Un PP ‘catalan friendly’

Des de fa unes setmanes, la relació d’amor-odi que el Partit Popular (PP) té amb Catalunya ha tornat al primer dels dos adjectius després de mesos i mesos d’estar ancorat en el segon. Sembla que a dia d’avui els conservadors s’han adonat que anar contra Catalunya no els permetrà assegurar-se la majoria absoluta en les eleccions d’aquest proper 20 de novembre o, si més no, legitimar-la. Sota l’estora queden doncs amagades, momentàniament, les qüestions identitàries i lingüístiques que fins fa ben poc seguien promovent els populars però que ara els podrien suposar un obstacle important per penetrar electoralment al Principat on, sense anar més lluny, ja van quedar-se amb un mal sabor de boca a les eleccions generals del 2008, després d’adonar-se que en només un sol territori dels que actualment formen Espanya, aquest, no van poder certificar un augment en vots i diputats.

Jorge Fernández-Díaz, gat vell i cara amable i pragmàtica del PP a Catalunya, és candidat per Barcelona aquest 20-N.

Però deixant de banda els discursos de concòrdia que podem sentir per part de personatges tan importants alhora que diversos com són Mariano Rajoy, Esteban González Pons o Alberto Fabra, el que ahir va cridar més l’atenció van ser unes mesuradíssimes i més que preparades paraules de Jorge Fernández-Díaz, el que és germà polític i sanguini del líder del PP a l’Ajuntament de Barcelona, Alberto Fernández-Díaz. Aquest gat vell del conservadorisme espanyolista a Catalunya, cara amable i pragmàtica dels populars catalans i que mai acaba de marxar del mostrador de possibles candidats del PP en cas que no sapiguem a qui posar, que dirien a ca l’Alícia, va respondre així a la pregunta “Vostès estan a favor de plantejar un nou pacte fiscal entre Catalunya i la resta d’Espanya en la línia del que proposa Convergència i Unió?”

“Jo no sóc favorable al concert econòmic (...), ara bé, Catalunya està sent molt solidària amb la resta d’Espanya. I la solidaritat interterritorial ha de tenir un límit. I jo crec que aquest límit podria ser que no es posi en perill el creixement econòmic, la competitivitat, l’economia catalana i que aquesta solidaritat no suposi que Catalunya perdi posicions en el rànquing de les CCAA en el nivell de renda del conjunt de l’Estat.”

Fernández-Díaz va deixar clar que, a nivell personal, no estava d’acord amb posar en marxa aquest nou sistema de finançament perquè això podria fer insostenible econòmicament Espanya, però va defensar que el PP “escoltarà i parlarà” i que “cal canviar el model actual, perquè no pot ser que amb la solidaritat territorial actual, Catalunya perdi posicions en el rànquing del PIB per càpita per ajudar a les regions més necessitades.” Alto. A què ve, de cop, aquesta defensa econòmica de Catalunya que l’apropa, en part, a les tesis dels nacionalistes més moderats (CiU) de reduir la quota de solidaritat?

La resposta pot semblar increïble, però és certa. Tot i que en públic es negui la major i es parli de la “indisoluble unidad de la patria española”, al PP (i a l’Espanya política en general) ja fa mesos que es parla del possible augment –fins a una majoria ja irreversible– de l’independentisme en aquestes contrades si es produís un altre “no” rotund (en aquest cas al pacte fiscal) a les demandes de Catalunya. Una Catalunya que vol esgotar tota via d’entesa amb Espanya abans de dur a terme un divorci difícil per a molts i complex per al país en general. I, precisament, aquest és l’escenari que volen evitar els conservadors espanyols. La idea, dient-ho ras i curt, seria: “No fem enfadar més els catalans que al final sí que voldran marxar.” Amb aquest objectiu apareixen les paraules de Fernández-Díaz i, no ho dubteu, la política d’apropament al Govern de CiU i a Catalunya que el PP exercirà des de la Moncloa si finalment hi arriba, tal com apunten politòlegs, enquestes sociològiques, periodistes especialitzats en política i el senyor de la neteja dels lavabos del Congrés dels Diputats.

El PP dóna suport al concert econòmic al País Basc i Navarra. Ara està disposat a "parlar i escoltar" al Govern català.

I per demostrar que aquesta idea de possible independència de Catalunya, però també d’Euskadi, és present a les més altes esferes de la política espanyola i que Catalunya i el País Basc estan marcant contínuament l’agenda política espanyola, només cal veure el paper d’estrassa que aquests darrers mesos està fent el Govern espanyol en el tema del corredor ferroviari que ha de connectar la península Ibèrica amb la resta del continent europeu. Actualment, aquest camí ferroviari fins a França trepitjaria (es fes per l’oest, el centre o l’est dels Pirineus) únicament sòl d’un Estat, l’espanyol. Llavors, perquè des del Govern espanyol s’aposta contínuament per construir el corredor ferroviari al Pirineu aragonès, en el que s’anomena “Travessa Central dels Pirineus”? És una evidència que aquesta opció seria la més cara i la més lenta d’executar tenint en compte que caldria construir tota la infraestructura i fer-la passar per la zona més ampla i orogràficament complexa de la serralada pirinenca. Així doncs, perquè fer-la aquí i no aprofitar els passos transfronterers ferroviaris ja existents entre Espanya i França? Doncs perquè aquests accessos ferroviaris cap a França, i per tant cap a Europa, es troben a Irun i a Portbou. O el que és el mateix, al País Basc i a Catalunya. I el temor espanyol de perdre dos territoris que són el motor industrial i econòmic de l'estat i a sobre no tenir connexió ferroviària directa amb França és gran. Molt gran.