Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris catalanofòbia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris catalanofòbia. Mostrar tots els missatges

dilluns, 19 de març del 2012

Jugant amb foc (mentre preparen l’aigua?)

Permetre que el PP governi la tercera ciutat del país no és un detall de més. Entregar al PP la vicepresidència de la Diputació de Barcelona no és quelcom sense importància. Donar la clau de decisió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (TV3 i Catalunya Ràdio) al PP no és una ximpleria més del dia a dia.

Convergència i Unió està començant a pagar cara la seva debilitat parlamentària a Catalunya enfront de la força dels conservadors espanyols al Congrés dels Diputats de Madrid, on compten amb majoria absoluta. No s’ho esperaven. No s’esperaven un context tan difícil i tan hostil. Mas somniava assolir un pacte amb Rajoy i aconseguir una legislatura on l’únic maldecap fos la crisi econòmica.

CiU i PP han signat un acord sobre el futur dels mitjans audiovisuals públics (CCMA). Foto: ACN 

Però això no succeirà: el Partit Popular i bona part de la societat espanyola no està disposada a acceptar les demandes “de estos tacaños y egoístas catalanes”, la versió que els ha anat venent la caverna mediàtica (i no tan caverna) i que s’ha anat endinsant dins la pell de la societat espanyola com xeringa disposada a fer una transfusió de sang. 

A Espanya ja creuen que Catalunya és una regió mantinguda econòmicament que, a sobre, reclama poder prohibir l’educació en castellà amb l’objectiu d’eliminar aquesta llengua del nostre petit país. Un odi que cada cop comença a ser més fort a la Meseta i que està trobant resposta per part d’una societat catalana que per primer cop en tres-cents anys sembla disposada a no callar i a posar pit i collons per canviar el que sembla una broma de mal gust.

Davant d’aquest panorama, Mas només té dues opcions, les dues igual de doloroses i que Jordi Pujol ja va batejar com la disjuntiva “independència o rendició i conseqüent desaparició”. Diem que qualsevol d’ambdues opcions és igual de terrible per a la federació nacionalista perquè qualque de les dues suposa perdre vots i suport electoral a no ser que es realitzi una tasca de pedagogia al conjunt del nostre país d’aquelles que semblen impossibles i impensables.

I aquí estem, amatents als moviments que fa el partit de la indefinició i l’ambivalència per antonomàsia de Catalunya. De moviments que puguin generar simpaties en podem trobar per a tots els gustos: el pacte dels Pressupostos amb el PP i la cessió de la vicepresidència de la CCMA als conservadors espanyols per una banda o la cada cop més estreta relació amb ERC (més per sota la taula que no pas a cara descoberta) per a la consecució del pacte fiscal que està portant a un destacadíssim increment de les converses entre Artur Mas i Oriol Junqueras de cara al que a CDC veuen com l’escenari negre.

Veurem com acaba tot plegat, però els moments decisius sembla que ja estan començant a arribar: a CDC preparen les ponències de cara al seu nou Congrés i a UDC l’alcalde de Vic Josep Maria Vila d’Abadal ja ha anunciat que presentarà batalla a l’incombustible Josep Antoni Duran i Lleida per a treure-li la cadira o, com a mínim, obligar-lo a canviar el discurs envers el secessionisme. Pot semblar que no, però l’espectacle polític segueix, res és el que sembla i tot està a punt de canviar.


dilluns, 28 de novembre del 2011

Experts en tergiversar la realitat

Poc abans de les eleccions espanyoles d’aquest passat 20 de novembre, el diari amb seu a Madrid ABC anunciava en portada un reportatge sobre el funcionament del Parlament de Catalunya i l’existència de quatre diputats dels 135 que formen la cambra que realitzaven –i segueixen realitzant– les seves intervencions davant la resta de diputats en llengua castellana. Fins aquí, res noticiós. La cosa però canvia en observar com apostà per titular aquest fet  el diari: “Cuatro por la libertad”. Sí, una altra d’aquelles frases del nacionalisme espanyol que pretenen convèncer l’opinió pública de Madrid que a Catalunya el nacionalisme català no afluixa mai en la seva pressió contra todo lo común entre los catalanes y el resto de españoles. Si el titular ja era més que suggeridor, el subtítol no tenia pèrdua: “Son los únicos diputados que desafían al nacionalismo y hablan en español en el Parlamento catalán”. Feia temps que, personalment, no veia tanta demagògia i ignorància concentrada a les pàgines de l’ABC, un diari que ja habitualment demostra observar amb ulleres de cul de got la realitat catalana però que amb aquesta portada aconseguia fer un pas més cap a la seva total desacreditació, de moment només superada per La Gaceta del grup Intereconomía. Explicaré el perquè del meu posicionament.

