Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Internacional. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Internacional. Mostrar tots els missatges
divendres, 11 de novembre del 2011
dilluns, 16 de maig del 2011
Els independentistes de l’SNP obtenen la majoria absoluta a Escòcia
Com ja vam avançar el passat dia 5 de maig, finalment el Partit Nacional Escocès (Scottish National Party, SNP) ha aconseguit la majoria absoluta al Parlament de Holyrood. A més, el partit que lidera Alex Salmond ho ha fet amb una majoria absoluta més que incontestable, obtenint 69 dels 129 diputats que composen la cambra escocesa, el que representa gairebé un 60% dels escons. Aquest resultat abassegador ha portat l’SNP, en veu del seu líder, Alex Salmond, a garantir que en aquesta legislatura que tot just s’inicia “Escòcia celebrarà un referèndum. I ho farà abans del 2016.”
![]() |
| L'SNP ha assolit la majoria absoluta al Parlament escocès després d'obtenir 69 dels 129 escons de la cambra. |
Tot faria pensar a priori que la majoria absoluta obtinguda pels nacionalistes escocesos i partidaris de l’estat propi garanteix l’èxit de la resposta afirmativa en la consulta. Però no ens enganyem, la política no és tan senzilla. La victòria de l’SNP no garanteix que Escòcia pugui esdevenir independent. Si que és cert que si la passada legislatura el partit de Salmond no va poder convocar un referèndum va ser per la manca de suports al Parlament, on només comptava amb els seus 47 diputats, els dos del partit dels Verds i la diputada independent Margo MacDonald, propera als postulats dels nacionalistes (la majoria absoluta són 65 diputats). Però tot i que amb la nova composició sortida de les urnes l’SNP té la potestat de fer el que vulgui al Parlament, no està tan clar que la majoria d’escocesos votin per l’autodeterminació de la nació escocesa. I és que la victòria de l’SNP no es deu només al fet que els independentistes l’hagin votat. El partit nacional escocès ha esgarrapat vots a laboristes, conservadors i, majoritàriament, liberaldemòcrates. Això significa que molts dels votants de l’SNP en aquesta darrera ocasió no defensen la secessió d’Escòcia però han optat per votar l’SNP en veure-hi un partit de confiança, de casa i que ha fet més que bé la feina a Holyrood durant la primera legislatura en què ha governat des de la instauració de l’autonomia escocesa ara fa 12 anys.
![]() |
| El partit nacional escocès ha esgarrapat vots a laboristes, conservadors i, majoritàriament, liberaldemòcrates. |
Aquesta possibilitat de celebrar un referèndum i perdre’l és força clara si la consulta es realitzés aquest any. Tots els sondejos indiquen que prop d’un 30% dels escocesos és partidari d’un estat propi a dia d’avui. La prova que tothom té molt clara la derrota del “sí” es pot constatar escoltant i llegint les paraules del número dos del Partit Conservador a Escòcia (detractor de la independència), Murdo Fraser, que confirmà ara fa una setmana a l’ACN que el seu partit accepta el dret dels escocesos a convocar una consulta i que volen “el referèndum per la independència el més aviat” possible. Evidentment, els conservadors ni se’ls passaria pel cap convocar una consulta si tinguessin la mínima sospita que la majoria dels escocesos ha passat del “no” al “sí” a l’autodeterminació.
![]() |
| La victòria dels independentistes de l'SNP a la portada de l'edició digital del The Guardian |
Sigui com sigui, Salmond disposa ara de força temps per capgirar la situació actual. Abans no es convoquin nous comicis a Escòcia per a renovar Holyrood passaran 5 anys (les legislatures dels parlaments autonòmics duraran un any més perquè les eleccions regionals no coincideixin amb les britàniques, previstes per d’aquí a quatre anys). Per a aconseguir-ho, ja ha començat a desgranar el seu projecte. D’entrada, apostarà per reclamar la sobirania fiscal –similar al concert econòmic basc– respecte a la resta del Regne Unit en el que representa una queixa força similar a la present a Catalunya (Escòcia paga més a Londres que no pas rep). Una altra de les propostes serà garantir que la corona britànica segueixi mantenint la posició de cap d’Estat si Escòcia esdevé independent. I a banda de tot plegat, també apostaran per l’estratègia que han seguit en aquestes darreres eleccions: la feina ben feta. Una manera de dir que l’SNP treballa per Escòcia, treballa amb eficiència i si ara l’SNP demana la independència respecte del Regne Unit, és que és el millor per al país de la gaita i la faldilla masculina.
