La independència de Catalunya, una pel·lícula de terror

Que el dret a l’autodeterminació és a primera plana en el debat no només mediàtic sinó també de base, en converses d’amics, familiars i companys de feina; és una evidència. Aquest és un element cabdal per bona part de la ciutadania del país, ja sigui amb posicions afirmatives, negatives o dubitatives.

Des de la posició del “no” rotund es repeteix una i altra vegada que aquest no és un tema important, ni tan sols digne de menció i conversa perquè és quelcom “fora de la llei i, per tant, impossible de materialitzar”. Una posició il·lògica, doncs el temps que esmerça en tractar aquest tema fa que realment el consideri com el que és, destacat, com ho són d’altra banda l’atur imperant, la retallada de drets socials que vol imposar el govern espanyol o la crisi econòmica que castiga les persones, els que viuen pitjor de com ho feien abans i els que, directament, no viuen sinó que malviuen després de patir les majors conseqüències de la crisi.

Malgrat l’escenari, però, a Catalunya el debat independentista s’ha fet forat i aconsegueix ser elemental per bona part de la societat. Fins i tot una part d’ella veu la sortida independentista com una porta per a una societat millor, més forta i més ràpida a l’hora de recuperar-se. És una incertesa si aquest escenari es produirà amb uns o altres detalls, però el que és clar i manifestament evident és que la porta de sortida d’Espanya com a porta d’entrada a la creació d’un nou Estat és una possibilitat que cada cop esdevé menys utòpica i més factible.

I pels que neguen la major escudant-se en la sagrada Constitució elaborada en una sala rodejada de soldats de l’exèrcit franquista fa més de 3 dècades, una reflexió feta des de l’experiència que ens dóna la història del món que coneixem a dia d’avui. De processos com el català, n’hi ha exemples a cabassos. Cadascun, certament, amb les seves peculiaritats, però tots demostrant que la via és possible malgrat que la llei de l’estat on es pertany no ho permeti o no ho prevegi.

Per no anar excessivament lluny en el temps, el cas d’Eslovènia. Aquesta república, que a dia d’avui forma part de la UE des de fa una dècada i que té una de les taxes d’atur més baixes del continent, formava part d’una Iugoslàvia creada artificialment amb cultures diverses al seu si que eren fortament reprimides per la matriu sèrbia.

Aquesta petita nació europea va votar en referèndum il·legal en aquell moment segons Iugoslàvia la seva independència el desembre del 1990. El dia de la revetlla de Sant Joan del següent any, el llavors territori iugoslau declarava que esdevindria independent en qüestió de setmanes; minuts després d’anunciar les intencions, el govern alemany del moment, encapçalat per l’històric Helmut Kohl, declarava que NO reconeixeria un hipotètic estat eslovè.

El 25 de juny el govern eslovè declarava la independència i feia aixecar en armes l’exèrcit iugoslau. 48 hores després Alemanya i tots els països centreeuropeus havien reconegut el nou estat eslovè i, unes setmanes més tard, no quedava ni un sol membre de les forces d’ordre iugoslaves al territori del nou estat.

El coneixement ens fa més lliures, ens permet reflexionar amb major lucidesa i ens demostra que el que vaga eternament per l’espai són els asteroides, no les nacions sense estat que simplement volen estar en igualtat amb les que sí que en tenen.

Imatge de @LuisBenguerel

Caos: crònica d’un dia de vaga de transports i temporal marítim al Maresme

Premià de Mar, dimecres 31 d'octubre, cinc de la tarda. Ens disposem a agafar el tren cap a Barcelona. Anem cap a l’estació sense pressa, per a copsar quina és la situació. Hi arribem a les cinc i vint minuts de la tarda. Desconeixem a quina hora passarà el tren, doncs hi ha una vaja convocada per la CGT i els serveis mínims són d’un 33% però no s’han penjat els horaris dels citats serveis. A l’estació trobem una vintena de persones. “Ha passat un tren a les cinc i cinc, se m’ha escapat als nassos”, ens diu una dona que espera dins l’estació. Per lògica, esperem que passarà un tren cap a dos quarts, doncs un terç de la freqüència significa que hauria de passar un comboi cada 30 minuts. L’hora arriba, el tren no pas. La gent comença a mirar als rellotges, els mòbils treuen fum i les mirades de dubte i d’indignació es barregen en una andana que es va omplint de mica en mica. Alguns opten per marxar, a d’altres els passen a buscar en cotxe; la majoria però, es queden. I arriba la bona nova en forma de tren a les 17:48h. És un comboi doble i encara queda algun seient buit. A partir del Masnou però, la gent que puja haurà d’anar dreta durant mitja hora.

