del país i motor de protecció tant del català com de l’aranès. A més a més, la sentència indica que aquesta aplicació s’ha d’executar abans de dos mesos i preveu multes tan econòmiques com penals a aquells polítics i professors que ho impedeixin. En definitiva, una situació que assenta el retrogrés (el temps segueix passant però en realitat no fem més que retrocedir i tornar cap a situacions de dècades enrere gens desitjables) d’Espanya i que l’apropa a la dictadura franquista, amb la diferència que a dia d’avui són els jutges els que garanteixen que aquest atac a la protecció de llengües minoritzades tingui cabuda en la “democràcia” espanyola. A continuació presentem l’evolució del dia pel que fa als atacs contra el nostre país. Perquè, sí, som un país. Mal els pesi, ho som i així ho sentim.

dimarts, 16 d’agost del 2011

La Jornada Mundial de la Joventut, un acte més que qüestionable


Aquesta setmana se celebra a Madrid la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ), un acte que anualment celebra l’Església catòlica en una ciutat del planeta amb l’objectiu de transmetre la moral cristiana a les noves generacions i frenar "el laïcisme que s’estén cada cop més pel món", un fet que en la meva opinió és inherent a l’evolució que porta realitzant l’ésser humà des que va aparèixer sobre la superfície de la Terra. Doncs bé, coincidint amb aquest acte diversos col·lectius han decidit organitzar-se i protestar per la visita papal a Espanya o, més ben dit, per com serà la visita papal a Espanya. Entre els organitzadors hi podem trobar des del moviment del 15-M i associacions d’ateus i agnòstics fins a entitats catòliques com Redes Cristianas o Crishom. Els motius per a la protesta són diversos però convé escoltar amb deteniment els que vénen des de moviments que pertanyen i se senten dins l’Església catòlica com aquests que acabem d’esmentar i que ha recollit el diari Público aquesta setmana.

La JMJ, un acte que anualment celebra l’Església catòlica en una ciutat del planeta amb l’objectiu de “transmetre la moral cristiana a les noves generacions i frenar el laïcisme que s’estén cada cop més pel món”

Redes Cristianas o Crishom són associacions de cristians amb implantació a Espanya que s’han mostrat reticents a la visita del Papa a Madrid pels postulats que ha decidit adoptar l’Església en aquest viatge a l’estat espanyol. El primer dels dos col·lectius es mostra contrari a les idees que l’Església té de l’Estat. Per a aquesta associació, l’Església ha d’entendre que en la societat actual amb una democràcia consolidada i multiconfessional (així com també amb gran part de la població agnòstica o atea) no és comprensible defensar que els estats com Espanya hagin de declarar-se catòlics i que per tant només els membres d’una fe siguin considerats “ciutadans de primera” pel fet de creure en la religió oficial del país. Per altra banda, Crishom, una associació que aglutina cristians gais i lesbianes, defensa que si la visita del Papa ha de mostrar un model d’Església que exclou creients per la seva condició sexual (gais, lesbianes o transsexuals) o d’estat civil (divorciats o casats en segones núpcies), val més que aquesta no se celebri, ja que mostrarà una imatge d’església de la qual molts en queden exclosos.

dilluns, 15 d’agost del 2011

El model alemany o com endur-se els nacionalistes per davant


A Alfredo Pérez Rubalcaba només li faltaria aconseguir que el PP no obtingués majoria absoluta en les eleccions generals de la propera tardor perquè tot li surti rodó. En un moment en què els socialdemòcrates de tot el món es troben en un moment de descol·locació absoluta, el candidat incombustible dels socialistes ha pujat a l’arena electoral i, en qüestió de dies, ha aconseguit capgirar la tendència de les enquestes, passant d’una davallada que semblava no tenir fons a una recuperació de les files socialistes que també ha portat una petita baixada de la intenció de vot del PP, que duia anys pujant i pujant fins arribar a sondejos que li pronosticaven gairebé la meitat dels sufragis que s’expediran en les properes eleccions generals espanyoles. A més, Rubalcaba ha arribat al lideratge de facto del PSOE (és candidat a les eleccions més importants a les que acudeix el seu partit) amb propostes que no ha hagut ni de preparar perquè han sorgit del Moviment del 15-M, que ara fa tres mesos que va començar a plantejar propostes de canvi i noves mesures per aconseguir recuperar la confiança de la ciutadania en la política.