La portada de l'ABC en qüestió

Primerament, el diari fundat per Luca de Tena parla de el nacionalismo, com volent deixar clar que l’únic nacionalisme existent és el català. Perquè és cert, el nacionalisme espanyol no existeix, eh? Les declaracions patriòtiques i exacerbades de Bono, Aguirre o d’altres que es fan dir periodistes com Pedro J. Ramírez, no són espanyolistes, defensen el bien común, oi? Dir que Carme Chacón no pot ser la nova líder del PSOE perquè “és catalana” no és pas un comentari nacionalista, no? Potser és patriòtic? En definitiva, una mostra més de la incapacitat de les ments espanyoles d’entendre el terme “nacionalisme”, derivat del mot “nació”.

Però endinsem-nos en el contingut de la portada. El que més sobta llegint titular i subtítol és que el diari presenta els quatre diputats com a rebels, dient que “desafien” al catalanisme. Res més lluny de la realitat. Al Parlament de Catalunya mai s’ha sentit cap crítica de cap diputat que anés en el sentit de vexar o faltar el respecte dels diputats que, lliurement, han optat per emprar la llengua castellana a la cambra catalana. De fet, la presència del castellà al Parlament deixa constància de l’existència de més d’una llengua en la nostra societat, cosa per la qual ens hauríem de sentir orgullosos tots els catalans pel que representa el castellà: una eina de gran utilitat per a moure’ns pel món cada cop més globalitzat que tenim. I, evidentment, per un altre motiu: sense els catalans castellanoparlants mai s’assolirà a Catalunya una majoria prou sòlida com per decidir grans temes de país com poden ser, sembla que a curt termini, la consecució del concert econòmic o, ja amb més temps, l’autodeterminació de Catalunya com a nació que és, mal pesi a alguns.

Per altra banda, tornant a la portada del sempre amigable amb els catalans ABC, costa entendre com en sortir alguns diputats parlant en castellà als òrgans de representació de Catalunya se’ls presenta als mitjans de Madrid com a herois i, en canvi, quan un diputat o senador intenta parlar en català, basc o gallec a les cambres de representació espanyoles (Congrés i Senat) de seguida rep la reprovació dels diputats del sempre progressista, moderat i respectuós amb les minories Partit Popular i com des de la caverna mediàtica madrilenya se li llença la cavalleria per sobre en qüestió de segons desacreditant l’ús de la resta de llengües amb presència a Espanya “porque es muy caro introducir sistemas de traducción y en un país normal esto no se produce”. Davant aquesta resposta, ja em perdonareu, diria a tota aquesta colla d’especialistes en remenar excrements que ja podrien aprendre, com a mínim, català i gallec, que són idiomes ben propers al castellà i que per entendre'ls no fa falta ser un master of the universe (també convinc que amb el basc la cosa ja és un pèl més complicada).

El darrer element a comentar, relacionat amb la portada i que confirma la desacreditació total del per a mi mai prou estimat diari ABC són els resultats de l’enquesta que el periòdic portava a la primera plana i que es resumia en el titular: “El PP supera a CiU en votos en Cataluña”. Em perdonareu que m’indisposi un moment per anar a consultar els resultats electorals del 20-N a Catalunya. Un momentet, eh? ... Bé, ja sóc aquí i, els resultats, aquí mateix:


Dient que CiU ha superat el milió de vots, el PSC ha assolit els 900.000 i el PP amb prou feines ha trencat la barrera dels 700.000 crec que no fa falta dir res més sobre el diari ABC, els seus reportatges i les seves enquestes sempre més que creïbles...


dimecres, 5 d’octubre del 2011

Espanya: un país on exterminar cultures és ben vist

Aquest mes de juliol passat ha esdevingut una època d’or per a tots aquells a qui els agrada veure Espanya realitzant el seu paper de nació colonitzadora, totalitària i mediocre. Coincidint amb la darrera setmana d’aquell mes, dos tribunals espanyols diferents feien públiques dues resolucions antagòniques a allò que s’acostuma a definir com a sentit comú. La primera, la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que donava ordres a la Generalitat perquè fes les modificacions necessàries en el sistema educatiu de Catalunya amb l’objectiu d’incorporar la llengua castellana com a llengua vehicular a totes les escoles del Principat. Una manera directa de fer política per part del poder judicial i que a llarg termini pot comportar l’extinció de les dues llengües naturals d’aquest país, com explico en un altre article publicat en el bloc aquí present. La segona resolució, la sentència del Tribunal Constitucional contra la llei de l’aranès aprovada en el marc de l’Estatut de Catalunya del 2006 i que elimina la paraula preferent de la següent frase: “l’aranès és la llengua preferent a la Val d’Aran”, deixant sense validesa legal el que significava un pas bàsic per a la protecció de la llengua més minoritària del nostre petit país: l’aranès. 

