La poca vista socialista: rebutjar el grup propi al Congrés espanyol

 

Finalment sembla que el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) tornarà a renunciar a tenir veu pròpia al Congrés dels Diputats, la cambra legislativa espanyola. Tot i que cap dirigent hagi fet aquesta declaració explícita, aquesta conclusió que presentem és el resultat del full de ruta que s’ha marcat el PSC pel propers mesos. Davant l’anunci d’avançament electoral del cap de govern espanyol, els socialistes catalans han optat per mantenir el seu congrés per finals d’any, és a dir, per després de les eleccions generals. És una manera discreta de dir que el grup propi ni hi és ni se l’espera, ja que en cas que la militància li donés el vot favorable, aquesta decisió es produiria un cop la cambra espanyola ja s’hauria constituït de nou i, per tant, quan el registre per inscriure els grups parlamentaris ja s’hauria tancat. Una manera, com dèiem, molt discreta de dir que les aspiracions del principal partit d’esquerres de Catalunya tendeixen a la nul·litat.

Tot sembla indicar que el PSC seguirà formant part indissoluble del PSOE al Congrés. Així, les campanyes electorals en clau espanyola dels socialistes catalans, com la del 2008 (a la imatge), sembla que continuaran

Certament, que el PSC no es vulgui treure la bena dels ulls i actuar d’una vegada per totes amb autonomia allà on es couen les castanyes és una vertadera llàstima perquè la decisió socialista de tapar-se la boca amb esparadrap no fa res més que seguir donant ales al centredreta català de Convergència i Unió (CiU). La formació liderada per Artur Mas ha sigut la parella de ball preferida tant de PP com de PSOE en les legislatures en què aquestes dues forces no han disposat de majoria absoluta. I ho ha sigut per diversos motius. D’una banda per la inexistència d’una tercera força amb implantació al conjunt d’Espanya que pugui decantar la balança cap a uns o altres. A la resta de democràcies europees aquesta tercera via existeix i actua quan el sistema no atorga una majoria absoluta a cap de les dues formacions majoritàries. Parlem de partits com els liberaldemòcrates al Regne Unit o els liberals de l’FPD a Alemanya. Aquests darrers, sense anar més lluny, gràcies al seu paper de tercera força han format part de la pràctica totalitat d’executius alemanys en els darrers 50 anys, ja fos amb els conservadors de la CDU o amb els socialdemòcrates de l’SPD. L’altre motiu pel qual CiU ha estat i sembla que seguirà essent la força idònia per al pacte és la seva àmplia representació al Congrés espanyol (entre 10 i 18 escons segons la legislatura) gràcies al fet que sigui una força nacionalista d’un territori molt poblat –i, per tant, amb força escons al Congrés– com és Catalunya. La demografia catalana doncs, els permet presentar-se com un soci de govern estable sense necessitat de pactar amb cap altra petita força del Congrés (amb CiU ja n’hi ha prou per sumar majoria).

 

La Jornada Mundial de la Joventut, un acte més que qüestionable

Aquesta setmana se celebra a Madrid la Jornada Mundial de la Joventut (JMJ), un acte que anualment celebra l’Església catòlica en una ciutat del planeta amb l’objectiu de transmetre la moral cristiana a les noves generacions i frenar "el laïcisme que s’estén cada cop més pel món", un fet que en la meva opinió és inherent a l’evolució que porta realitzant l’ésser humà des que va aparèixer sobre la superfície de la Terra. Doncs bé, coincidint amb aquest acte diversos col·lectius han decidit organitzar-se i protestar per la visita papal a Espanya o, més ben dit, per com serà la visita papal a Espanya. Entre els organitzadors hi podem trobar des del moviment del 15-M i associacions d’ateus i agnòstics fins a entitats catòliques com Redes Cristianas o Crishom. Els motius per a la protesta són diversos però convé escoltar amb deteniment els que vénen des de moviments que pertanyen i se senten dins l’Església catòlica com aquests que acabem d’esmentar i que ha recollit el diari Público aquesta setmana.

