La independència de Catalunya, una pel·lícula de terror

Que el dret a l’autodeterminació és a primera plana en el debat no només mediàtic sinó també de base, en converses d’amics, familiars i companys de feina; és una evidència. Aquest és un element cabdal per bona part de la ciutadania del país, ja sigui amb posicions afirmatives, negatives o dubitatives.

Des de la posició del “no” rotund es repeteix una i altra vegada que aquest no és un tema important, ni tan sols digne de menció i conversa perquè és quelcom “fora de la llei i, per tant, impossible de materialitzar”. Una posició il·lògica, doncs el temps que esmerça en tractar aquest tema fa que realment el consideri com el que és, destacat, com ho són d’altra banda l’atur imperant, la retallada de drets socials que vol imposar el govern espanyol o la crisi econòmica que castiga les persones, els que viuen pitjor de com ho feien abans i els que, directament, no viuen sinó que malviuen després de patir les majors conseqüències de la crisi.

Malgrat l’escenari, però, a Catalunya el debat independentista s’ha fet forat i aconsegueix ser elemental per bona part de la societat. Fins i tot una part d’ella veu la sortida independentista com una porta per a una societat millor, més forta i més ràpida a l’hora de recuperar-se. És una incertesa si aquest escenari es produirà amb uns o altres detalls, però el que és clar i manifestament evident és que la porta de sortida d’Espanya com a porta d’entrada a la creació d’un nou Estat és una possibilitat que cada cop esdevé menys utòpica i més factible.

I pels que neguen la major escudant-se en la sagrada Constitució elaborada en una sala rodejada de soldats de l’exèrcit franquista fa més de 3 dècades, una reflexió feta des de l’experiència que ens dóna la història del món que coneixem a dia d’avui. De processos com el català, n’hi ha exemples a cabassos. Cadascun, certament, amb les seves peculiaritats, però tots demostrant que la via és possible malgrat que la llei de l’estat on es pertany no ho permeti o no ho prevegi.

Per no anar excessivament lluny en el temps, el cas d’Eslovènia. Aquesta república, que a dia d’avui forma part de la UE des de fa una dècada i que té una de les taxes d’atur més baixes del continent, formava part d’una Iugoslàvia creada artificialment amb cultures diverses al seu si que eren fortament reprimides per la matriu sèrbia.

Aquesta petita nació europea va votar en referèndum il·legal en aquell moment segons Iugoslàvia la seva independència el desembre del 1990. El dia de la revetlla de Sant Joan del següent any, el llavors territori iugoslau declarava que esdevindria independent en qüestió de setmanes; minuts després d’anunciar les intencions, el govern alemany del moment, encapçalat per l’històric Helmut Kohl, declarava que NO reconeixeria un hipotètic estat eslovè.

El 25 de juny el govern eslovè declarava la independència i feia aixecar en armes l’exèrcit iugoslau. 48 hores després Alemanya i tots els països centreeuropeus havien reconegut el nou estat eslovè i, unes setmanes més tard, no quedava ni un sol membre de les forces d’ordre iugoslaves al territori del nou estat.

El coneixement ens fa més lliures, ens permet reflexionar amb major lucidesa i ens demostra que el que vaga eternament per l’espai són els asteroides, no les nacions sense estat que simplement volen estar en igualtat amb les que sí que en tenen.

Imatge de @LuisBenguerel

Caos: crònica d’un dia de vaga de transports i temporal marítim al Maresme

Premià de Mar, dimecres 31 d'octubre, cinc de la tarda. Ens disposem a agafar el tren cap a Barcelona. Anem cap a l’estació sense pressa, per a copsar quina és la situació. Hi arribem a les cinc i vint minuts de la tarda. Desconeixem a quina hora passarà el tren, doncs hi ha una vaja convocada per la CGT i els serveis mínims són d’un 33% però no s’han penjat els horaris dels citats serveis. A l’estació trobem una vintena de persones. “Ha passat un tren a les cinc i cinc, se m’ha escapat als nassos”, ens diu una dona que espera dins l’estació. Per lògica, esperem que passarà un tren cap a dos quarts, doncs un terç de la freqüència significa que hauria de passar un comboi cada 30 minuts. L’hora arriba, el tren no pas. La gent comença a mirar als rellotges, els mòbils treuen fum i les mirades de dubte i d’indignació es barregen en una andana que es va omplint de mica en mica. Alguns opten per marxar, a d’altres els passen a buscar en cotxe; la majoria però, es queden. I arriba la bona nova en forma de tren a les 17:48h. És un comboi doble i encara queda algun seient buit. A partir del Masnou però, la gent que puja haurà d’anar dreta durant mitja hora.