La sentència del Tribunal Constitucional contra la llei de l’aranès deixa sense validesa legal el que significava un pas bàsic per a la protecció de la llengua aranesa, actualment en perill elevat de desaparició

diumenge, 11 de setembre del 2011

Albert Rivera, el do de la paraula al servei de l’espanyolisme recalcitrant

Ha sortit en els darrers dies com l’abanderat de la llibertat al nostre país. Albert Rivera, president de Ciutadans, ha tingut un orgasme desbocat amb la darrera sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Per fi per a ell, la instància judicial de referència al Principat ha respost la demanda de tres famílies perquè els seus fills puguin rebre l’ensenyament a parts iguals entre llengua catalana i llengua castellana eliminant així l’actual desequilibri a favor del català a les escoles.   

El líder de Ciutadans (C's), Albert Rivera, en una compareixença pública l'any 2007

Rivera ha sortit ràpidament a la palestra a indicar que aquesta sentència és una victòria del “sentit comú” perquè la interlocutòria del TSJC permetrà que, per fi, “es puguin fer classes en castellà deixant de banda l’assignatura de gramàtica castellana pròpiament dita.” I, ràpidament, fent ús de la seva gran capacitat retòrica –que cal reconèixer– ha sortit a indicar que Ciutadans (C’s) no vol carregar-se el català, senzillament vol “que les dues llengües oficials de Catalunya, el castellà i el català, estiguin en igualtat de condicions a l’escola”. L’objectiu d’aquest canvi és crear “un model de convivència lingüística entre les dues llengües oficials”, cosa que significa que per al líder de Ciutadans a dia d’avui no hi ha convivència lingüística i que per tant, la situació més o menys d’igualtat entre ambdues llengües a la societat catalana no es produeix. Si algú coincideix en l’opinió de Rivera, li recomano que surti al carrer i comprovi de nou el que creu.

dissabte, 3 de setembre del 2011

El pitjor dia per a Catalunya


Aquest passat 2 de setembre ha sigut un dia trist per a la nostra societat. Des del juny del passat 2010 no sofríem un atac tan directe al país i a la seva llengua. La jornada d’avui ha significat un fort retrocés a nivell polític i a nivell judicial. D’una banda el Congrés dels Diputats, la cambra legislativa espanyola, ha aprovat una reforma de la Constitució que retalla l’autonomia financera de la Generalitat, la màxima institució de Catalunya. Per si no n’hi havia prou, a la tarda hem sabut que el TSJC ha dictat una sentència que obliga a imposar la llengua castellana al nostre sistema educatiu, una de les bases de la cohesió social del país i motor de protecció tant del català com de l’aranès. A més a més, la sentència indica que aquesta aplicació s’ha d’executar abans de dos mesos i preveu multes tan econòmiques com penals a aquells polítics i professors que ho impedeixin. En definitiva, una situació que assenta el retrogrés (el temps segueix passant però en realitat no fem més que retrocedir i tornar cap a situacions de dècades enrere gens desitjables) d’Espanya i que l’apropa a la dictadura franquista, amb la diferència que a dia d’avui són els jutges els que garanteixen que aquest atac a la protecció de llengües minoritzades tingui cabuda en la “democràcia” espanyola. A continuació presentem l’evolució del dia pel que fa als atacs contra el nostre país. Perquè, sí, som un país. Mal els pesi, ho som i així ho sentim.

dijous, 28 de juliol del 2011

Partit Popular: emmascarant populisme en pro de la llibertat


Aquest passat mes de juny, la líder del Partit Popular (PP) pujava un esglaó més de la catalanofòbia que destil·la el seu partit des que va ser fundat ara fa tres dècades. Alícia Sánchez-Camacho, la presidenta de la sucursal del partit fundat per un incomptable grup de franquistes reticents a la democratització d’Espanya, presentava davant la conselleria d’Ensenyament una instància perquè el seu fill pugui rebre una “educació bilingüe en les dues llengües oficials, de manera proporcionada i sense desequilibri entre totes dues”. En un discurs en què va alternar el català i el castellà, Sánchez-Camacho va assegurar que feia aquesta petició com a presidenta del PP a Catalunya, però també “com una mare més que vol fer valer els drets que tenim els pares”. 

Alícia Sánchez-Camacho amb diversos membres de l'associació Convivència Cívica Catalana presentant una instància al Departament d'Educació perquè el seu fill pugui rebre una "educació bilingüe en les dues llengües oficials"

D’aquesta manera, la líder del Partit Popular deixava entreveure clarament el seu desconeixement de la realitat de Catalunya. D’entrada, perquè indicava que a Catalunya hi ha “dues llengües oficials”. Qualsevol persona que segueixi l’actualitat parlamentària (se suposa que Sánchez-Camacho és diputada al Parlament) sap que, en realitat, a Catalunya conviuen actualment 3 llengües oficials i no pas dues, com ella indicava. D’una banda, les dues llengües pròpies del país, l’aranès (variant de l’occità) i el català; i, de l’altra, la llengua que no és pròpia del Principat però que imposa l’estat espanyol al país, el castellà.