El candidat socialista i líder de facto del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba

Una de les mesures que el moviment dels indignats ha demanat que s’apliqui, i que Rubalcaba s’ha posat com a fita si guanya els comicis del novembre, és la reforma de la llei electoral “amb l’objectiu de fer més proporcional l’actual sistema electoral”. Sota aquest objectiu a priori tan noble, el candidat socialista ha declarat que el canvi en la llei electoral passaria per apropar-la al model alemany. “A mi me gusta mucho el modelo alemán”, ha declarat. De seguida tothom ha anat a cercar com és aquest model i n’han començat a cantar les coses bones que té. “És un sistema molt més proporcional”, “practiques un doble vot: esculls una llista electoral nacional i votes un candidat pel teu districte electoral”... Tot plegat sembla una millora si observem els punts bàsics que alhora són els forts del sistema de les terres alemanyes. Però si ens endinsem en les regles del joc i coneixem com està compost el Parlament federal alemany (l’anomenat Bundestag), alguns arribem a pensar que la maniobra del candidat socialista té un doble objectiu i no només millorar la proporcionalitat i per tant la qualitat democràtica de l’estat espanyol.

dilluns, 18 de juliol del 2011

El perquè del “sí” del PP i el “no” del PSC als Pressupostos


Convergència i Unió creu que té la paella pel mànec per demanar un nou “pacte fiscal” a Madrid però a dia d’avui és Mas qui depèn del PP al Parlament i no Rajoy qui depèn de CiU al Congrés

Aquesta setmana es tramiten al Parlament de Catalunya els Pressupostos de la Generalitat per al 2011, uns comptes que arriben finalment a la cambra amb mesos de retard i amb, finalment, una majoria que els recolzarà tot i significar la primera reducció de la despesa de la màxima institució de Catalunya. Una reducció que afectarà, en major o menor mesura, a l’estat del benestar present al nostre petit país mediterrani.

L’executiu de Convergència i Unió, al govern des del passat desembre, ja ha obtingut la garantia del Partit Popular que els comptes podran tirar endavant. Els diputats comandats per Alícia Sánchez-Camacho s’abstindran en la votació permetent que CiU pugui tombar les esmenes de la resta de grups que, apartant al PP, sumen 54 vots davant els 62 de la federació nacionalista.

Les converses per al pacte fiscal ja han començat i al PP no estan disposats a que els nacionalistas els colin un gol

dimecres, 4 de maig del 2011

Cas “Bildu”: es confirma la fragilitat de la democràcia espanyola


Finalment la democràcia espanyola seguirà al mateix nivell que la de països com Algèria, el Marroc, o l’Espanya de l’època de la Restauració: Bildu no es podrà presentar a les eleccions municipals del proper 22 de maig al País Basc i Navarra. Així ho han decidit aquesta passada nit de diumenge, quan faltava una hora escassa per a la mitjanit, els 16 magistrats membres de la Sala del 61 del Tribunal Suprem (TS). La màxima institució del poder judicial a Espanya ha decidit per 9 vots a favor, 6 en contra i un vot favorable a l’acceptació parcial de les candidatures d’aquesta coalició.

Els magistrats del Tribunal Suprem han decidit anul·lar totes les llistes de 'Bildu', una plataforma que engloba partits democràtics com Eusko Alkartasuna (EA) i Alternatiba

Però és que el veto a Bildu a presentar-se a les eleccions del proper 22 de maig als municipis d’Euskadi i Navarra no implicarà deixar fora de la “festa de la democràcia” a una plataforma de nova creació "que no és res més que un satèl·lit d'ETA" com han volgut fer creure els principals partits espanyols. No. Bildu és un projecte polític que engloba a d’altres formacions polítiques que fa dècades que es presenten a les eleccions. Entre elles, hi ha Alternatiba i un partit independentista de llarg recorregut com és Eusko Alkartasuna (EA). EA és un partit de govern, el que a Catalunya vindria a representar ERC. I és que el partit que actualment lidera Pello Urizar (imatge inferior) ha format part de l'executiu del País Basc en moltes ocasions des que es reinstaurà la democràcia l'any 1980. Però no només va formar part de l'Eusko Jaularitza durant dècades. També va arribar a presentar-se conjuntament amb el Partit Nacionalista Basc en comicis al parlament d’Euskadi. La seva fidelitat a les vies exclusivament democràtiques està, per tant, més que provada.

El secretari general d'Eusko Alkartasuna, Pello Urizar, durant la presentació davant la premsa del projecte 'Bildu'

Gorka Knörr, exvicepresident del Parlament Basc i exlíder d’EA comentava ara fa dos mesos a RAC 1, tan bon punt a Sortu se li va prohibir concórrer a les eleccions del 22 de maig, que “el pla B ja està dissenyat, i que aquest nou moviment partidari de l’autodeterminació del poble basc totalment contrari a la violència com a via per a assolir els seus objectius es presentarà amb altres partits i plataformes que ja han concorregut en altres comicis al País Basc”. Knörr feia referència a Eusko Alkartasuna.