Arribem a Barcelona-Plaça Catalunya. Són les 18:20 hores, plena hora punta de sortida de la ciutat. Les andanes de l’estació, tant de Renfe com del Metro, estan plenes a vessar. Ens és força complicat de sortir del tren i arribar a les escales de sortida. Abans d’abandonar les instal·lacions, preguntem una mica als usuaris que allí es congreguen esperant que alguna divinitat faci arribar el seu tren a l’estació. “Vaig a Terrassa, porto 30 minuts esperant i pel que m’han dit a taquilla, sembla que en poca estona passarà algun R4 cap allà.”. “Voy para Sant Joan Despí y no sabía que había huelga. Llevo aquí 20 minutos y tan solo ha pasado un tren por la estación. Si la cosa sigue así supongo que probaré de llegar al Trambaix y cogerlo...”.

Bel·ligerància convergent? O potser espanyola?

.

Aquest cap de setmana hem viscut el 16è Congrés de Convergència Democràtica de Catalunya, que ha aprovat per pràctica unanimitat dels prop de 2.000 delegats presents a les jornades celebrades a Reus fer una passa més en el camí d’expressar el desig de la formació d’avançar cap a la cota d’autogovern més alta existent a dia d’avui: l’estat propi. En aquest congrés els discursos que hem pogut sentir han tingut un component èpic molt intens, aquell que ha caracteritzat Convergència durant la darrera dècada, en què la formació nacionalista les ha vist de tots colors un cop es produí la marxa de la primera línia política del seu fundador i màxim exponent, Jordi Pujol, i la immediatament posterior pèrdua del govern de la Generalitat.

Pujol féu un dels parlaments més abrandats del 16è Congrés de CDC; dels qualificats com a "bel·ligerants" per a la caverna

“Hem de ser la tropa de xoc” davant l’hostilitat més forta d’Espanya envers Catalunya de les darreres dècades; o tractar la militància del partit com “un exèrcit de resistència” són algunes de les expressions que hem pogut sentir durant aquest cap de setmana de conclave convergent al Baix Camp. Paraules que tan bon punt s’han produït han sigut rebatudes per part de polítics i mitjans de comunicació, acusant Convergència d’emprar un llenguatge de tipus bel·ligerant. Aquestes acusacions, que han vingut de la caverna política i mediàtica espanyola, arribaven però juntament amb un altre tipus de missatges, tan explícits com el següent: “Quan Oriol Pujol parla d’independència econòmica i estat propi, té clar que això és fora de la UE, oi?”. Aquesta frase tan brillant i "gens" bel·ligerant va ser escrita pel vicesecretari de Comunicació del PP, Esteban González Pons. És magnífic. Mentre la caverna mediàtica acusava CiU d’emprar un llenguatge bel·ligerant per parlar d’”exèrcit de la resistència”, callava davant una frase força més directa i bel·ligerant (ja posats a emprar aquest mot) que el que podíem sentir a les intervencions dels nacionalistes a Reus. Perquè, què significa “fora de la UE”? És força clar: el PP està disposat a vetar la continuïtat de Catalunya com a part integrant de la UE si el Principat esdevé independent (malgrat que els ciutadans catalans ja en formem part des de fa dècades perquè així ho vàrem votar). Que democràtic que resulten ser els conservadors espanyols exposant això, oi? Doncs encara és pitjor si ens parem a pensar el perquè d’aquest veto que practicarien. Només hi ha un motiu argumentable que abandoni els subterfugis: la ràbia profundament irracional que ja senten força polítics (majorment del PP) en veure que una part de la seva “indisoluble nación española” se’ls en va perquè la ciutadania del territori en qüestió així ho vol.

Bel·ligerància és amenaçar amb deixar els catalans fora de la UE per un sentiment de ràbia profundament irracional, no pas emprar un llenguatge èpic i metafòric en un míting de partit

Que quedi clar doncs, ja d’un cop, que qui realment actua amb un discurs i una acció de bel·ligerància ben clara no són pas els polítics de CDC (ni tampoc, evidentment, d’ERC, ICV, PSC o UDC) sinó els polítics espanyols que no dubten ni un moment a fer servir l’adulterada justícia espanyola per a retallar drets dels catalans (que han votat en referèndum), per a imposar llengües foranes a les escoles iniciant l'extermini de les pròpies del nostre país, quedant-se amb milers de milions anuals en pro d’una solidaritat que deixa de ser-ho en ésser imposada o amenaçant amb deixar els catalans fora de la UE en cas d’independència del Principat perquè no els agrada que això pugui acabar passant. Genial. Només falta que, com ja havien fet anteriorment, ens enviïn els tancs i ens bombardegin el país. Ara, això no és actitud bel·ligerant, eh?

Jugant amb foc (mentre preparen l’aigua?)

Permetre que el PP governi la tercera ciutat del país no és un detall de més. Entregar al PP la vicepresidència de la Diputació de Barcelona no és quelcom sense importància. Donar la clau de decisió de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (TV3 i Catalunya Ràdio) al PP no és una ximpleria més del dia a dia.

Convergència i Unió està començant a pagar cara la seva debilitat parlamentària a Catalunya enfront de la força dels conservadors espanyols al Congrés dels Diputats de Madrid, on compten amb majoria absoluta. No s’ho esperaven. No s’esperaven un context tan difícil i tan hostil. Mas somniava assolir un pacte amb Rajoy i aconseguir una legislatura on l’únic maldecap fos la crisi econòmica.