Arribem a Barcelona-Plaça Catalunya. Són les 18:20 hores, plena hora punta de sortida de la ciutat. Les andanes de l’estació, tant de Renfe com del Metro, estan plenes a vessar. Ens és força complicat de sortir del tren i arribar a les escales de sortida. Abans d’abandonar les instal·lacions, preguntem una mica als usuaris que allí es congreguen esperant que alguna divinitat faci arribar el seu tren a l’estació. “Vaig a Terrassa, porto 30 minuts esperant i pel que m’han dit a taquilla, sembla que en poca estona passarà algun R4 cap allà.”. “Voy para Sant Joan Despí y no sabía que había huelga. Llevo aquí 20 minutos y tan solo ha pasado un tren por la estación. Si la cosa sigue así supongo que probaré de llegar al Trambaix y cogerlo...”.

Bel·ligerància convergent? O potser espanyola?

.

Aquest cap de setmana hem viscut el 16è Congrés de Convergència Democràtica de Catalunya, que ha aprovat per pràctica unanimitat dels prop de 2.000 delegats presents a les jornades celebrades a Reus fer una passa més en el camí d’expressar el desig de la formació d’avançar cap a la cota d’autogovern més alta existent a dia d’avui: l’estat propi. En aquest congrés els discursos que hem pogut sentir han tingut un component èpic molt intens, aquell que ha caracteritzat Convergència durant la darrera dècada, en què la formació nacionalista les ha vist de tots colors un cop es produí la marxa de la primera línia política del seu fundador i màxim exponent, Jordi Pujol, i la immediatament posterior pèrdua del govern de la Generalitat.

Pujol féu un dels parlaments més abrandats del 16è Congrés de CDC; dels qualificats com a "bel·ligerants" per a la caverna

“Hem de ser la tropa de xoc” davant l’hostilitat més forta d’Espanya envers Catalunya de les darreres dècades; o tractar la militància del partit com “un exèrcit de resistència” són algunes de les expressions que hem pogut sentir durant aquest cap de setmana de conclave convergent al Baix Camp. Paraules que tan bon punt s’han produït han sigut rebatudes per part de polítics i mitjans de comunicació, acusant Convergència d’emprar un llenguatge de tipus bel·ligerant. Aquestes acusacions, que han vingut de la caverna política i mediàtica espanyola, arribaven però juntament amb un altre tipus de missatges, tan explícits com el següent: “Quan Oriol Pujol parla d’independència econòmica i estat propi, té clar que això és fora de la UE, oi?”. Aquesta frase tan brillant i "gens" bel·ligerant va ser escrita pel vicesecretari de Comunicació del PP, Esteban González Pons. És magnífic. Mentre la caverna mediàtica acusava CiU d’emprar un llenguatge bel·ligerant per parlar d’”exèrcit de la resistència”, callava davant una frase força més directa i bel·ligerant (ja posats a emprar aquest mot) que el que podíem sentir a les intervencions dels nacionalistes a Reus. Perquè, què significa “fora de la UE”? És força clar: el PP està disposat a vetar la continuïtat de Catalunya com a part integrant de la UE si el Principat esdevé independent (malgrat que els ciutadans catalans ja en formem part des de fa dècades perquè així ho vàrem votar). Que democràtic que resulten ser els conservadors espanyols exposant això, oi? Doncs encara és pitjor si ens parem a pensar el perquè d’aquest veto que practicarien. Només hi ha un motiu argumentable que abandoni els subterfugis: la ràbia profundament irracional que ja senten força polítics (majorment del PP) en veure que una part de la seva “indisoluble nación española” se’ls en va perquè la ciutadania del territori en qüestió així ho vol.

Bel·ligerància és amenaçar amb deixar els catalans fora de la UE per un sentiment de ràbia profundament irracional, no pas emprar un llenguatge èpic i metafòric en un míting de partit

Que quedi clar doncs, ja d’un cop, que qui realment actua amb un discurs i una acció de bel·ligerància ben clara no són pas els polítics de CDC (ni tampoc, evidentment, d’ERC, ICV, PSC o UDC) sinó els polítics espanyols que no dubten ni un moment a fer servir l’adulterada justícia espanyola per a retallar drets dels catalans (que han votat en referèndum), per a imposar llengües foranes a les escoles iniciant l'extermini de les pròpies del nostre país, quedant-se amb milers de milions anuals en pro d’una solidaritat que deixa de ser-ho en ésser imposada o amenaçant amb deixar els catalans fora de la UE en cas d’independència del Principat perquè no els agrada que això pugui acabar passant. Genial. Només falta que, com ja havien fet anteriorment, ens enviïn els tancs i ens bombardegin el país. Ara, això no és actitud bel·ligerant, eh?