![]() |
| A Londres, molts analistes ja veuen Salmond (àlies "l'home del somriure") com el millor polític britànic d'avui dia |
La partida no ha fet més que començar i Salmond és molt bon estratega –ho ha demostrat amb els resultats obtinguts en les eleccions d’aquest maig–. Veurem si és capaç de capgirar la situació actual respecte a la independència d’Escòcia com ha aconseguit fer amb els resultats de l’SNP. El temps ens ho aclarirà. De moment però, el que ja sabem és que Salmond, l’home que molts analistes de la Bretanya ja han qualificat com el millor polític del Regne Unit actualment, encara el seu difícil repte amb el seu ja característic somriure. Amb il·lusió, sí senyor.
.
dijous, 5 de maig del 2011
Escòcia, l’hora de la veritat
Avui dijous se celebren les quartes eleccions al Parlament de Holyrood, la cambra legislativa escocesa. Després que el 1999 amb el procés d’autonomia conegut com a devolution Escòcia, juntament amb el País de Gal·les i Irlanda del Nord, recuperés part de les competències que havia cedit a la corona del Regne Unit tres segles abans, aquesta nació que forma part de la Gran Bretanya afronta uns comicis que són el primer test per al Partit Nacional Escocès (SNP) després que assolís el govern per primer cop en la història el passat 2007 passades les dues primeres legislatures amb governs dels laboristes en coalició amb els liberaldemòcrates.
![]() |
| L'actual líder de l'Scottish National Party (SNP), Alex Salmond |
Des de fa quatre anys, l’SNP dirigeix l’executiu escocès mitjançant un pacte de govern amb els Verds escocesos (cinquena força amb 2 escons). Un govern però, en clara minoria, ja que entre ambdós partits sumen només 49 dels 129 escons (per assolir la majoria en són necessaris 65) que formen la cambra de Holyrood. L’acord amb els Verds va permetre formar un govern en minoria que ha realitzat una gran modernització del país però que en determinats temes no ha aconseguit la majoria necessària al legislatiu per a poder-los executar. El que va aixecar més cridòria va ser la convocatòria d’un referèndum sobiranista que el govern de l’SNP liderat per Alex Salmond va fixar per al mes de novembre del passat any 2010 però que en no comptar amb el suport de la segona (Partit Laborista amb 47 escons), la tercera (Partit Conservador amb 17 escons) o la quarta força (Partit Liberal-Demòcrata amb 16 escons) del Parlament no va poder tirar endavant.
![]() |
| Els resultats de les eleccions escoceses del 2007, en què es configurà un govern en minoria entre SNP i Greens (47+2) |
Sens dubte, la no-celebració del referèndum secessionista l’any passat ha desgastat el govern Salmond, el qual ha sigut criticat per no tenir una majoria sòlida al Parlament escocès. Les crítiques han provingut sobretot del Partit Laborista que amb només un escó menys que l’SNP, ha volgut esdevenir el principal garant de l’estabilitat parlamentària a Holyrood recordant que durant les seves dues legislatures al govern –les dues primeres de l’autonomia escocesa– el govern fort va estar assegurat amb el pacte forjat amb els liberaldemocràtes. Però en els darrers mesos i, sobretot, en aquesta precampanya i campanya electoral l’SNP ha aconseguit transmetre la feina ben feta que ha realitzat en els darrers quatre anys amb els Verds i, sempre segons els sondejos, ha sabut fer-se seus els votants liberaldemocràtes descontents amb el govern que aquests han format amb el Partit Conservador al conjunt del Regne Unit (després de les eleccions al Parlament de Westminster ara fa justament un any). Això unit a l’extens i més que optimista programa electoral de to clarament progressista d'aquest 2011 podria permetre-li un creixement molt important en nombre de vots i escons al Parlament de Holyrood. I és que en el full de ruta de l’SNP, a banda de la independència,hi ha molts altres projectes més que il·lusionants com són les promeses de congelar tots els impostos que depenen de les institucions escoceses, generar i oferir llocs de feina per als joves en atur (cal dir que la xifra de parats a Escòcia és menys de la meitat que la de Catalunya) i aconseguir que la producció d’energia es realitzi només mitjançant energies alternatives.