CiU i PP han signat un acord sobre el futur dels mitjans audiovisuals públics (CCMA). Foto: ACN 

Però això no succeirà: el Partit Popular i bona part de la societat espanyola no està disposada a acceptar les demandes “de estos tacaños y egoístas catalanes”, la versió que els ha anat venent la caverna mediàtica (i no tan caverna) i que s’ha anat endinsant dins la pell de la societat espanyola com xeringa disposada a fer una transfusió de sang. 

A Espanya ja creuen que Catalunya és una regió mantinguda econòmicament que, a sobre, reclama poder prohibir l’educació en castellà amb l’objectiu d’eliminar aquesta llengua del nostre petit país. Un odi que cada cop comença a ser més fort a la Meseta i que està trobant resposta per part d’una societat catalana que per primer cop en tres-cents anys sembla disposada a no callar i a posar pit i collons per canviar el que sembla una broma de mal gust.

Davant d’aquest panorama, Mas només té dues opcions, les dues igual de doloroses i que Jordi Pujol ja va batejar com la disjuntiva “independència o rendició i conseqüent desaparició”. Diem que qualsevol d’ambdues opcions és igual de terrible per a la federació nacionalista perquè qualque de les dues suposa perdre vots i suport electoral a no ser que es realitzi una tasca de pedagogia al conjunt del nostre país d’aquelles que semblen impossibles i impensables.

I aquí estem, amatents als moviments que fa el partit de la indefinició i l’ambivalència per antonomàsia de Catalunya. De moviments que puguin generar simpaties en podem trobar per a tots els gustos: el pacte dels Pressupostos amb el PP i la cessió de la vicepresidència de la CCMA als conservadors espanyols per una banda o la cada cop més estreta relació amb ERC (més per sota la taula que no pas a cara descoberta) per a la consecució del pacte fiscal que està portant a un destacadíssim increment de les converses entre Artur Mas i Oriol Junqueras de cara al que a CDC veuen com l’escenari negre.

Veurem com acaba tot plegat, però els moments decisius sembla que ja estan començant a arribar: a CDC preparen les ponències de cara al seu nou Congrés i a UDC l’alcalde de Vic Josep Maria Vila d’Abadal ja ha anunciat que presentarà batalla a l’incombustible Josep Antoni Duran i Lleida per a treure-li la cadira o, com a mínim, obligar-lo a canviar el discurs envers el secessionisme. Pot semblar que no, però l’espectacle polític segueix, res és el que sembla i tot està a punt de canviar.

Les balances fiscals, una realitat incòmoda per a l'espanyolisme

Aquest dimecres s’ha presentat al Parlament una proposta de Llei d’Esquerra Republicana (ERC) encarada a publicar anualment les balances fiscals entre Catalunya i Espanya. El més destacat, no ha sigut però la presentació de la llei ni la seva aprovació per part de la cambra sinó quines simpaties i quins recels ha rebut aquesta a la cambra catalana un cop s’ha sotmès a votació.

Intervenció de Maria Senserrich (CiU) durant la presentació al Parlament de la Llei de presentació de les balances fiscals

 

El resultat ha sigut d’àmplia victòria del sí, doncs de les vuit formacions presents al Parlament un total de sis s’han inclinat per a dur a terme la publicació d’aquestes dades que mostren, en exercicis anuals, les aportacions que cada territori envia al pot comú de Madrid i, un cop fet aquest enviament, quina quantitat torna a cadascun dels territoris per a inversió pública. La clau del sistema rau en l’anomenada “solidaritat interterritorial”, un concepte que fa referència als diners que les comunitats més riques aporten al pot i no se’ls torna sinó que s’envia a aquells territoris amb un nivell de renda més baix –comparativament– amb l’objectiu que puguin desenvolupar-se i assolir, com a mínim, la mitjana estatal.

Però tornem al Parlament. Dèiem que el ple ha aprovat per una amplíssima majoria la demanda de publicació de les balances fiscals anuals de Catalunya. Només una vintena dels 135 diputats que formen l’hemicicle han votat en contra de la presentació pública d’aquestes dades. Un fet curiós és que els dos partits polítics que s’han inclinat pel “no” han sigut aquells que acostumen a enervar el nacionalisme espanyol més intransigent tot emmascarant-se en una defensa de la igualtat i la màxima llibertat; és a dir, el Partit Popular (PP) i Ciutadans (C’s). És especialment interessant la posició d’aquestes dues formacions en la votació d’avui per la seva clara contradicció amb el seu discurs habitual. Sovint, tant PP com C’s han defensat i lluitat aferrissadament per instaurar el castellà com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya sota l’excusa de la màxima llibertat en què “cada pare o mare pugui escollir la llengua en què vol que el seu fill sigui escolaritzat”. En canvi, aquest dimecres, tant populars com la formació liderada per Albert Rivera s’han negat rotundament a que la Generalitat faci un exercici de màxima llibertat com és fer públiques dades de caire informatiu com poden ser les balances fiscals. Unes dades que, fetes públiques, garanteixen una major transparència de la màxima institució del país.