La JMJ, un acte que anualment celebra l’Església catòlica en una ciutat del planeta amb l’objectiu de “transmetre la moral cristiana a les noves generacions i frenar el laïcisme que s’estén cada cop més pel món”

Redes Cristianas o Crishom són associacions de cristians amb implantació a Espanya que s’han mostrat reticents a la visita del Papa a Madrid pels postulats que ha decidit adoptar l’Església en aquest viatge a l’estat espanyol. El primer dels dos col·lectius es mostra contrari a les idees que l’Església té de l’Estat. Per a aquesta associació, l’Església ha d’entendre que en la societat actual amb una democràcia consolidada i multiconfessional (així com també amb gran part de la població agnòstica o atea) no és comprensible defensar que els estats com Espanya hagin de declarar-se catòlics i que per tant només els membres d’una fe siguin considerats “ciutadans de primera” pel fet de creure en la religió oficial del país. Per altra banda, Crishom, una associació que aglutina cristians gais i lesbianes, defensa que si la visita del Papa ha de mostrar un model d’Església que exclou creients per la seva condició sexual (gais, lesbianes o transsexuals) o d’estat civil (divorciats o casats en segones núpcies), val més que aquesta no se celebri, ja que mostrarà una imatge d’església de la qual molts en queden exclosos.

El model alemany o com endur-se els nacionalistes per davant

A Alfredo Pérez Rubalcaba només li faltaria aconseguir que el PP no obtingués majoria absoluta en les eleccions generals de la propera tardor perquè tot li surti rodó. En un moment en què els socialdemòcrates de tot el món es troben en un moment de descol·locació absoluta, el candidat incombustible dels socialistes ha pujat a l’arena electoral i, en qüestió de dies, ha aconseguit capgirar la tendència de les enquestes, passant d’una davallada que semblava no tenir fons a una recuperació de les files socialistes que també ha portat una petita baixada de la intenció de vot del PP, que duia anys pujant i pujant fins arribar a sondejos que li pronosticaven gairebé la meitat dels sufragis que s’expediran en les properes eleccions generals espanyoles. A més, Rubalcaba ha arribat al lideratge de facto del PSOE (és candidat a les eleccions més importants a les que acudeix el seu partit) amb propostes que no ha hagut ni de preparar perquè han sorgit del Moviment del 15-M, que ara fa tres mesos que va començar a plantejar propostes de canvi i noves mesures per aconseguir recuperar la confiança de la ciutadania en la política.

El candidat socialista i líder de facto del PSOE, Alfredo Pérez Rubalcaba

Una de les mesures que el moviment dels indignats ha demanat que s’apliqui, i que Rubalcaba s’ha posat com a fita si guanya els comicis del novembre, és la reforma de la llei electoral “amb l’objectiu de fer més proporcional l’actual sistema electoral”. Sota aquest objectiu a priori tan noble, el candidat socialista ha declarat que el canvi en la llei electoral passaria per apropar-la al model alemany. “A mi me gusta mucho el modelo alemán”, ha declarat. De seguida tothom ha anat a cercar com és aquest model i n’han començat a cantar les coses bones que té. “És un sistema molt més proporcional”, “practiques un doble vot: esculls una llista electoral nacional i votes un candidat pel teu districte electoral”... Tot plegat sembla una millora si observem els punts bàsics que alhora són els forts del sistema de les terres alemanyes. Però si ens endinsem en les regles del joc i coneixem com està compost el Parlament federal alemany (l’anomenat Bundestag), alguns arribem a pensar que la maniobra del candidat socialista té un doble objectiu i no només millorar la proporcionalitat i per tant la qualitat democràtica de l’estat espanyol.

No és la Gran Bretanya, és Anglaterra

La Vanguardia presentava aquest diumenge un reportatge que estudiava els aldarulls que s’han produït aquesta passada setmana als suburbis de ciutats angleses com Londres, Liverpool o Manchester. L’escrit explicava les desigualtats del sistema anglès, on el 10% de la població té gairebé 300 cops més diners que el 90% restant. L’anàlisi convidava a la reflexió i oferia els punts de vista d’analistes dels diaris més importants del país, el progressista i pròxim als postulats liberaldemòcrates i laboristes The Guardian (que, per cert, ha tingut un paper clau en la sortida a la llum de l’escàndol Murdoch) i The Daily Telegraph, el diari conservador per antonomàsia del Regne Unit.