Tot plegat portaria als nacionalistes escocesos un increment substancial en vots i escons que els permetria erigir-se com a clara primera força a Escòcia, molt més a prop de la majoria a la cambra escocesa. Si ara fa tres mesos, els sondejos realitzats per Ipsos-MORI i publicats al diari The Times pronosticaven un empat tècnic entre les dues primeres forces (37% dels vots a l’SNP per un 36% als laboristes), ara la diferència superaria els 10 punts i situaria l’SNP amb un 45% dels sufragis per un 34% dels laboristes. Això podria obrir la porta d’un govern amb majoria absoluta format pels independentistes sota el lideratge d’Alex Salmond i els Verds, que en la legislatura ja finalitzada han donat suport a la candidatura sobiranista de l'SNP.
![]() |
| Els sondejos realitzats per Ipsos-MORI en els darrers mesos han observat un fort increment del vot cap a l'SNP |
Tot plegat doncs, molt interessant de veure i analitzar des d’una òptica catalana. Els resultats reals però, no els sabrem fins d’aquí a unes hores. Serà llavors quan podrem assegurar que hi ha una majoria secessionista a la cambra escocesa fet que, per cert, i això és important de destacar, no havia ocorregut mai en els 12 anys d’autonomia escocesa fruit de la devolution impulsada a finals dels anys noranta pel govern britànic, llavors en mans dels laboristes de Tony Blair.
.
dimecres, 26 de gener del 2011
Xavier Mas de Xaxàs: “Crec que la democràcia a Tunísia acabarà consolidant-se”
L’enviat especial de La Vanguardia exposa com va viure des del lloc dels fets els dies posteriors a la revolució dels tunisians
Xavier Mas de Xaxàs, periodista i enviat especial de La Vanguardia a Tunísia les darreres dues setmanes, explicà aquest dilluns davant un grup d’estudiants de Periodisme de la UAB com va viure els dies posteriors a l’aixecament de la població tunisiana des de la capital del país àrab. El periodista expressà la seva sorpresa per la rapidesa amb què es desencadenaren els fets, que han portat a l’exili del dictador Ben Ali que governava amb mà de ferro des de feia més de dues dècades, i es mostrà confiat que la democràcia a Tunísia acabarà consolidant-se després del procés de transició que s’ha iniciat recentment tot i no opinar el mateix sobre la resta de dictadures africanes.
Per a Mas de Xaxàs, el camí cap a la democràcia a Tunísia és possible perquè la realitat d’aquest país és propera a la de les nacions europees. “Tunísia té característiques que l’apropen a Europa. És un país de dimensions reduïdes, compta amb una economia molt diversificada i una formació educativa superior a la mitjana, no té recursos com ara gas o petroli que aixequin interessos obscurs i, a més, la seva població està molt connectada a les noves tecnologies”. Alhora però, l’enviat especial de La Vanguardia al país tunisià ha volgut subratllar que no creu que una revolta com aquesta es produeixi i esdevingui un èxit en altres països del nord d’Àfrica amb règims dictatorials, com ara Líbia. El principal motiu, segons Mas de Xaxàs, és que la resta de països de la regió “estan força més endarrerits tecnològicament i econòmicament” i, degut a això, la societat encara no ha pres consciència de la situació “com sí que ha passat a Tunísia”, raonà el periodista.
diumenge, 14 de novembre del 2010
Sarkozy torna a confiar en Fillon per a la confecció del nou executiu francès
El president francès confia en el fins ara primer ministre per a elaborar un nou govern que li permeti recuperar el crèdit perdut en els últims mesos
Una nit. Aquest és el temps que ha trigat el president francès, Nicolas Sarkozy, en nomenar de nou François Fillon primer ministre de l'executiu amb seu a París. La remodelació del govern serà, per tant, un canvi en els líders de les carteres ministerials i no pas en el lideratge del govern. Segons apunten diversos mitjans, la remodelació implicarà la sortida del govern dels ministres més progressistes i propers al Partit Socialista, el que significaria el gir definitiu cap a la dreta per afrontar el final de la legislatura. Recordem que tot plegat és una maniobra per recuperar el crèdit que el president francès ha perdut en els darrers mesos.