Un d'aquells mapes que exposa la realitat de l'Estat espanyol en termes econòmics i nacionals

Casualment, la negativa d’aquests dos partits és amb una proposta en què, un cop més (i ho podem saber per les balances publicades l’any 2008), es mostra l’increïble dèficit fiscal que pateixen el conjunt de territoris de parla catalana (allò que se’n diu Països Catalans i que tanta urticària causa a les dues formacions que han votat negativament): les Illes, Catalunya i el País Valencià.

Esperem amb total sinceritat que el “no” a la proposta d’ERC no hagi vingut motivat pel fet que les dades corroboren el que en paraules dels membres de Solidaritat Catalana (SI) és un autèntic espoli fiscal de Catalunya per part d’Espanya. Si així fos, PP i Ciutadans quedarien en una posició incòmoda, moralment a l’alçada del betum.

L’inescrutable anàlisi de les audiències radiofòniques

.

De nou, i després de sis mesos, nova onada d’audiències de les emissores radiofòniques, el mitjà que disposa de dades de seguidors amb una freqüència temporal més perllongada, únicament un cop cada quatre mesos per any de mitjana. I mentre a Espanya la cadena SER manté el seu lideratge un cop més, i ja van dues dècades, a Catalunya tornem a tenir xifres que donen un empat tècnic entre les dues grans cases del país: la privada, RAC1, i la pública, Catalunya Ràdio.

1. RAC 1                   582.000 oients
2. Catalunya Ràdio     514.000 oients

Si bé és cert que entre les dues primeres ràdios la diferència és força important, les dades de l’Estudi General de Mitjans (EGM) fetes públiques avui al matí contrasten amb les del Baròmetre de la Comunicació presentat ahir, que donava el lideratge, cada cop per menys marge, a l’emissora pública de la Generalitat.

El duel entre RAC1 i Catalunya Ràdio s'ha aguditzat en el darrer any degut al fort creixement d'audiència de la privada.

Aquesta diferència entre estudis fa que defensors d’una emissora i de l’altra s’hagin documentat i desacreditin aquell estudi que no dóna els resultats que més els agraden. Cal destacar que hi ha algunes diferències importants entre ambdós estudis però no és cert que un sigui més fidel que l’altre.

Mentre que el Baròmetre de la Comunicació està basat en força més entrevistes al territori gràcies al fet que centri el seu àmbit d’estudi únicament al nostre país, l’EGM elabora les dades de seguidors amb una mostra més reduïda degut al fet que el seu àmbit demoscòpic és Catalunya però també tota la nació veïna del sud, Espanya.

Per contra, les dades de l’EGM són més fidels als canvis de tendència a curt termini perquè els seus estudis analitzen les audiències dels dos mesos anteriors a la seva públicació, mentre que el Baròmetre es basa en les dades recollides en tot un any. Així, les xifres de l’EGM reflecteixen de manera més clara els canvis d’hàbit de l’audiència quan un programa experimenta modificacions importants com alteracions en la franja d’emissió, canvi de la persona encarregada de la presentació del programa, etc. que s’acostumen a produir al començament de les temporades radiofòniques, que coincideixen amb l’inici del curs escolar.

Malgrat tot això, ambdós estudis coincideixen en quelcom més que destacat: les dues emissores més escoltades a Catalunya emeten íntegrament en llengua catalana. Siguin públiques o siguin privades. Una dada històrica que succeeix des de fa poc més d’un any i que no fa més que consolidar-se onada d’audiència rere onada d’audiència. I una altra dada: les emissores generalistes en català (deixant de banda les radiofórmules musicals) sumen prop de 1.250.000 oients. El sorpasso de la ràdio en català respecte de la ràdio en llengua castellana ja és aquí, el toquem amb els dits...

Experts en tergiversar la realitat

Poc abans de les eleccions espanyoles d’aquest passat 20 de novembre, el diari amb seu a Madrid ABC anunciava en portada un reportatge sobre el funcionament del Parlament de Catalunya i l’existència de quatre diputats dels 135 que formen la cambra que realitzaven –i segueixen realitzant– les seves intervencions davant la resta de diputats en llengua castellana. Fins aquí, res noticiós. La cosa però canvia en observar com apostà per titular aquest fet  el diari: “Cuatro por la libertad”. Sí, una altra d’aquelles frases del nacionalisme espanyol que pretenen convèncer l’opinió pública de Madrid que a Catalunya el nacionalisme català no afluixa mai en la seva pressió contra todo lo común entre los catalanes y el resto de españoles. Si el titular ja era més que suggeridor, el subtítol no tenia pèrdua: “Son los únicos diputados que desafían al nacionalismo y hablan en español en el Parlamento catalán”. Feia temps que, personalment, no veia tanta demagògia i ignorància concentrada a les pàgines de l’ABC, un diari que ja habitualment demostra observar amb ulleres de cul de got la realitat catalana però que amb aquesta portada aconseguia fer un pas més cap a la seva total desacreditació, de moment només superada per La Gaceta del grup Intereconomía. Explicaré el perquè del meu posicionament.