Una imatge pel titular, al meu parer incorrecte, de La Vanguardia: “La Gran Bretanya, un model en crisi”

Hi ha només una cosa però, que no m’acabava de convèncer. El titular de portada, que amb tota probabilitat no va escriure el corresponsal del diari, Rafael Ramos, estava compost per la següent frase: “La Gran Bretanya, un model en crisi”. No estic d’acord amb la localització que fa del model, la Gran Bretanya. De fet, no crec que gaire gent que resideix al Regne Unit ho hauria definit així. I és que el país britànic no és uniforme en el seu conjunt, ni lingüísticament parlant, ni culturalment parlant, ni, i aquest és el punt important en el tema que ens atén, socialment parlant. Si ens fixem on s’han produït els disturbis, observem com totes les àrees que han patit altercats es troben a Anglaterra. Cap ciutat de Gal·les. Cap ciutat d’Escòcia. Cap ciutat de la convulsa Irlanda del Nord.

El pla Rajoy per les generals i l’obstacle de la darrera illa socialista

A finals d’aquest juliol, coincidint amb el darrer consell de ministres del govern espanyol abans de les vacances d’agost, el president espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero, va anunciar l’avançament de les eleccions generals al proper 20 de novembre, coincidint amb el 31è aniversari de la mort del darrer dictador que ha tingut Espanya, el general Franco. Aquest anunci suposa retallar quatre mesos la legislatura vigent amb l’objectiu d’oficiar el canvi de govern el més ràpid possible per a poder fer front a les estrictes mesures que caldrà seguir imposant els propers mesos per evitar la caiguda del quart estat més gran de la zona euro en volum econòmic i demogràfic, només per darrere d’Alemanya, França i Itàlia (aquest darrer també en el punt de mira, per cert). La mesura anunciada per Zapatero, entronca amb la demanda que tant Mariano Rajoy com el conjunt del seu grup, el Partit Popular, porta mesos llançant a l’opinió pública.

La majoria de barons del PP frisen perquè Rajoy arribi ja a la Moncloa i poder així començar les necessàries però impopulars retallades

La idea de Rajoy

Els plans de Rajoy passen per arribar com més aviat millor a la Moncloa per dos motius. D’entrada cal posar en marxa les mesures per pal·liar el dèficit existent (això requerirà retallades en potes de l’estat del benestar, ja sigui educació, serveis socials i/o sanitat) i fer les reestructuracions necessàries en diversos àmbits, dels quals el que corre més pressa és el del mercat laboral espanyol (no pot ser que la taxa d’atur sigui sempre el doble que la de la resta de països de la Unió Europea). El segon motiu és merament electoralista però sembla que és el que més por fa als populars. Després de les eleccions autonòmiques del passat mes de maig, el PP ha pujat al poder de la pràctica totalitat d’autonomies on hi havia comicis, només ha perdut a Astúries i a Navarra fruit d’un parell d’errors que ells mateixos han comès (a Astúries l’expopular Álvarez-Cascos ha convençut la majoria dels seus conciutadans i ha pres el lloc al PP amb el seu partit Foro Asturias i a Navarra la Unión del Pueblo Navarro-UPN que fins fa un any es presentava amb el PP ha guanyat les eleccions i pactant amb el PSN ha deixat els populars fora del govern foral). I amb un blau quasi monocolor a Espanya (només Andalusia i Euskadi queden en mans socialistes), els nous presidents autonòmics del PP, que acaben d’assolir el poder, s’han posat les mans al cap en veure el dèficit existent a les arques dels governs regionals. Si al desembre amb l’arribada de CiU al govern de Catalunya començaven les retallades dràstiques al nostre petit país, ara són aquests nous governs populars els que han de retallar a tot arreu si no volen que els governs de les regions espanyoles entrin en fallida econòmica després d’acumular ja un munt d’impagaments. Però clar, si comencen a retallar la imatge del PP serà la que se’n ressentirà, i Rajoy no vol pas manifestacions com les que ja han començat a Catalunya en contra de retallades socials en plena campanya electoral. Així que, per no cremar-se al darrer moment Rajoy no pensa parar de demanar un nou avançament electoral per evitar que les retallades comencin abans que se celebrin les eleccions. Només calia veure la portada del diari conservador La Gaceta després de l’anunci de Zapatero per veure que al PP la data encara els quedava massa lluny: “Hay que adelantar las elecciones adelantadas”. Més clar, l’aigua.