I és que les fortes tensions socials fruit del pla d'ajust econòmic dut a terme per l'executiu francès últimament, i que contempla rebaixes salarials i una reforma polèmica de la llei de les pensions, han acabat passant factura al fins ara govern del país francòfon.
Sarkozy presentarà demà dilluns, i de la mà del readmès première Fillon, el nou govern amb el qual intentarà canviar la derrota que li indiquen les enquestes en les eleccions presidencials que s’han de celebrar a França d’aquí a un any i mig.
dissabte, 13 de novembre del 2010
El govern francès dimiteix en bloc
Sarkozy admet la renúncia de l’actual cap de govern, François Fillon, i de tot el seu consell de ministres
Aquest vespre el president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, ha anunciat mitjançant un comunicat emès pel Palau de l'Elisi la dimissió de l'actual cap de Govern francès, François Fillon, i la plena totalitat del seu consell de ministres. Les fortes tensions entre gran part de la societat i l'actual govern, fruit del pla d'ajust econòmic dut a terme per l'executiu francès en els darrers mesos i que contempla rebaixes salarials i el retard en l'edat mínima de jubilació dels 60 als 62 anys, han acabat passant factura al fins ara govern del país francòfon. Sarkozy haurà de nomenar ara un nou executiu per afrontar el que queda de legislatura fins les eleccions del 2012 amb un objectiu clar: remuntar les enquestes que li indiquen una baixíssima popularitat i una intenció de vot per al seu partit, la UMP (Unió per a un Moviment Popular), que és clarament més baixa que en els darrers comicis, que el conduïren a la presidència de l’Estat francès, i que ara l'allunyarien de l'Elisi.
dissabte, 23 d’octubre del 2010
Els ministres de Finances del G20 acorden donar més pes a les economies emergents en el si de l'FMI
![]() |
| Dominique Strauss-Kahn, director gerent de l'FMI |
En una reunió celebrada aquest dissabte a Corea del Sud, els ministres d'Economia i Finances del G20 han arribat a un acord per reformar el Fons Monetari Internacional (FMI) i donar més poder de decisió a les economies emergents. L'entesa es traduirà en la cessió d'un 6% dels vots del plenari de l'organisme a països emergents així com 2 dels 24 seients de la Junta Executiva. L'estat més afavorit serà la Xina, que esdevindrà el 3er membre més poderós de l'FMI superant a potències com Alemanya o França. El Brasil i l'Índia també adquirirant més poder. Tot i això, els EUA seguiran mantenint el dret de veto en les decisions "clau" de l'FMI.
dissabte, 25 de setembre del 2010
Ed Miliband, nou líder dels laboristes britànics
- Ho serà en substitució de l'ex-primer ministre Gordon Brown després d’obtenir una ajustada victòria sobre David Miliband, el seu germà i company de partit.
- Haurà d’assumir el repte d’unir les dues ales actuals del partit britànic, centre i esquerra, i crear un nou projecte per a recuperar el número 10 de Downing Street
![]() | |
| Ed Miliband, guanyador de les primàries al Partit Laborista agafant-se a David Miliband, germà i competidor en l'elecció del nou líder de la formació. |
Sorpresa familiar. D’aquesta manera es pot catalogar el que s’ha viscut aquesta tarda al Congrés que ha celebrat el Partit Laborista a Manchester amb l’objectiu d’escollir el nom del que serà el nou cap del partit després de la renúncia de Gordon Brown. Renúncia que, recordem-ho, es produí un cop es va conèixer la forta derrota d’aquesta formació enfront del Partit Conservador en les eleccions legislatives del passat mes de maig.