La portada de l'ABC en qüestió

Primerament, el diari fundat per Luca de Tena parla de el nacionalismo, com volent deixar clar que l’únic nacionalisme existent és el català. Perquè és cert, el nacionalisme espanyol no existeix, eh? Les declaracions patriòtiques i exacerbades de Bono, Aguirre o d’altres que es fan dir periodistes com Pedro J. Ramírez, no són espanyolistes, defensen el bien común, oi? Dir que Carme Chacón no pot ser la nova líder del PSOE perquè “és catalana” no és pas un comentari nacionalista, no? Potser és patriòtic? En definitiva, una mostra més de la incapacitat de les ments espanyoles d’entendre el terme “nacionalisme”, derivat del mot “nació”.

Però endinsem-nos en el contingut de la portada. El que més sobta llegint titular i subtítol és que el diari presenta els quatre diputats com a rebels, dient que “desafien” al catalanisme. Res més lluny de la realitat. Al Parlament de Catalunya mai s’ha sentit cap crítica de cap diputat que anés en el sentit de vexar o faltar el respecte dels diputats que, lliurement, han optat per emprar la llengua castellana a la cambra catalana. De fet, la presència del castellà al Parlament deixa constància de l’existència de més d’una llengua en la nostra societat, cosa per la qual ens hauríem de sentir orgullosos tots els catalans pel que representa el castellà: una eina de gran utilitat per a moure’ns pel món cada cop més globalitzat que tenim. I, evidentment, per un altre motiu: sense els catalans castellanoparlants mai s’assolirà a Catalunya una majoria prou sòlida com per decidir grans temes de país com poden ser, sembla que a curt termini, la consecució del concert econòmic o, ja amb més temps, l’autodeterminació de Catalunya com a nació que és, mal pesi a alguns.

Per altra banda, tornant a la portada del sempre amigable amb els catalans ABC, costa entendre com en sortir alguns diputats parlant en castellà als òrgans de representació de Catalunya se’ls presenta als mitjans de Madrid com a herois i, en canvi, quan un diputat o senador intenta parlar en català, basc o gallec a les cambres de representació espanyoles (Congrés i Senat) de seguida rep la reprovació dels diputats del sempre progressista, moderat i respectuós amb les minories Partit Popular i com des de la caverna mediàtica madrilenya se li llença la cavalleria per sobre en qüestió de segons desacreditant l’ús de la resta de llengües amb presència a Espanya “porque es muy caro introducir sistemas de traducción y en un país normal esto no se produce”. Davant aquesta resposta, ja em perdonareu, diria a tota aquesta colla d’especialistes en remenar excrements que ja podrien aprendre, com a mínim, català i gallec, que són idiomes ben propers al castellà i que per entendre'ls no fa falta ser un master of the universe (també convinc que amb el basc la cosa ja és un pèl més complicada).

El darrer element a comentar, relacionat amb la portada i que confirma la desacreditació total del per a mi mai prou estimat diari ABC són els resultats de l’enquesta que el periòdic portava a la primera plana i que es resumia en el titular: “El PP supera a CiU en votos en Cataluña”. Em perdonareu que m’indisposi un moment per anar a consultar els resultats electorals del 20-N a Catalunya. Un momentet, eh? ... Bé, ja sóc aquí i, els resultats, aquí mateix:

Dient que CiU ha superat el milió de vots, el PSC ha assolit els 900.000 i el PP amb prou feines ha trencat la barrera dels 700.000 crec que no fa falta dir res més sobre el diari ABC, els seus reportatges i les seves enquestes sempre més que creïbles...

Eleccions espanyoles 2011 - Seguiment de la jornada electoral del 20-N

La portada de l'Ara d'aquest dilluns, gran resum gràfic de les eleccions d'aquest 20 de novembre

Assassinat massiu en una reserva natural de l’Equador

Quan els interessos particulars passen per sobre de la racionalitat

Rebia ahir d’un company l’enllaç al nou blog de Joan Miró, candidat per Barcelona de Convergència i Unió, on pretén exposar quins són els temes en matèria d’igualtat que el partit pensa portar i proposar al Congrés dels Diputats espanyol durant la legislatura que s’iniciarà un cop celebrats els comicis del 20 de novembre.