L’arc parlamentari respon
Les reaccions polítiques a la decisió del TS no s’han fet d’esperar i n’hi ha hagut de tots colors. D’una banda, el Partit Popular i el PSOE han fet una interpretació més o menys favorable a la resolució. Mentre que els socialistes espanyols han optat per respectar-la “y que sea respetada”, el PP ha tret tota l’artilleria pesant i hem pogut sentir de la veu de Federico Trillo (aquell que cridà ¡Viva Honduras! en una visita a El Salvador) que la decisió del TS és “un triunfo de la democracia” perquè “no podía ser que ETA se pudiera presentar a las elecciones”.

Federico Trillo (PP): "La decisión del TS es un triunfo de la democracia porque no podía ser que ETA se presentara a las elecciones"

Fora de l’habitual discurs del PP sí que s’han pogut observar veus dissonants dins el socialisme. Un cop més, tan els socialistes bascos (PSE) com els catalans (PSC) han lamentat la negativa dels magistrats del Tribunal Suprem, fet que demostra que no tots els polítics (deixant de banda els partits nacionalistes) veuen tan clara la prohibició a Bildu de poder participar en el joc democràtic. 

L’estabilitat a Espanya, en joc
Però el que sembla que pot portar cua és la posició adoptada pel Partit Nacionalista Basc, que ha anunciat que amb la prohibició de concórrer als comicis de Bildu, “suspèn tota col·laboració” amb el Govern espanyol. Això no seria notícia dos anys enrere, quan CiU salvava els mobles –o, més ben dit, les votacions al Congrés– al PSOE de Zapatero. Però en el marc actual, en què la federació nacionalista ja no dóna suport al govern socialista (al·legant que no podien donar suport a un Govern que consideren que “falta a la seva pròpia paraula” per les promeses no complertes del president espanyol) i els partits d’esquerres tampoc degut a les polítiques dictades des de Brussel·les que ha hagut d’aplicar Zapatero (i qualificades “de dretes i neoliberals” per membres de partits com IU, ICV o ERC) al PSOE només li quedaven els nacionalistes bascos per a tirar endavant l’acció de govern al Congrés. Així doncs, amb aquest gir argumental radical que porta la negativa del PNB de col·laborar amb el govern espanyol, l’encara president haurà de fer mans i mànigues per no perdre les votacions. I és que en el poc menys d’any de legislatura que queda, l’executiu encara haurà d'afrontar i tirar endavant diverses lleis cabdals com la de Pressupostos Generals (PGE) que si no passen el tràmit al legislatiu, porten Espanya a una situació de bloqueig en un molt mal moment.

El líder del PNB, Iñigo Urkullu (centre), ha anunciat que els nacionalistes deixaran de donar suport al govern de Zapatero si 'Bildu' no es pot presentar. Per al PSOE pot significar una dificultat més abans d'acabar la legislatura

Arribats a aquest punt, només hi hauria dues opcions. O bé convocar comicis de forma anticipada o que el PP sortís al rescat del Govern –sí, ho heu llegit bé– i votés amb els socialistes. És evident que la segona opció és força improbable per no dir impossible (mai se sap què pot acabar passant). Però sens dubte, si s’arribés a aquest punt, tindríem davant dels nostres ulls la materialització d’una realitat que gairebé mai es fa palesa. Certament, PP i PSOE són dreta i esquerra, nit i dia. Però comparteixen un mínim comú denominador. Són, per davant de tot, espanyols. Nacionalistes espanyols. I això els uneix més que no pas els separa. Sobretot quan els afers d’Euskadi estan pel mig. Només cal preguntar-ho als bascos, prou bé que ho saben, ells...

.

diumenge, 3 d’abril del 2011

El problema no és (només) Zapatero

Era un secret a veus fins que aquest passat dissabte ho ha anunciat ell mateix. José Luis Rodríguez Zapatero no repetirà com a candidat a la presidència del govern espanyol. L’actual cap de l’executiu ho ha fet públic en la reunió del comitè federal del PSOE celebrada aquest cap de setmana a Madrid. Zapatero abandona així el lideratge de la formació després d’haver sigut catalogat per gran part del seu partit com el principal “element de desgast” dels socialistes, que a dia d’avui perdrien de manera humiliant les eleccions generals davant el Partit Popular.

Zapatero, durant el comitè federal del PSOE d'aquest cap de setmana

dijous, 24 de febrer del 2011

La "democràcia" espanyola

És interessant llegir aquests dies la premsa espanyola, que en múltiples articles fa referència al cop d’estat que el 23 de febrer del 1981 van perpetrar un reduït grup de militars i guàrdies civils comandats pel tinent coronel Antonio Tejero. El que més es destaca en aquests articles és la victòria de la democràcia per sobre de les formes totalitàries imposades per la força com probablement hauria passat si els colpistes haguessin aconseguit allò que pretenien.

Però clar, exactament, quan diuen que la “democràcia” es va imposar a la dictadura, què volen dir? Primer de tot, cal que tinguem ben clara quina és la definició de democràcia.