A la contesa electoral d’aquest dissabte s’hi presentaven fins a cinc candidats: Diane Abbot, Andy Burham, Ed Balls, David Miliband i Ed Miliband, dels quals només els dos darrers, els germans Miliband, tenien opcions reals de sortir escollits. I tot i que la majoria de travesses apuntaven a una victòria del germà gran i exministre d’Afers Exteriors (David), finalment la victòria se l’ha endut el seu germà petit, que havia exercit de ministre d’Energia en la passada legislatura. Ed, cinc anys més jove que David, ha sabut imposar-se en les primàries gràcies al seu discurs en defensa de les classes més desafavorides del país i alhora per la seva proximitat amb l’electorat, que es contraposa amb l’actitud més tancada del seu germà David.
Un complex sistema de votació
El "característic" sistema de votació dels laboristes ha sigut, clarament, l’element clau per a la victòria del petit dels germans Miliband. Actualment, aquest partit reparteix en tres parts iguals els vots de les tres branques del partit. En el primer dels terços s’hi engloben els diputats de la formació, en el segon els militants del partit i, finalment, el tercer terç representa l’opinió dels integrants de les organitzacions afiliades que són, bàsicament, sindicals.
D’aquests tres grups, David tenia assegurada la victòria en el terç format pels diputats del partit, els quals el consideren, majoritàriament, el successor natural de Gordon Brown. Per comprendre aquest fet cal remuntar-se tres anys enrere, quan Brown arribà al número 10 de Downing Street substituïnt a Tony Blair. En aquell moment l'ara ja expremier Brown no tingué rivals per a ocupar el càrrec gràcies a la retirada a temps que practicà el germà gran dels Miliband. David ho féu amb l’objectiu de no tensar més la situació que vivia en aquell moment el partit ja que, en cas que s’hagués presentat, hauria generat una forta divisió en el si de la formació. Des de llavors, David ha sigut considerat pels diputats del partit el successor ideal de Brown un cop aquest abandonés la primera línia política. I així ha acabat essent. David ha obtingut un 53,46 % dels vots dels diputats enfront del 46,54 % que ha assolit el seu germà Ed.
Pel que fa al segon grup, format pels militants del Partit Laborista, la balança semblava inclinar-se també cap a David i, de fet, finalment ha sigut així. El germà gran ha obtingut el 54,51 % dels vots enfront del 45,49 % d’Ed.
Però tot i les victòries en els dos primers terços, la proximitat d’Ed cap a l’electorat i, per tant, també cap als integrants de les organitzacions afiliades al partit, l’ha portat a obtenir una victòria folgada en aquest darrer grup. Concretament, Ed ha obtingut un 57,63 % dels sufragis del darrer terç en contraposició amb el 42,37 % obtingut pel seu germà David.
La victòria clara d’Ed en el darrer terç, ha provocat que la suma total dels sufragis donés una ajustadíssima victòria per al menor dels germans Miliband (50,65 %), per sobre de David, que ha obtingut un 49,35 % dels vots.
Gir a l’esquerra
La victòria d’Ed Miliband no és pas casual. La seva ja comentada proximitat amb l’electorat i les propostes clarament d’esquerres -i consegüentment a favor de les polítiques sindicals- que s’ha marcat com a objectiu li han permès obtenir el lideratge del partit tot i no convèncer als diputats de la formació actuals. Els reptes que se li aproximen ara però, són difícils. D’una banda, haurà de començar a dissenyar el nou projecte laborista a fi d’aconseguir la victòria en les properes eleccions legislatives (després de registrar un mínim històric de vots que només té un precedent des de la Segona Guerra Mundial). De l’altra, haurà d’aconseguir, en el menor temps possible, el consens en un partit que, hores d’ara, està dividit entre l’ala tradicionalment més laborista que representa ell mateix i aquella anomenada “nou laborisme” que, amb Blair al capdavant, practicà unes polítiques allunyades de l’esquerra europea però que, paradoxalment, aconseguí tornar el poder al Partit Laborista l’any 1997 després de gairebé dues dècades a l’oposició del Parlament de Westminster.
Enllaços d'interès
Subscriure's a:
Missatges (Atom)