El primer que em va sobtar en llegir el que allà hi havia escrit eren algunes propostes. Miró feia referència directa a la despatologització i normalització de la transsexualitat en la societat i una mica més endavant en el redactat, deixava anar això:

“Els diputats de CDC que surtin escollits després del 20-N no permetran que es revisin a la baixa els nostres drets [els del col·lectiu LGBT: Lesbianes, Gais, Bisexuals i Transsexuals]”

Caram! El primer que em va passar pel cap, va ser Josep Antoni Duran i Lleida, el número 1, el cap doncs, de la llista on també trobem a Joan Miró. Duran i Lleida, polític que ha defensat en reiterades ocasions les teràpies psicològiques als homosexuals, pensa mantenir els drets de què gaudeix actualment el col·lectiu LGTB? Hem de tenr en compte, també, que la llei de matrimonis homosexuals aprovada pel PSOE en la primera legislatura de Zapatero s’inclou en aquests “drets”. Ràpidament, em vaig fixar en un detall de la frase que a primera vista no havia percebut. Potser alguns ja l’haureu vist. Es tracta de les primeres quatre paraules de la frase. “Els diputats de CDC”. Ah, alerta! Resulta que aquest seguit de drets només els defensaran aquells membres de la llista que pertanyen a Convergència. I els d’Unió? Doncs sembla que no, com a mínim aparentment. “Molt bé, doncs anem a saber qui és d’Unió en la llista de CiU del proper 20-N”, vaig pensar. Va ser fàcil.

Esquerra 2003-2011: radiografia d’una època convulsa

A principis d'aquest mes d'octubre finalitzava el procés de renovació directiva d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) amb l’entrega del testimoni de president que Joan Puigcercós feia a Oriol Junqueras. Un canvi en l’esfera més alta del partit que arriba per canviar el rumb d’ERC després de la patacada electoral més sonada de la formació independentista fundada l’any 1931. Per entendre aquest daltabaix en els comicis i el viratge de la nova direcció nacional, realitzem a continuació un petit repàs del què ha passat al voltant d’ERC en els darrers vuit anys.

L’hora del canvi (2003)

L’any 2003, Esquerra Republicana de Catalunya obtenia els seus millors resultats en unes eleccions des de la Segona República (1931-1936). Josep-Lluís Carod-Rovira obtenia 23 diputats en una cambra catalana que veia com els partits d’esquerra sumaven majoria després de dues dècades i com Convergència i Unió s’allunyava definitivament de la majoria absoluta baixant fins als 46 escons i perdent els comicis contra el PSC de Pasqual Maragall en nombre de vots. “Aquest és un escenari que demostra que els catalans volen un canvi després de 23 anys. Cal que entri aire fresc a Palau [de la Generalitat]”, deia Carod-Rovira. Sens dubte, les declaracions demostraven que el partit hegemònic durant els anys trenta del segle passat apostava per apartar Convergència i Unió del poder en un exercici d’higiene democràtica i donar la presidència de la Generalitat al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), liderat en aquells moments pel líder del sector catalanista i carismàtic exalcalde de Barcelona, Pasqual Maragall.

Un PP ‘catalan friendly’

Des de fa unes setmanes, la relació d’amor-odi que el Partit Popular (PP) té amb Catalunya ha tornat al primer dels dos adjectius després de mesos i mesos d’estar ancorat en el segon. Sembla que a dia d’avui els conservadors s’han adonat que anar contra Catalunya no els permetrà assegurar-se la majoria absoluta en les eleccions d’aquest proper 20 de novembre o, si més no, legitimar-la. Sota l’estora queden doncs amagades, momentàniament, les qüestions identitàries i lingüístiques que fins fa ben poc seguien promovent els populars però que ara els podrien suposar un obstacle important per penetrar electoralment al Principat on, sense anar més lluny, ja van quedar-se amb un mal sabor de boca a les eleccions generals del 2008, després d’adonar-se que en només un sol territori dels que actualment formen Espanya, aquest, no van poder certificar un augment en vots i diputats.

Jorge Fernández-Díaz, gat vell i cara amable i pragmàtica del PP a Catalunya, és candidat per Barcelona aquest 20-N.

Espanya: un país on exterminar cultures és ben vist

Aquest mes de juliol passat ha esdevingut una època d’or per a tots aquells a qui els agrada veure Espanya realitzant el seu paper de nació colonitzadora, totalitària i mediocre. Coincidint amb la darrera setmana d’aquell mes, dos tribunals espanyols diferents feien públiques dues resolucions antagòniques a allò que s’acostuma a definir com a sentit comú. La primera, la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que donava ordres a la Generalitat perquè fes les modificacions necessàries en el sistema educatiu de Catalunya amb l’objectiu d’incorporar la llengua castellana com a llengua vehicular a totes les escoles del Principat. Una manera directa de fer política per part del poder judicial i que a llarg termini pot comportar l’extinció de les dues llengües naturals d’aquest país, com explico en un altre article publicat en el bloc aquí present. La segona resolució, la sentència del Tribunal Constitucional contra la llei de l’aranès aprovada en el marc de l’Estatut de Catalunya del 2006 i que elimina la paraula preferent de la següent frase: “l’aranès és la llengua preferent a la Val d’Aran”, deixant sense validesa legal el que significava un pas bàsic per a la protecció de la llengua més minoritària del nostre petit país: l’aranès. 

La sentència del Tribunal Constitucional contra la llei de l’aranès deixa sense validesa legal el que significava un pas bàsic per a la protecció de la llengua aranesa, actualment en perill elevat de desaparició

Arriba Junqueras; finalitza la divisió interna d'ERC?

Oriol Junqueras ja és, oficialment, president d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). En el seu primer discurs després de ser proclamat president es va plantejar, a grans trets, dos objectius: “unir i reflotar Esquerra.” Dues fites que no caldria assolir si l’anterior direcció no hagués dut a terme una política que s’ha acabat demostrant erràtica. Sóc dels que creu, però, que el plantejament que en un principi es va fer no era pas ni negatiu ni erràtic. L’objectiu era portar l’alternança de govern a Catalunya creant una aliança amb els partits d’esquerra i, per tant, avantposar, per primer cop en la història contemporània d’ERC, l’eix ideològic a l’eix nacional, cosa que significava trencar amb una manera de fer comuna de les successives direccions del partit des de la recuperació de la democràcia. Així, quin va ser el problema? Doncs que una gran part dels votants d’Esquerra, que sempre havien donat una importància cabdal a l’eix nacional i a tot allò que servís per a fer avançar el país en el seu camí cap a l’emancipació nacional, se sentiren traïts. Però alerta. No amb els tripartits en general. Sinó amb el segon tripartit i les característiques i diferències que presentava respecte del primer.

Oriol Junqueras durant el seu primer discurs com a president d'Esquerra Republicana de Catalunya

Compte enrere per a conèixer el full de ruta de CiU

Coincidint amb el darrer dia d’aquest mes d’octubre en què ja estem immersos, la comissió per al pacte fiscal del Parlament de Catalunya presentarà les conclusions de l’esborrany de proposta de nou model econòmic per a Catalunya que el Govern haurà d’enviar a Madrid (un cop l'aprovi el Parlament) amb l’objectiu de negociar un nou encaix fiscal del Principat dins d’Espanya. L’activa participació i mà estesa d’Esquerra Republicana amb el Govern de Convergència i Unió en aquest tema acabarà propiciant que la iniciativa portada a terme per part de la comissió parlamentària sigui força ambiciosa, eliminant la possibilitat que hi havia que CiU pretengués portar una proposta descafeïnada de concert econòmic que no adoptaria ni aquest nom després de veure com des de les files de la federació nacionalista s’hagués optat per definir aquest nou marc de relació econòmic com a “pacte fiscal”, traient l’afegitó de “en la línia del concert econòmic” per haver d’evitar qualsevol comparació amb els models vigents tant al País Basc com a Navarra.

CiU i ERC, juntament amb el diputat no adcrit Joan Laporta, van aprovar la setmana passada una resolució a favor d'un model de pacte fiscal fora del règim comú

Nova aturada parcial a Renfe, d’11 a 15 i de 18 a 22 hores

Aquest dijous Renfe torna a patir una jornada de vaga parcial que afectarà tots els serveis (tan la xarxa de rodalia de Barcelona, com els serveis regionals i els trens de llarga distància). En el cas del dia d’avui, l’aturada es produirà entre les 11 del matí i les 15 de la tarda en una primera franja i entre les 18 de la tarda i les 22 de la nit en una segona franja. El sindicat convocant, Comissions Obreres (CC.OO.), ha indicat que es respectaran els serveis mínims establerts per la Conselleria d’Empresa i Ocupació.

Els serveis mínims a la xarxa de rodalia de Barcelona en l'aturada parcial d'aquest dijous

CC.OO. convoca dues jornades de vaga als serveis de Renfe

Després de pràcticament un any sense aturades, Renfe viu avui dilluns i el proper dijous, 29 de setembre, una vaga que afectarà parcialment la circulació de tots els seus serveis: rodalies, regionals i trens de llarga distància.

La principal incidència té lloc a la xarxa de rodalia de Barcelona. Durant el dia d’avui, entre les 7 i les 9 del matí i de 20 a 22 hores del vespre, el sindicat Comissions Obreres (CC.OO.) ha convocat una aturada que, en principi, respectarà els serveis mínims establerts per la Conselleria d’Empresa i Ocupació. Aquests són:

- Circulació d’un 66% dels trens en hora punta (2 de cada 3 combois)

- Circulació d’un 33% dels trens en hora vall (1 de cada 3 serveis)

Albert Rivera, el do de la paraula al servei de l’espanyolisme recalcitrant

Ha sortit en els darrers dies com l’abanderat de la llibertat al nostre país. Albert Rivera, president de Ciutadans, ha tingut un orgasme desbocat amb la darrera sentència del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC). Per fi per a ell, la instància judicial de referència al Principat ha respost la demanda de tres famílies perquè els seus fills puguin rebre l’ensenyament a parts iguals entre llengua catalana i llengua castellana eliminant així l’actual desequilibri a favor del català a les escoles.   

El líder de Ciutadans (C's), Albert Rivera, en una compareixença pública l'any 2007

Rivera ha sortit ràpidament a la palestra a indicar que aquesta sentència és una victòria del “sentit comú” perquè la interlocutòria del TSJC permetrà que, per fi, “es puguin fer classes en castellà deixant de banda l’assignatura de gramàtica castellana pròpiament dita.” I, ràpidament, fent ús de la seva gran capacitat retòrica –que cal reconèixer– ha sortit a indicar que Ciutadans (C’s) no vol carregar-se el català, senzillament vol “que les dues llengües oficials de Catalunya, el castellà i el català, estiguin en igualtat de condicions a l’escola”. L’objectiu d’aquest canvi és crear “un model de convivència lingüística entre les dues llengües oficials”, cosa que significa que per al líder de Ciutadans a dia d’avui no hi ha convivència lingüística i que per tant, la situació més o menys d’igualtat entre ambdues llengües a la societat catalana no es produeix. Si algú coincideix en l’opinió de Rivera, li recomano que surti al carrer i comprovi de nou el que creu.

El pitjor dia per a Catalunya

Aquest passat 2 de setembre ha sigut un dia trist per a la nostra societat. Des del juny del passat 2010 no sofríem un atac tan directe al país i a la seva llengua. La jornada d’avui ha significat un fort retrocés a nivell polític i a nivell judicial. D’una banda el Congrés dels Diputats, la cambra legislativa espanyola, ha aprovat una reforma de la Constitució que retalla l’autonomia financera de la Generalitat, la màxima institució de Catalunya. Per si no n’hi havia prou, a la tarda hem sabut que el TSJC ha dictat una sentència que obliga a imposar la llengua castellana al nostre sistema educatiu, una de les bases de la cohesió social del país i motor de protecció tant del català com de l’aranès. A més a més, la sentència indica que aquesta aplicació s’ha d’executar abans de dos mesos i preveu multes tan econòmiques com penals a aquells polítics i professors que ho impedeixin. En definitiva, una situació que assenta el retrogrés (el temps segueix passant però en realitat no fem més que retrocedir i tornar cap a situacions de dècades enrere gens desitjables) d’Espanya i que l’apropa a la dictadura franquista, amb la diferència que a dia d’avui són els jutges els que garanteixen que aquest atac a la protecció de llengües minoritzades tingui cabuda en la “democràcia” espanyola. A continuació presentem l’evolució del dia pel que fa als atacs contra el nostre país. Perquè, sí, som un país. Mal els pesi, ho som i així ho sentim.

La poca vista socialista: rebutjar el grup propi al Congrés espanyol

 

Finalment sembla que el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) tornarà a renunciar a tenir veu pròpia al Congrés dels Diputats, la cambra legislativa espanyola. Tot i que cap dirigent hagi fet aquesta declaració explícita, aquesta conclusió que presentem és el resultat del full de ruta que s’ha marcat el PSC pel propers mesos. Davant l’anunci d’avançament electoral del cap de govern espanyol, els socialistes catalans han optat per mantenir el seu congrés per finals d’any, és a dir, per després de les eleccions generals. És una manera discreta de dir que el grup propi ni hi és ni se l’espera, ja que en cas que la militància li donés el vot favorable, aquesta decisió es produiria un cop la cambra espanyola ja s’hauria constituït de nou i, per tant, quan el registre per inscriure els grups parlamentaris ja s’hauria tancat. Una manera, com dèiem, molt discreta de dir que les aspiracions del principal partit d’esquerres de Catalunya tendeixen a la nul·litat.

Tot sembla indicar que el PSC seguirà formant part indissoluble del PSOE al Congrés. Així, les campanyes electorals en clau espanyola dels socialistes catalans, com la del 2008 (a la imatge), sembla que continuaran

Certament, que el PSC no es vulgui treure la bena dels ulls i actuar d’una vegada per totes amb autonomia allà on es couen les castanyes és una vertadera llàstima perquè la decisió socialista de tapar-se la boca amb esparadrap no fa res més que seguir donant ales al centredreta català de Convergència i Unió (CiU). La formació liderada per Artur Mas ha sigut la parella de ball preferida tant de PP com de PSOE en les legislatures en què aquestes dues forces no han disposat de majoria absoluta. I ho ha sigut per diversos motius. D’una banda per la inexistència d’una tercera força amb implantació al conjunt d’Espanya que pugui decantar la balança cap a uns o altres. A la resta de democràcies europees aquesta tercera via existeix i actua quan el sistema no atorga una majoria absoluta a cap de les dues formacions majoritàries. Parlem de partits com els liberaldemòcrates al Regne Unit o els liberals de l’FPD a Alemanya. Aquests darrers, sense anar més lluny, gràcies al seu paper de tercera força han format part de la pràctica totalitat d’executius alemanys en els darrers 50 anys, ja fos amb els conservadors de la CDU o amb els socialdemòcrates de l’SPD. L’altre motiu pel qual CiU ha estat i sembla que seguirà essent la força idònia per al pacte és la seva àmplia representació al Congrés espanyol (entre 10 i 18 escons segons la legislatura) gràcies al fet que sigui una força nacionalista d’un territori molt poblat –i, per tant, amb força escons al Congrés– com és Catalunya. La demografia catalana doncs, els permet presentar-se com un soci de govern estable sense necessitat de pactar amb cap altra petita força del Congrés (amb CiU ja n’hi ha prou per sumar majoria).